Antic Egipte: diferència entre les revisions

 

La seva història es divideix en una sèrie de períodes estables ("imperis"), separats per períodes de relativa inestabilitat ("períodes intermedis"). Després de la fi de l'últim imperi, l'[[Imperi Nou|Imperi nou]], la civilització de l'antic Egipte va entrar en un període d'un lent i constant declivi, durant el qual Egipte va ser conquerit per una successió de poders estrangers. El domini dels faraons s'acabà l'any [[31 aC]], quan el llavors recent [[Imperi Romà]] liderat per [[Gai Juli Cèsar Octavià|August]] va conquerir l'[[Egipte Ptolemaic|Egipte ptolemaic]] i incorporà el territori com la [[província romana d'Egipte]].<ref>Clayton (1994) pàg. 217</ref>

La civilització de l'antic Egipte va prosperar adaptant-se a les condicions de la [[vall del Riu Nil|vall del riu Nil]]. Els antics egipcis van controlar la irrigació d'una vall fèrtil que, en produir excedent de collites, va impulsar un desenvolupament social i cultural. Amb els recursos estalviats, l'[[Administració pública|administració]] va invertir en l'[[mineria|explotació mineral]] de la zona, es va desenvolupar un [[jeroglífic egipci|sistema d'escriptura]], es realitzaren construccions col·lectives i projectes agrícoles, s'impulsà el [[comerç]] amb les regions veïnes, i es va formar un poderós [[exèrcit]] que va consolidar el domini egipci. Exercint un control d'aquestes activitats, hi havia una burocràcia d'[[escribes]] d'elit, líders religiosos i administradors sota la jerarquia del diví [[faraó]], que garantia la cooperació i la unitat dels egipcis amb un elaborat sistema de [[religió de l'Antic Egipte|creences religioses]].<ref>James (2005) pàg. 8</ref><ref>Manuelian (1998) pàg. 6–7</ref>

 

La dessecació continuada va forçar els primers avantpassats dels egipcis a establir-se al voltant del Nil més permanentment i els va forçar a adaptar-se a una vida més sedentària. Tot i això, el període del 9000 al 6000 aC ha deixat molt poc en el camí de les proves arqueològiques. Cap al 6000 aC, l'agricultura organitzada i les grans construccions havien aparegut a la vall del Nil.<ref name="Redford 6">Redford, Donald B. ''Egipte, Canaan, i Israel a l'Antiguitat.'' (Princeton: University Press, 1992), pàg. 6.</ref> En aquell temps, els egipcis del racó sud-oest d'Egipte eren pastors i també van construir grans edificis. El [[Morter (construcció)|morter]] ja s'utilitzava al 4000 aC.

 

 

=== Període predinàstic ===

=== Període dinàstic antic ===

{{principal|Període tinita}}

Al període dinàstic antic o també conegut com a període arcaic, cap al 3150 aC, Narmer (originari de l'Alt Egipte), primer faraó que va existir a Egipte, va aconseguir la unificació dels dos Egiptes tot establint una capital a [[Memfis]] (a 20 km del sud del Caire) després d'una guerra entre ells, de la qual podrien controlar tant la força laboral i l'agricultura de la fèrtil regió del delta com les lucratives i crítiques rutes cap al Llevant ja que la ciutat es localitzava entre l'Alt i Baix Egipte, malgrat el gran canvi que va produir Narmer a Egipte, el seu govern va finalitzar per haver sigut assassinat per un hipopòtam.

 

=== Imperi Antic ===

{{principal|Regne Antic d'Egipte}}

Desconcertants avenços en arquitectura, art, i tecnologia, es van produir durant l'Imperi antic, alimentats per l'increment en la productivitat agrícola, feta possible per una ben desenvolupada administració.<ref>James (2005) pàg. 40</ref> Sota la direcció del [[visir]], els oficials estatals van recol·lectar impostos, van coordinar projectes d'irrigació per millorar el rendiment de les collites, van llogar pagesos per treballar en projectes de construcció, i van establir un sistema judicial per mantenir la pau i l'ordre.<ref>Shaw (2002) pàg. 102</ref> Amb l'excedent de recursos fet possible per una economia productiva i estable, l'estat va poder invertir en la construcció de monuments colossals i comissionar treballs excepcionals d'art de la mà d'obra reial. Les piràmides construïdes per [[Djoser]], [[Khufu]], i els seus descendents són els símbols més memorables de l'antiga civilització egípcia, i el poder dels faraons que ho controlaven.

