Santa Sofia (Istanbul): diferència entre les revisions

[[Fitxer:Santa_Sofia_-_Interior_-_Medallons.JPG|miniatura|esquerra|Medallons a l'interior]]

=== Primera església ===

No queden restes de la primera església que es construïa en aquesta localització, coneguda en grec com a Μεγάλη Ἐκκλησία (''Megálē Ekklēsíā'', 'gran església'), o en llatí ''Magna Ecclesia''.<ref name="Great Church">{{ref-web| url= http://www.virtualworldheritage.org/papers/3181_976-Virtual_Hagia_Sophia.pdf|títol=Virtual Hagia Sophia: Restitution, Visualization and Virtual Life Simulation| consulta=2007-07-03|autor=Alessandro E. FONI, George PAPAGIANNAKIS, Nadia MAGNENAT-THALMANN}}</ref>

 

 

=== Segona església ===

A principis del [[segle V]], el patriarca de [[Constantinoble]], [[Sant Joan Crisòstom|Joan Crisòstom]], famós pel seu fanatisme religiós, entrava en conflicte amb l'emperadriu [[Èlia Eudòxia]], muller de l'emperador [[Arcadi]] i era enviat a l'exili el 20 de juny de [[404]]. Llavors, el poble s'agità i durant els subsegüents aldarulls, la primera església fou cremada en gran part.

 

El 23 de febrer de [[532]], només uns quants dies després de la destrucció de la segona basílica, l'emperador [[Justinià I]] prenia la decisió de construir una tercera basílica totalment diferent, més gran i més majestuosa que les seves predecessores. Justinià n'escollia el [[físic]] [[Isidor de Milet el Vell|Isidor de Milet]] i el [[matemàtic]] [[Antemi de Tral·les]] com a arquitectes; Antemi, tanmateix, moria al cap d'un any. La construcció és descrita per l'historiador romà [[Procopi (historiador)|Procopi]] en ''De Aedificiis'',<ref group="n.">[[Panegíric]] destinat a elogiar les obres públiques erigides per Justinià. Estructurat en sis llibres, fou escrit segurament durant la segona meitat de la dècada de 550 i es va publicar el 561. Es presenta a Justinià com el prototip de governant cristià que alça esglésies per la glòria de Déu.</ref> en què comentava: {{cita|Sempre que s'acudeix a aquesta església a resar es comprèn immediatament que aquest treball s'ha realitzat no pel poder i l'habilitat humanes, sinó per la influència de Déu que flota en altures, pensant que Ell no pot estar lluny, sinó que ha d'estimar habitar en aquest lloc que Ell mateix ha escollit [...]<ref> Sureda (1989) p.55</ref>}}

La basílica es construí amb material portat de pertot l'imperi, com columnes hel·lenístiques des del temple d'[[Àrtemis]] a [[Efes]].

Les pedres grans es portaren de llunyanes pedreres: [[pòrfir]] des d'[[Egipte]], marbre verd des de [[Tessàlia]], pedra negra des de la regió del [[Bòsfor]] i pedra groga des de [[Síria]]. Més de deu mil persones foren contractades durant la construcció. Fou reconeguda immediatament com una obra excepcional d'arquitectura, demostrant les idees creatives dels arquitectes, que pot ser que haguessin aprofitat les teories d'[[Heró d'Alexandria]] per a poder construir una cúpula d'aquestes dimensions sobre un espai obert tan gran. L'emperador, juntament amb el patriarca Eutychius, inaugurava la basílica nova el 27 de desembre de [[537]] amb molta pompa i circumstància. Els mosaics dins de l'església, tanmateix, no foren completats fins al regnat de l'emperador [[Justí II]] ([[565]]-[[578]]).

[[Fitxer:Santa_Sofia_-_Cúpula.JPG|miniatura|La cúpula]]

Quan [[Mehmet II]] ocupà Istanbul el [[1453]], l'església estava devastada. El [[soldà]] manà reformar-la i convertir-la en [[mesquita]]. A l'absis s'afegí un [[mihrab]] dirigit cap a la [[Meca]].<ref>Janin (1953) p.475</ref><ref>Mamboury (1953) p.288</ref><ref name="Mül91">Müller-Wiener (1977) p.91</ref> Sobre una de les cúpules més petites, s'hi construí un [[minaret]] de fusta. La construcció original i els mosaics de figures, que ornaven l'interior, no es varen tocar. Nou fou fins a [[Solimà el Magnífic]] (1520-1566) que es varen cobrir els mosaics per una capa d'argamassa. Sota el soldà [[Mehmet II|Fatih Mehmet]] s'aixecà un altre minaret addicional de totxo al sud-est i un nou mur de contenció a l'est de l'església. El minaret fi del nord-est fou afegit per [[Baiazet II]].<ref name="Mül91"/> Els altres dos, amb una circumferència més gran, foren erigits per l'arquitecte [[Sinan]] en temps del soldà [[Selim II]] (1566-1574).

 

Els soldans otomans, que aspiraven a conservar la seva magnificència, la feren adornar amb obres d'art islàmic. Així, sota [[Murat II]] (1574-1595), Santa Sofia va rebre una llotja per al [[muetzí]]. La llotja destaca per la fina artesania. Dos vasos de marbre, que pertanyen al segle hel·lenístic, foren transportats de [[Pèrgam]] i col·locats a ambdós costats de l'entrada. Foren utilitzats com a lavatoris religiosos, per la qual cosa s'hi instal·laren aixetes d'aigua. Els dos candelers posats als costats del mihrab foren transportats de [[Buda (ciutat)]] a Istanbul, durant les campanyes a [[Hongria]] del soldà [[Solimà I el Magnífic|Solimà]]. El [[mínbar]] de marbre i el púlpit a l'esquerra sota la cúpula són del temps de [[Murat IV]] (1623-1640).

