Lloctinent de Catalunya: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació
m robot estandarditzant mida de les imatges, simplificant i catalanitzant codi
Línia 2:
[[Fitxer: Principaute de Catalogne.jpg |miniatura| Mapa del Principat de Catalunya del segle XVII.]]
El '''lloctinent''' o '''virrei de Catalunya''' era el representant del [[rei]] al [[Principat de Catalunya|Principat]] durant els [[Segle XV|segles XV]], [[Segle XVI|XVI]] i [[Segle XVII|XVII]].<ref name="Ferro">Víctor FERRO : ''El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta''; p. 53-57; Eumo Editorial; Vic; reimpressió del maig de 1999; {{ISBN|84-7602-203-4}} </ref> La figura consolidada del lloctinent general es donà sobretot els segles XVI i XVII. Per entendre la seva naturalesa cal tenir present que les [[Constitucions catalanes]] el regularen no com un «''ofici creat en Corts, sinó càrrec''» delegat a una persona de la confiança del rei de torn.<ref name="Ferro"/> Legalment, doncs, no era un oficial l'autoritat del qual nasqués d'un pacte legal entre el rei i els [[Braç (concepte social)|braços]] de les Corts. La seva autoritat partia només de la voluntat personal del rei que li delegava.<ref name="Ferro"/> De fet, era molt semblant a un [[procurador general]]. En els primers temps de virreis regulars, els catalans volgueren remarcar-ne un sobreentès caràcter de provisionalitat (com si recordessin al rei que el govern del país l'havia d'exercir ell directament), però la realitat continuada del càrrec a la pràctica va acabar normalitzant la institució. De fet havia de rebre el mateix tractament que ell, així que seia a la cadira reial i, en principi, se li retien els mateixos honors.<ref name="Ferro"/>
[[Fitxer:Sistema constitucional català.jpg|thumb|400pxminiatura|Esquema del sistema constitucional català.]]
Si el rei ja estava obligat a complir les [[Constitucions catalanes|lleis]] catalanes, molt més hi estava el seu lloctinent. Assumia, doncs, la facultat de governar Catalunya com a ''alter nos'' del rei, però sempre dins dels límits d'aquestes lleis. La [[constitució (llei)|constitució]] núm. 12 del 1481 permetia que el lloctinent pogués ser estranger, ja que al no ser un càrrec del país hom no objectava res en contra de la voluntat reial mentre la persona triada respectés la llei.
 
Línia 20:
Les coses van canviar amb l'entronització de la dinastia castellana dels [[Trastàmara]]. Exceptuant el primer rei ([[Ferran d'Antequera|Ferran I]]), els dos monarques següents van necessitar contínuament un lloctinent ja fos per les estades fora del Principat (en el cas d'[[Alfons el Magnànim]]) o pels continus intents de sublevació (en el cas de [[Joan el Gran]]). El rei [[Ferran el Catòlic]] institucionalitzà el càrrec en la persona del seu cosí l'infant [[Enric II d'Empúries|Enric d'Aragó]], anomenat ''Infant Fortuna'', el [[1479]], ja que ell posseïa diversos estats arreu d'Europa i no els podria governar tots ''in situ''.
 
[[Fitxer:Nova planta Catalunya 1.jpg|thumbminiatura|El [[Decret de Nova Planta]] va suprimir el càrrec de lloctinent del rei a Catalunya.]]
 
Aquestes vacants reials s'anaren normalitzant i es feren permanents amb la següent [[dinastia dels Habsburg]] a partir del [[1521]], els quals posaren al capdavant de cada un dels seus estats un virrei que governava en el seu nom. Malgrat que la voluntat del rei sempre fou que els seus virreis tinguessin exactament els mateixos poders que ell tenia, les lleis generals de cada regne ho impediren sempre durant els regnats dels àustries, molt especialment a Catalunya.<ref name="Ferro"/> Aquests virreis no tenien la mateixa consideració ni poder que els lloctinents de la família reial que hi havia hagut durant l'edat mitjana.<ref name="Ferro"/> Un cop consolidat el càrrec, durant els segles XVI i XVII el lloctinent fou sempre un [[noble]] o un alt [[Eclesiàstic (persona)|eclesiàstic]] que feia d'executor de les ordres del monarca al Principat. La majoria de les vegades el càrrec va recaure en membres de la jerarquia castellana, i algun cop en algun alt aristòcrata català o d'origen català.<ref name="Ferro"/> La voluntat cada cop més [[absolutista]] dels monarques, exacerbada per l'ambient autoritari de la jerarquia castellana, féu que cada cop més els lloctinents intentessin ignorar la legislació catalana. Cada cop es convocaren menys [[Corts Catalanes|Corts]], i de fet al segle XVII pràcticament no se’n va convocar cap.