 

{{principal|Regne Mitjà d'Egipte}}

 

 

Els faraons de l'[[Regne Mitjà d'Egipte|Imperi mitjà]] van restaurar la prosperitat i estabilitat del país, simulant un ressorgiment de l'art, la literatura, i els projectes de construcció monumental.<ref>Shaw (2002) pàg. 148</ref> Mentuhotep II i els seus successors de l'11a dinastia van legislar des de Tebes, però el visir [[Amenemhet I]], en assumir la corona al començament de la 12a dinastia pels volts del 1985 aC, va canviar la capital nacional a la ciutat d'[[Itytawi]] localitzada al [[Oasi de Faium|Fayium]].<ref>Clayton (1994) pàg. 79</ref> Des d'Itytawi, els faraons de la 12a dinastia van comprometre's en una reclamació territorial de llarg abast i un projecte d'irrigació per incrementar l'excedent agrari de la regió. A més a més, l'exèrcit va reconquerir territori a Núbia, rica en mines de pedra i or, mentre els treballadors construïen una estructura defensiva al delta oriental, anomenada les "[[Semna|Muralles-del-Legislador]]", per defensar-se contra atacs estrangers.<ref>Shaw (2002) pàg. 158</ref>

Després de la seva retirada, els reis de Tebes es van trobar ells mateixos atrapats entre els hikses al nord i els aliats nubis dels hikses, els [[regne de Cuix|cuixites]], al sud. Cap a cent anys de tènue inacció van seguir, i no va ser fins al 1555 aC que les forces tebanes van aconseguir prou força com per encarar-se als [[hikses]] en un conflicte que duraria més de trenta anys.<ref name="Ryholt310"/> Els faraons [[Tao II]] i [[Kamose]] van aconseguir finalment derrotar els nubis, però va ser el successor de Kamose, [[Amosis I]], qui va emprendre victoriosament una sèrie de campanyes que va erradicar permanentment la presència hiksa a Egipte. En l'Imperi nou que va seguir, l'exèrcit va esdevenir una prioritat central per als faraons que buscaven estendre les fronteres egípcies i assegurar el seu domini complet de l'[[Orient Pròxim]].<ref>Shaw (2002) pàg. 224</ref>

 

 

=== Imperi nou ===

}}</ref> El seu regnat victoriós va ser marcat per expedicions comercials al [[País de Punt|Punt]], un elegant temple mortuori, un parell de colossals obeliscs i una capella a Karnak. No obstant això, el seu nebot legal Tuthmosis III va lluitar per esborrar el seu llegat prop de la fi del seu regnat, tot usurpant-li el tron.<ref>Clayton (1994) pàg. 108</ref>

 

Pels volts del 1350 aC, l'expansió, construcció, i acumulació de riqueses pròsperes de l'Imperi nou establertes per un període de prop de 200 anys, va perillar breument quan Amenhotep IV, inesperadament, va ascendir al tron i va instituir una sèrie de reformes radicals i caòtiques. Canviant el seu nom pel d'[[Akhenaten]], va ascendir el déu sol [[Aten]] com a deïtat suprema, va suprimir el culte a les altres deïtats, i va atacar el poder de l'atrinxerat establiment sacerdotal.<ref>Aldred (1988) pàg. 259</ref> Movent la capital a la nova ciutat d'Akhetaten (avui en dia, [[Tell al-Amarna|Amarna]]), Akhenaten va tancar-se als afers estrangers i es va absorbir ell mateix en la seva nova religió i estil artístic. Després de la seva mort, el culte d'Aten es va abandonar ràpidament, i els subsegüents faraons [[Tutankamon]], [[Ay]] i [[Horemheb]], silenciosament van esborrar tot esment a l'heretgia d'Akhetaten, ara coneguda com a [[període d'Amarna]].<ref>Cline (2001) pàg. 273</ref>

