Diferència entre revisions de la pàgina «Manbij»

30 bytes afegits ,  fa 9 mesos
m
The Generalship Of Belisarius (Anthony Brogna), capítol 2
m (Tipografia)
m (The Generalship Of Belisarius (Anthony Brogna), capítol 2)
Fou la base de [[Julià l'Apòstata]] en la seva campanya contra [[Ctesifont]] el [[363]] i es va estar uns dies a la ciutat, a la casa del notable local Sopater, pupil de [[Iàmblic]]; en aquesta expedició va trobar la mort. Fou part de la província [[Cirrèstica]] (''[[Cyrrhestica]]'') i, a mitjan {{segle|IV}}, [[Constanci II]] la va elevar a capital de la província [[Eufratense]] (''Eufratensis'').
 
===Cristianisme i període bizantíromà d'Orient===
 
Quan es va establir el cristianisme com a religió oficial, Hieràpolis no va tardar a recuperar el seu nom siríac de ''Bambyce'' o ''Manbyce'' (Mabog o Mabbog). El [[451]], era bisbe metropolità Esteve de Hieràpolis i a la fi del {{segle|V}} hi vivia un teòleg peculiar, el monofisita [[Filoxè de Mabbog]], que va traduir al siríac el [[Nou Testament]] i va morir exiliat a Tràcia el [[523]].
L'abril del [[531]] fou ocupada per [[Kobad I]] de Pèrsia, però [[Belisari]] va poder aturar la invasió i va infligir una derrota seriosa als perses a [[Cal·línic]], prop de la confluència del [[Balikh]] i l'[[Eufrates]]. El [[532]], Khusraw o [[Cosroes I]] ''Anushirwan'' (el Just) va proposar a [[Justinià I]] un tractat de pau perpetu, un monument commemoratiu del qual s'havia d'erigir a Manbij; però, el [[540]], Cosroes va atacar la ciutat quan estava governada pel general Buzes, lloctinent de [[Belisari]], i es va escapar de la dominació persa pagant un tribut al rei persa, i fou llavors abandonada. Es creu que fou durant aquesta ocupació quan fou edificat pels ''akasira'' [[sassànides]] un temple del foc. El nom persa fou '''''Manbik''''', del qual va derivar l'àrab Manbij. Els antics cultes van desaparèixer el [[540]], entre els quals el famós culte fàl·lic de la dea Síria (''Dea Syria''), descrit en l'obra de [[Llucià de Samosata|Lucià de Samòsata]], ''De Dea Syria''.
 
Conservava certa importància en tenir aigua abundant, cosa que permetia a les caravanes abastir-se, però en el curs del {{segle|V}} i de part del {{segle|VI}} els emperadors bizantinsromans d'Orient van tenir la ciutat principalment com a base militar. El [[612]], els perses van envair [[Síria]], i entraren a [[Jerusalem]] el [[5 de maig]] del [[614]]; van ocupar [[Alexandria]] (617-619) a [[Egipte]]. [[Heracli]] va poder restaurar la situació i va retornar a Bizanci pel tractat de pau del [[628]] i, el març del [[630]], l'emperador va anar a Manbij per rebre la verdadera creu de la qual els perses s'havien apoderat a Jerusalem el [[614]]. S'esmenta a la ciutat una església de Santa Maria i una de Sant Tomàs (encara al {{segle|IX}} es conservava una bonica església de fusta).
 
===Domini àrab===
Vers el [[637]], va caure en mans dels àrabs quan fou atacada per Iyad ibn Ghanim, enviat com a avantguarda per [[Abu Ubayda ibn al-Djarrah]] i va capitular; el tractat fou ratificat per Abu Ubayda quan va arribar a la ciutat; l'entorn fou ocupat per tribus iemenites, especialment els [[Banu Taghlib]]. Els habitants van demanar al califa [[Úmar ibn al-Khattab|Umar]] poder fer el comerç dins del califat i va gaudir d'una considerable autonomia fins que [[Yazid I]] ibn Muàwiya (680–683) va crear el ''[[jund]]'' (província militar) de [[Kinnasrin]], i Manbij hi fou agregada.
 
El [[748]], fou devastada per un terratrèmol que va destruir diversos edificis, entre els quals l'església jacobita (que es van ensulsir durant l'ofici, amb els fidels dins). El [[786]], [[Harun ar-Raixid]] va reorganitzar la frontera septentrional i va separar Manbij del ''jund'' de Kinnasrin, i esdevingué llavors capital del territori dels [[Awasim]], format per les fortaleses frontereres amb els bizantinsromans d'Orient a Síria i [[al-Jazira]]. El [[789]]/[[790]], va nomenar governador [[Abd-al-Màlik ibn Sàlih ibn Alí]], un abbàssida que més tard fou governador de Síria i l'alta Mesopotàmia pel califa [[al-Amin]] (811-812). Abd al-Malik va construir diversos edificis a Manbij, però la ciutat estava destinada sobretot a servir de base a les expedicions anuals de l'estiu (''saifa''), que eren ràtzies de saqueig i no expedicions militars organitzades per una ocupació permanent. El territori depenent de Manbij anava d'[[Alep]] a [[Sadjur]] (a l'Eufrates). A la presó de la ciutat, va morir el [[838]] l'abbàssida [[al-Abbàs ibn al-Mamun]], implicat en una conspiració fracassada contra el seu oncle [[al-Mútassim]].
 
