Decrets de Nova Planta: diferència entre les revisions

La batalla ideològica que plantejava l'[[absolutisme]] borbònic radicava en el concepte de [[sobirania]]. En la tradició hispànica resultava essencial la diferenciació entre el ''rex'' –el rei– i el ''regnum'' –el regne–. El ''regnum'' era el conjunt de cossos i persones que es reconeixien com una comunitat jurídica única, políticament independent, irreductible a qualsevol altra, dotada de les seves pròpies llei humanes, que havia delegat la [[sobirania]] derivada de la seva independència en un sobirà, el ''rex''.<ref name="DEDIEU">[[#DEDIEU-2005|Dedieu (2005:485)]]</ref> El ''regnum'' tenia un territori, però el territori no era sinó el suport de la comunitat.<ref name="DEDIEU"/> El ''regnum'' tenia les seves pròpies institucions, el seu dret, els seus costums i les seves formes d'organització social. El ''regnum'' podia compartir el mateix sobirà amb un altre ''regnum'', però tanmateix es mantenia totalment independent.<ref name="DEDIEU"/> El ''regnum'' controlava al ''rex'' per la via de les Corts,<ref>[[#DEDIEU-2005|Dedieu (2005:487)]]</ref> a través de les quals negociava un «''[[pactum]]''» i on podia modificar el conveni de [[sobirania]] amb el ''rex''. En aquest requeia efectivament la ''[[potestas (poder)]]'' per gràcia divina, però l'exercia amb la consideració de funció pública i atenyent-se sempre a la ''lex et consuetudes'' –la llei ([[furs]]) i consuetuds ([[Usatge|usos]] i [[costum]]s)–, que determinaven el marc de relacions entre el ''rex'' i el ''regnum''. Dita concepció política es concloïa en la màxima «''Fueron antes leyes, que reyes!''», elaborada des de l'[[escolàstica]] i estructurada pel [[tomisme]], el baluard del qual en fou a la Península l'[[Estudi General de Barcelona]], clos efectivament per l'absolutisme borbònic després de la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]].

 

Dins el mateix corrent de pensament [[tomista]], el jesuïta [[Luis de Molina]] (''De Iustitia et Iure'', 1593-1600) formulà la tesi que el poder no resideix en el sobirà, el qual tan sols exerceix la [[sobirania]] com a administrador, sinó en el conjunt dels administrats. També dins l'escola de Salamanca, [[Francisco Suárez]] (''Tractatus de legibus ac Deo legislatore'', 1612) teoritzà el concepte de «pacte social» analitzant profundament el concepte de [[sobirania]], concloent que el poder havia estat donat per Déu a tota la comunitat política. Suárez fou llegit per [[Gottfried Wilhelm Leibniz]] qui, també des de l'[[escolàstica]], desenvolupà la teoria política dual on justificava la pluralitat de [[sobirania|sobiranies]] (''De Jure suprematus'', 1679). El també jesuïta [[Juan de Mariana]] (''De rege et regis institutione'', 1599), seguint les idees d'[[Erasme de Rotterdam]] (''Enchiridion militis christiani'', 1504), ja havia exposat com havia de ser una monarquia i quins eren els deures del rei, i inspirant-se en [[Sant Tomàs d'Aquino]] justificava la revolució i l'execució d'un rei si aquest abusava de la [[sobirania]] que li havia estat delegada i es convertia en un tirà. A França, però, l'obra de Mariana fou cremada solemnement el 1610 per considerar-la subversiva després de l'assassinat d'[[Enric IV de França]] (†1610).