 

La [[XVIII Dinastia|XVIII dinastia]] es va acabar quan els seus últims tres reis -Tutankamon, Ay i Horemheb- van morir tots sense cap hereu. El tron llavors va passar al militar [[Ramsès I]], que va fundar la [[Dinastia XIX d'Egipte|XIX dinastia]]. El seu nét [[Ramsès II]], també conegut com a ''Ramsès el Gran'', va ascendir al tron pels volts del 1279 aC als 18 anys i va construir més temples, va erigir més estàtues i obeliscs, i adoptà més nens que cap altre faraó de la història.<ref>De les seves dues principals esposes i un gran harem, Ramsès II va tenir més de 100 fills. Clayton (1994) pàg. 146</ref> Valent militar, Ramsès II va dirigir el seu exèrcit contra els hitites en la [[Batalla de Kadesh]] i, després de lluitar fins a un dur empat, tot seguit va concloure el primer tractat de pau registrat, el 1258 aC.<ref>Tyldesley (2001) pàg. 76–7</ref> Tot i això, la riquesa d'Egipte va fer-lo un objectiu temptador per envair, i els faraons de l'Imperi nou tardà eren atacats repetidament pels [[Berbers|libis]] i els [[Pobles del mar]]. Inicialment, l'exèrcit era capaç de repel·lir aquestes invasions, però amb el temps Egipte va perdre el control de Síria i Palestina. L'impacte d'amenaces externes era exacerbat pels problemes interns: corrupció dins l'administració, saqueig de les tombes reials a la [[vall dels Reis]] i malestar civil van minar la unitat del país i l'autoritat del faraó. Durant l'Imperi nou, els grans sacerdots del [[Karnak|temple d'Amun]] de Tebes havien acumulat vastes franges de terres i riqueses, i el seu creixent poder va esberlar el país durant el tercer període intermedi.<ref>James (2005) pàg. 54</ref>

 

=== Tercer període intermedi ===

=== Dinastia ptolemaica ===

{{principal|Alexandre el Gran|Període hel·lenístic d'Egipte}}

Al 332 aC, Alexandre III de [[Regne de Macedònia|Macedònia]] (Alexandre Magne) va conquerir Egipte amb una petita resistència dels perses i va ser benvingut pels egipcis com a alliberador. El govern grec establert pels successors d'Alexandre, els ptolemeus, es basava en el model egipci i la nova capital d'[[Alexandria]]. La ciutat era per demostrar el poder i prestigi del govern grec, i va esdevenir un centre d'aprenentatge i cultura, centrat en la famosa [[Biblioteca d'Alexandria]].<ref>Shaw (2002) pàg. 405</ref> El [[far d'Alexandria]] il·luminava el camí als vaixells, els quals van continuar proveint el comerç per tota la ciutat, mentre els ptolemeus feien empreses comercials i públiques, com la fabricació de papir, la seva màxima prioritat.<ref>Shaw (2002) pàg. 411</ref>

 

La cultura grega no va substituir pas la cultura egípcia nativa, sinó que els ptolemeus van recolzar les antigues tradicions en un esforç d'assegurar la lleialtat del poble. Van construir nous temples d'estil egipci, van recolzar els cultes tradicionals, i es van retratar ells mateixos com a faraons. Algunes tradicions es van barrejar, com els déus grecs i egipcis que van ser [[Sincretisme|sincretitzats]] en deïtats compostes, tals com [[Serapis]], i les formes gregues clàssiques van influenciar els motius egipcis tradicionals. Tot i els seus esforços per calmar els egipcis, els ptolemeus es van haver d'enfrontar a revoltes natives, penetrants rivalitats familiars, i la poderosa xusma d'Alexandria, que s'havia format després de la mort de [[Ptolemeu IV Filopàtor|Ptolemeu IV]].<ref>Shaw (2002) pàg. 418</ref> A més a més, mentre [[Antiga Roma|Roma]] es refiava cada cop més de la importació de cereals d'Egipte, els romans tenien més interès en la situació política del país. Les revoltes egípcies contínues, les ambicions polítiques, i els poderosos contrincants siris provocaven una situació inestable, portant Roma a enviar forces per assegurar el país com a província del seu imperi.<ref>James (2005) pàg. 62</ref>