===Dinasties musulmanes===
Síria fou ocupada per l'emir [[tulúnida]] d'Egipte [[Ahmad ibn Tulun]] amb l'excusa de fer la [[gihad]] ([[877]]/[[888]]) i, entre les places ocupades, hi havia Manbij. Dels tulúnides va passar als [[ikxídides]], que la van perdre davant l'[[hamdànida]] [[Sayf al-Dawla]]; el [[945]], es va signar la pau entre els egipcis i els hamdànides i Sayf al-Dawla va veure reconegut un ampli territori que anava dels Awasim amb [[Antakya]] i Manbij, amb Alep de capital. Sayf el Dawla va donar la part oriental dels Awasim al seu cosí [[Abu Firas]] (de 16 anys) el [[947]]. L'estiu de [[954]], Manbij fou la base d'una expedició contra les tribus nizarites del [[Diyar Mudar]] i del desert sirià. Sota la dinastia hamdànida, Manbij va adquirir prosperitat mercès als seus recursos agrícoles (abundants per l'existència d'aigua) i com a centre de caravanes de la zona de frontera de [[Mesopotàmia]] i Síria, i prou propera a [[Alep]] i a un pas de l'[[Eufrates]] anomenat ''Djisr Manbij'' o ''[[Kalat Nadjm]]''. A la segona meitat del segle, la regió fou sotmesa als saquejos de la tribu dels [[Banu Uqayl]], [[Banu Kalb]], [[Banu Kilab]] i [[Banu Numayr]]. [[Kalbites]] i [[kilabites]] es repartien la ciutat.
 
El [[962]], el general [[Nicèfor Focas]] (després emperador [[Nicèfor II]]), en el marc de la seva ofensiva de [[962]]-[[963]], va capturar [[Marash]], [[Duluk]], [[Aintab]] i Manbij i va arribar fins als afores d'[[Alep]]. Manbij estava llavors en poder d'Abu Firas, el cosí i lloctinent de Sayf al-Dawla, que fou fet presoner (va restar set anys captiu a [[Constantinoble]]). El [[966]], Nicèfor Focas, ja emperador, va acampar davant Manbij i es diu que es va fer portar la tela sagrada amb la imatge de Crist (''al-Kirmid''a); però, segons [[Lleó el Diaca]], fou [[Joan I Zimisces|Joan I Tzimisces]] que va obtenir aquesta imatge quan el [[974]] va ocupar la ciutadella de Manbij, on va trobar també les sandàlies de Crist i els cabells de [[sant Joan Baptista]]: tot això fou portat com a relíquies a Bizanci. Durant tota la segona part del segle X, Manbij fou un dels objectius bizantinsromans d'Orient.
 
Els [[fatimites]] van ocupar la Síria del nord el [[1015]] i els [[mirdàsides]] ([[Sàlih ibn Mirdàs]]) van esdevenir senyors d'Alep el [[1023]] i, la tardor del [[1024]], es va apoderar de Manbij. Per un acord entre [[Rashid al-Dawla Mahmud]], mirdàsida d'Alep, i el seu oncle [[Abu Duaba Atiyya]], senyor de [[Rakka]], Manbij va passar a aquest darrer el [[1063]] o [[1064]]. Al final de [[1068]], en el marc de l'ofensiva bizantinaromana d'Orient a [[Cilícia]] i Síria del nord, Manbij va ser ocupada per [[Romà IV Diògenes]], que va reforçar la ciutadella assegurant les comunicacions entre [[al-Ruha]] i [[Antakya]], establint guarnició a [[Artah]], a l'est d'Antioquia. Poc després, la ciutat fou confiada al príncep local armeni al servei de Bizanci, [[Filaretos]]. Presoner l'emperador Romà IV en la [[Batalla de Manazkert]] l'agost de [[1071]], Romà va cedir Alep a [[Alp Arslan]] que, de fet, ja l'havia ocupat. S'hi va construir una petita mesquita, obra de Sàlih, fill de Muhammad Sharif al-Adhami. La ciutat fou confiada a ''amirs'' turcs, que van restaurar la ciutadella, però el 1075 fou ocupada pels mirdàsides; el 1080 la va ocupar Tutush I, però segurament fou evacuada el 1081 després de la derrota davant Alep i devia passar a Sharaf al-Dawla [[Múslim ibn Qurayx]] dels [[Uqàylides|Banu Uqayl]] de Mossul.
 
===Domini seljúcida===
371.556

modificacions