 

Al costat sud de l'església hi ha una biblioteca amb 30.000 llibres.

L'església està decorada amb rajoles d'[[Iznik]]. Uns dels més bells exemplars de l'arquitectura turca representa el pou de neteja a l'avantpati. Sota [[Mahmut I]] afegiren una escola d'homes i una sala de treball per a determinar els temps d'oració. Al racó oriental del jardí hi ha quatre [[mausoleu]]s de soldans otomans. Aquí es pot apreciar també un baptisteri antic, que després fou transformat en mausoleu.<ref name="Mül93">Müller-Wiener (1977) p.93</ref>

 

 

== Arquitectura ==

Santa Sofia és un dels majors exemples de l'arquitectura bizantina. La seva decoració interior, els seus mosaics, les seves columnes de [[pòrfir]] i la seva coberta en forma de [[cúpula]] són d'un immens valor artístic. [[Justinià I]] va supervisar personalment l'acabament de la basílica, la més gran mai construïda en aquell moment, i que havia de continuar sent la major església del món fins a l'acabament de la [[catedral de Sevilla]]. En paraules d'[[Agàties]], el dissenyador Artemi de Tralles, que era matemàtic, i Isidor de Milet, arquitecte, van tractar d'«aplicar la geometria a la matèria sòlida». [[Justinià I]], segons el seu cronista oficial [[Procopi (historiador)|Procopi de Cesària]], en veure Santa Sofia acabada, va exclamar: «Salomó, t'he vençut».<ref>{{ref-web|url= http://www.elpais.com/articulo/cultura/Santa/Sofia/recupera/esplendor/elpepicul/20101227elpepicul_3/Tes|títol=Santa Sofía recupera el esplendor. Tras 17 años de obras, finaliza la restauración de la mayor joya del arte bizantino| editor= El País| consulta=20 de febrer de 2012|llengua= castellà|data= 27 de desembre de 2010|cognom= López Araingüeña|nom= Blanca|lloc= Istanbul}}</ref>

 

 

=== Llotja ===

Reservada a l'emperador, la porta imperial era la porta principal d'entrada de la basílica, entre l'exonàrtex i l'esonàrtex. La seva part superior és adornada d'un mosaic bizantí que representa Crist i l'emperador [[Lleó VI el Savi]].

 

 

==== Mosaics de l'entrada sud-oest ====

Els mosaics del timpà de l'entrada sud-oest daten de [[944]]. Van ser descoberts en el moment de les restauracions de [[Fossati]], el [[1849]]. La [[Verge Maria|Verge]] és asseguda sobre un tron decorat amb pedres precioses. El [[nen Jesús]] és assegut sobre els seus genolls, donant la benedicció i mantenint un rotlle a la mà esquerra. Sobre la seva esquerra s'aguanta l'emperador Constantí, vestit de cerimònia, presentant a Maria un model de la ciutat. La inscripció al seu costat diu: «KΩNCTANTINOC O EN AΓIOIC MEΓAC BACIΛEYC», «Constantí, el gran basileu entre els sants». Al seu costat dret, hi ha l'emperador Justinià, oferint un model de Santa Sofia, amb la inscripció: «IOYCTINIANOC O AOIΔIMOC BACIΛEYC», «Justinià, el basileu digne de ser cantat». Els medallons, als dos costats del cap de la Verge, porten els monogrames «MP» i «ΘY», abreviatura de «MHTHP ΘEOY», «Mare de Déu».

 

 

==== Mosaic de l'emperador Alexandre ====

El mosaic de l'emperador Alexandre és bastant difícil de trobar, amagat en una cantonada molt fosca del sostre del segon pis. Representa l'emperador [[Alexandre (emperador romà d'Orient)|Alexandre]], amb el seu abric imperial, mantenint un rotlle a la mà dreta i un [[globus imperial]] a l'esquerra. Un dibuix de Fossati ensenya que el mosaic ha sobreviscut fins a [[1849]], i es pensava que havia estat destruït en el terratrèmol de [[1894]]. Va ser descobert el [[1958]], sota una senzilla capa de pintura.<ref>Lord Kinross, ''Hagia Sophia : A story of Constantinople'', Newsweek, New York, 1972, p.132-133.</ref>

 

==== Mosaic de l'emperadriu Zoè ====

Aquest mosaic de la galeria sud data del [[segle XI]]. El [[pantocràtor|Crist pantocràtor]], vestit de blau fosc (com és l'ús en l'art bizantí), és assegut al mig, sobre fons d'or, donant la benedicció amb la mà dreta i sostenint la Bíblia amb l'esquerra. En cada costat de la seva cara s'hi disposen els monogrames «IC» i «XC», és a dir, «IHCOYC XPICTOC» (Iēsous Khristos). És flanquejat per [[Constantí IX]] i la seva esposa l'emperadriu [[Zoè Porfirogènita]], tots dos en vestits de cerimònia. L'emperador presenta un moneder que recorda la donació que ha fet a l'església, mentre que Zoè té un llibre, símbol de la seva pròpia donació. La inscripció del costat de l'emperador diu: «KΩNCTANTINOC EN X(PICT)Ω TΩ Θ(Ε)Ω AYTOKPATΩP ΠICTOC BACIΛEYC PΩMAIΩN O MONOMAXOC», «Constantí, pietós emperador en el Crist Déu, rei dels romans, Monòmac». La inscripció de l'emperadriu es llegeix com segueix: «ZΩH H EYCEBECTATH AYΓOYCTA», «Zoè, pietosíssima Augusta». La cara i el nom de l'emperador no són els d'origen. És possible que el mosaic hagi representat en principi el primer marit de Zoè, [[Romà III]], o el seu fill adoptiu, [[Miquel IV]].