 

 

=== Dominació romana ===

=== Dominació islàmica ===

{{principal|Conquesta àrab d'Egipte}}

[[Egipte]] va caure sota el domini dels governadors àrabs amb l'[[expansió de l'Islam|expansió de l'islam]] al [[segle VII]]. A les portes del [[segle VIII]], el [[califa]] [[Abd-al-Màlik ibn Marwan]] va decretar que l'[[llengua àrab|àrab]] substituiria el [[grec]] i el copte com a llengua administrativa exclusiva. El copte literari va declinar gradualment fins al punt que, al cap d'uns quants segles, el bisbe egipci [[Severus Ibn al-Muqaffa]] va trobar necessari escriure la seva ''Història dels patriarques'' en [[llengua àrab|àrab]]. Tot i això, eclesiàsticament, la llengua va retenir la seva important posició, i molts textos [[hagiografia|hagiogràfics]] també es van compondre durant aquest període. Fins al segle X, el copte va romandre la llengua parlada de la població nativa a fora de la capital.

 

== Govern i economia ==

=== Administració i comerç ===

El [[faraó]], déu vivent que actuava com a summe sacerdot, era el monarca absolut del país i, com a mínim en teoria, tenia un control total sobre la terra i els seus recursos. Del faraó, n'emanava tot l'ordre jurídic, ja que en l'antic Egipte no hi havia codis escrits, i també era el comandant militar suprem, recolzant-se en una burocràcia d'oficials per dirigir els seus afers. Al càrrec de l'administració, hi havia el seu segon en comandància, el [[djati]] ([[visir]]), que com a representant del faraó controlava un poderós [[Llista de càrrecs funcionarials de l'Antic Egipte|cos de funcionaris]] i [[Escriba de l'Antic Egipte|escribes]], que coordinava la fitació de terres, el tresor, els projectes de construcció, el sistema legal i els arxius.<ref name="Manuelian358">Manuelian (1998) pàg. 358</ref> A nivell local, el país es dividia en 42 regions administratives anomenades ''[[nomós]]'' (20 del baix Egipte i 22 de l'alt Egipte), cadascuna governada per un [[nomarca]], que era responsable davant el visir pel rendiment de l'agricultura i recaptació d'impostos a la seva jurisdicció. Els temples conformaven el pal de paller de l'economia. No sols eren cases de culte, sinó que també eren responsables de recol·lectar i emmagatzemar la riquesa de la nació en un sistema de [[graner]]s i tresors administrats pels subordinats del [[djati]], inspectors que distribuïen els cereals i béns al poble.<ref>Manuelian (1998) pàg. 363</ref> Els tres sectors vertebradors de l'aparell estatal (escribes, aristocràcia i sacerdots) eren súbdits subjectes al faraó que rebien una recompensa econòmica, privilegis, estatus, terres, càrrecs… en funció de la seva aportació al funcionament de l'estat.

 

Els antics egipcis veien homes i dones, incloent-hi gent de totes les classes socials excepte els esclaus, com a essencialment iguals davant la llei, i fins i tot el més baix camperol tenia dret a demanar compensacions al [[visir]] i la seva cort. Tant homes com dones tenien el dret de posseir i vendre propietats, fer contractes, casar-se i divorciar-se, rebre herències, i prosseguir disputes legals a la cort. Les parelles casades podien posseir propietats conjuntament i protegir-se ells mateixos del divorci tot acordant contractes matrimonials, els quals estipulaven les obligacions financeres del marit a la seva esposa i fills si el matrimoni s'acabava. Comparat respectivament amb les antigues Grècia, Roma, i fins i tot més països moderns del món, les dones de l'antic Egipte tenien un grau més alt de decisió personal i oportunitat d'èxit. Dones com Hatshepsut i Cleòpatra fins i tot van esdevenir faraones, mentre d'altres van aconseguir poder com les [[Esposes del Déu Amon|esposes divines d'Amon]]. Tot i aquestes llibertats, les antigues dones egípcies no van prendre part en posicions oficials de l'administració, només van servir posicions secundàries als temples, i probablement no estarien tan ben educades com els homes.

 

 

=== Sistema legal ===

=== Agricultura ===

{{AP|Agricultura de l'Antic Egipte}}

Una combinació de trets geogràfics favorables van contribuir a l'èxit de la cultura de l'antic Egipte, el més important dels quals era el ric sòl fèrtil resultat de les inundacions anuals del riu Nil. Els antics egipcis eren, així, capaços de produir menjar en abundància, permetent a la població gastar més temps i recursos en passatemps culturals, tecnològics i artístics. La gestió de la terra era crucial en l'antic Egipte perquè les taxes eren assignades basant-se en la quantitat de terra que cada persona tenia.<ref>Manuelian (1998) pàg. 361</ref>

 

 

Els antics egipcis cultivaven [[ordi]] i una varietat de [[Triticum dicoccum|blat]], i altres grans cereals, que es feien servir per a fabricar els dos aliments principals, el pa i la cervesa.<ref>Nicholson (2000) pàg. 510</ref> Les plantes de [[lli]], arrencades abans que comencessin a florir, eren conreades per les fibres de les tiges. Aquestes fibres es partien transversalment i s'enroscaven en fils, que es feien servir per a teixir llençols de lli i per a fabricar roba. El [[papir]] que creixia al llit del riu Nil es feia servir per a fabricar paper. Les verdures i les fruites creixien en parcel·les de jardí, properes als habitatges i en un terreny elevat, i havien de regar-se a mà. Les verdures incloïen porros, alls, melons, carbassons, pèsols, llenties, enciams, i altres collites, sumades als raïms dels quals es feia el vi, dàtils, figues i magranes.<ref>Nicholson (2000) pàg. 577 and 630</ref>

 

==== Animals ====

=== Escriptura ===

{{principal|jeroglífic egipci}}

 

L'[[jeroglífic egipci|escriptura jeroglífica]] data del 3200 aC, i està composta per cap a cinc-cents símbols. Un jeroglífic pot representar una paraula, un fonema, o un determinatiu silenciós; i el mateix símbol pot servir per a diferents propòsits en diferents contextos. Els jeroglífics eren una escriptura formal, feta servir sobre monuments de pedra i tombes, que podien ser tan detallats com els treballs d'art individuals. En l'escriptura quotidiana, els escribes feien servir una forma cursiva d'escriptura, anomenada ''[[hieràtic]]'', que era més ràpida i senzilla. Mentre que els jeroglífics formals es podien llegir en fila o en columnes en qualsevol direcció (tot i que l'escriptura típica era de dreta a esquerra), el hieràtic sempre s'escrivia de dreta a esquerra, normalment en files horitzontals. Una nova forma d'escriptura, el [[demòtic]], va esdevenir l'estil escrit prevalent, i és aquesta forma d'escriure -junt amb els jeroglífics formals- la que acompanya el text grec de la [[pedra de Rosetta]].

Pels volts del segle I dC, l'escriptura demòtica nativa va donar lloc a l'alfabet copte, un alfabet grec modificat amb l'addició de grafies demòtiques.<ref>Allen (2000) pàg. 7</ref> Tot i que es van fer servir els jeroglífics formals en un rol cerimonial fins al segle IV dC, cap al final només un grapat de sacerdots podien encara llegir-los. A mesura que l'orde religiós tradicional es dissolia, el coneixement de l'escriptura jeroglífica també es perdia. Els primers intents de desxifrar-los daten dels períodes bizantí<ref>Loprieno (2004) pàg. 166</ref> i islàmic d'Egipte,<ref>El-Daly (2005) pàg. 164</ref> però només el 1822, després del descobriment de la [[pedra de Rosetta]] i d'anys de recerca de [[Thomas Young]] i [[Jean-François Champollion]], es van poder desxifrar gairebé del tot els jeroglífics.<ref>Allen (2000) pàg. 8</ref>

 

 

=== Literatura ===

== Cultura ==

=== Vida quotidiana ===

La majoria d'antics egipcis eren pagesos lligats a la terra. Les seves residències estaven restringides als membres familiars immediats, i es construïen de totxos de [[terra crua]] dissenyats per a romandre freds a hora alta. Cada casa tenia una cuina amb un celobert, que contenia un molinet de pedra per a moldre farina i un forn petit per a coure pa.<ref>Manuelian (1998) pàg. 401</ref> Els murs es pintaven de blanc i es podien cobrir d'un mur penjant de lli tenyit. El terra es cobria d'estores de canya, mentre tamborets amples, llits aixecats del terra i taules individuals comprenien el mobiliari.<ref>Manuelian (1998) pàg. 403</ref>

 

Els antics egipcis gaudien d'una varietat d'activitats de lleure, incloent-hi jocs i música. El [[Senet (joc)|senet]], un joc de taula en què les peces es movien de manera aleatòria, va ser particularment popular des dels primers temps; un altre joc semblant era el [[mehen]], que tenia un tauler de joc circular. Fer malabars i jocs de pilota eren populars entre els nens, i la lluita també està documentada en una tomba de [[Beni Hasan]].<ref>Manuelian (1998) pàg. 126</ref> Els membres més sans de la societat egípcia gaudien caçant i navegant també.

 

 

=== Arquitectura ===

=== Art ===

<!-- aquesta secció pretén ser un resum breu, més detalls a 'vegeu' -->

{{principal|Art de l'Antic Egipte}}

Els antics egipcis produïen art per a servir finalitats funcionals. Durant 3500 anys, els artistes es van adherir a formes artístiques i iconografia que es desenvolupaven durant l'Imperi antic, seguint un conjunt estricte de principis que resistien la influència estrangera i el canvi intern.<ref>Robins (1997) pàg. 29</ref> Aquests estàndards artístics -línies simples, siluetes, i àrees planes de color combinades amb la característica projecció plana de figures sense indicació de profunditat espacial- van crear un sentit d'ordre i estabilitat sense una composició. Les imatges i els textos s'entrellaçaven íntimament als murs de tombes i temples, sarcòfags, esteles, i fins i tot estàtues. La [[paleta de Narmer]], per exemple, exposa figures que es poden llegir com jeroglífics.<ref>Robins (1997) pàg. 21</ref> Per les normes rígides que governaven la seva aparença altament estilitzada i simbòlica, l'art dels antics egipcis va servir les seves finalitats polítiques i religioses amb precisió i nitidesa.<ref>Robins (2001) pàg. 12</ref>

Les creences en els déus i l'altre món estaven immerses en la civilització de l'antic Egipte des dels seus inicis; la llei faraònica es basava en els [[dret diví dels reis|drets divins dels reis]]. El panteó egipci estava poblat de déus que tenien poders sobrenaturals i s'invocaven per a l'ajut o la protecció. Tot i això, els déus no es veien sempre tan compassius, i els egipcis creien que s'havien de seduir amb oferiments i pregàries. L'estructura d'aquest panteó canviava contínuament a mesura que noves deïtats es promovien a la jerarquia, però els sacerdots no feien cap esforç per a organitzar els diversos i de vegades conflictius mites de la creació i històries en un sistema coherent.<ref>James (2005) pàg. 102</ref> Els déus més influents dels diferents nomos que van arribar a ser divinitats de tot l'estat van ser [[Ra]] (sol) d'Heliòpolis, [[Horus]] (falcó) de Tinis, [[Ptah]] (bou) de Memfis i [[Ammon]] (moltó) de Tebes. En qualsevol cas, el culte més popular va ser el d'[[Osiris]], que pel mite de la resurrecció va passar a ser rei i jutge del regne dels morts. El [[Messies|messies solar]] de la [[religió]] era [[Horus]]. Horus era el déu solar, fill del déu totpoderós Osiris i de la patrona i protectora d'Egipte [[Isis]], representat com un falcó que ho vigila tot i ho veu tot des del cel.

 

Els déus s'adoraven en temples de culte administrats per sacerdots que actuaven en nom del rei. Al centre del temple hi havia l'estàtua de culte en un santuari. Els temples no eren llocs d'adoració pública o congregació, i només durant els dies festius i celebracions selectes es passejava un santuari que contenia l'estàtua del déu per a l'adoració pública. Normalment, el recinte del déu estava tancat al món exterior i només hi podien accedir els oficials del temple. Els ciutadans comuns podien adorar estàtues privades a casa seva, i els amulets oferien protecció contra les forces del caos.<ref>James (2005) pàg. 117</ref> Després de l'Imperi nou, el rol del faraó com a intermediari espiritual es va desemfasitzar a mesura que els costums religiosos es canviaven per l'adoració directa dels déus. Com a resultat, els sacerdots van desenvolupar un sistema d'[[oracle]]s per comunicar la voluntat dels déus directament a la gent.<ref name="Shaw313">Shaw (2002) pàg. 313</ref> Un oracle podia ser una estàtua d'un déu a qui se li podia fer preguntes de sí o no, a les quals "respondria" amb manipulacions secretes d'un sacerdot, que també podria preparar preguntes a porta tancada. Els oracles van esdevenir molt populars per a apel·lar veredictes legals o justificar accions militars i decisions polítiques.<ref name="Shaw313"/>

 

Els egipcis creien que cada ésser humà estava compost de les parts o ''aspectes'' física i espiritual. A més a més del cos, cada persona tenia una ''xwt'' (ombra), una ''ba'' (personalitat o ànima), una ''ka'' (força vital), i un ''nom''.<ref>Allen (2000) pàg. 79, 94–5</ref> El cor, més que no pas el cervell, es considerava la seu dels pensaments i les emocions. Després de la mort, els aspectes espirituals s'alliberaven del cos i es podien moure a voluntat, però requerien les restes físiques (o un substitut, com les estàtues) com a casa permanent. L'objectiu últim dels morts era reunir les seves ''ka'' i ''ba'' i esdevenir un dels "morts beneïts", continuant vivint com un ''akh'', o ''persona eficaç''. Per tal que això passés, el mort havia de ser jutjat digne en un judici, en el qual el cor es pesava contra una "ploma de la veritat". Si es considerava digne, el mort podia continuar la seva existència a la terra en forma d'esperit.<ref>Wasserman, (1994) pàg. 150–3</ref>

 

 

=== Tradicions funeràries ===

Les primeres dinasties que van començar a enterrar amb construccions van fer servir les [[mastabes]]. Més tard, es van fer servir les [[Piràmides d'Egipte|piràmides]], que van durar poques dinasties, ja que eren massa vistoses i els lladres les saquejaven gairebé al moment. Per això, es van començar a fer servir els [[hipogeu]]s.

 

Cap a l'Imperi nou, els antics egipcis havien perfeccionat l'art de la momificació; la millor tècnica durava 70 dies i incloïa retirar els òrgans interns, retirar el cervell a través del nas, i dissecar el cos en una barreja de sals anomenada ''[[natró]]''. El cos s'embolicava, llavors, en lli amb amulets protectors inserits entre capes i situat en un sarcòfag antropoide decorat. Les mòmies del Baix imperi també es posaven en estoigs pintats de mòmies [[cartonatge|cartonades]]. Les pràctiques efectives de preservació van declinar durant les eres ptolemaica i romana, mentre que es va posar més èmfasi en l'aparença externa de la mòmia, que es decorava.<ref>{{ref-web

| url = http://www.digitalegypt.ucl.ac.uk/mummy/late.html| títol = Mòmies i momificació: Baix Imperi, Períodes Ptolemaic, Romà i Cristià| consulta = 2008-03-09| editor = Digital Egypt for Universities, University College London

 

=== Exèrcit ===

L'exèrcit de l'antic Egipte era responsable de defensar-lo contra invasions estrangeres, i per a mantenir la dominació egípcia de l'antic Pròxim Orient. L'exèrcit protegia les expedicions mineres al Sinaí durant l'Imperi antic i va lluitar en les guerres civils durant el primer i el segon períodes intermedis. L'exèrcit era responsable de mantenir fortificacions al llarg de les rutes comercials importants, com les trobades a la ciutat de [[Buhen]] de camí cap a Núbia. Els forts també es construïen per servir com a bases militars, com la fortalesa de Sile, que era la base d'operacions per a les expedicions al llevant. En l'Imperi nou, una sèrie de faraons van fer servir l'exèrcit de terra egipci per a atacar i conquerir [[Regne de Cuix|Cuix]] i parts del llevant.<ref>Shaw (2002) pàg. 245</ref>

 

=== Tecnologia ===

En tecnologia, medicina i matemàtiques, l'antic Egipte va assolir un estàndard relativament alt de productivitat i sofisticació. L'[[empirisme]] tradicional, com evidencien els papirs d'[[papir Edwin Smith|Edwin Smith]] i [[papir Ebers|Ebers]] (c. 1600 aC), està acreditat per primer cop a Egipte, i les arrels del [[història del mètode científic|mètode científic]] també es poden seguir enrere fins als antics egipcis. Els egipcis van crear el seu propi alfabet i [[decimal|sistema decimal]].

 

=== Faiança i vidre ===

 

=== Medicina ===

Els problemes mèdics dels antics egipcis provenien directament del seu entorn. Viure i treballar a prop del Nil comportava plagues de [[malària]] i [[esquistosomosi]], que causaven danys hepàtics i intestinals. La perillosa fauna salvatge com els [[cocodrils]] i [[hipopòtams]] també eren una amenaça comuna. Tota la vida treballant de pagès i construint castigava l'espina i les articulacions, i les lesions traumàtiques de la construcció i la guerra passaven una factura significativa al cos. La sorra del terra pedregós abrasava les dents, deixant-les susceptibles a [[abscés|abscessos]] (tot i que les [[càries dental|càries]] eren rares).<ref>Filer (1995) pàg. 94</ref> Les dietes dels rics eren riques en sucres, que promovien la [[malaltia periodontal]].<ref>Filer (1995) pàg. 78–80</ref> Tot i els físics afalagadors representats a les parets de les tombes, el sobrepès de les mòmies de gran part de la classe alta mostren els efectes d'una vida de sobreindulgència.<ref>Filer (1995) pàg. 21</ref> L'esperança de vida dels adults era d'uns 35 per als homes i 30 per a les dones, però arribar a l'adolescència era difícil, ja que un terç de la població moria en la infància.<ref>Les xifres es donen en relació a l'esperança de vida ''adulta'' i no reflecteix pas l'esperança de vida ''en néixer.'' Filer (1995) pàg. 25</ref>

 

 

== Llegat ==

La cultura i els monuments de l'antic Egipte han deixat un darrer llegat al món. El culte de la deessa [[Isis]], per exemple, va esdevenir popular a l'[[Imperi Romà]], mentre els obeliscs i altres relíquies es transportaven a Roma.<ref>Siliotti (1998) pàg. 8</ref> Els romans també importaven materials de construcció d'Egipte per erigir estructures d'estil egipci. Historiadors antics com [[Heròdot]], [[Estrabó]] i [[Diodor de Sicília]] van estudiar i escriure sobre aquella terra que es va veure com un lloc de misteri.<ref>Siliotti (1998) pàg. 10</ref> Durant l'[[edat mitjana]] i el [[Renaixement]], la cultura egípcia pagana estava en decadència després de l'esplendor del [[cristianisme]] i l'[[islam]], però l'interès en l'antiguitat egípcia va continuar en els escrits d'estudiosos medievals com [[Dhul-Nun al-Misri]] i [[Ahmad al-Maqrizi]].<ref>El-Daly (2005) pàg. 112</ref>