Diferència entre revisions de la pàgina «Manbij»

14 octets eliminats ,  fa 8 mesos
cap resum d'edició
m (The Generalship Of Belisarius (Anthony Brogna), capítol 2)
Síria fou ocupada per l'emir [[tulúnida]] d'Egipte [[Ahmad ibn Tulun]] amb l'excusa de fer la [[gihad]] ([[877]]/[[888]]) i, entre les places ocupades, hi havia Manbij. Dels tulúnides va passar als [[ikxídides]], que la van perdre davant l'[[hamdànida]] [[Sayf al-Dawla]]; el [[945]], es va signar la pau entre els egipcis i els hamdànides i Sayf al-Dawla va veure reconegut un ampli territori que anava dels Awasim amb [[Antakya]] i Manbij, amb Alep de capital. Sayf el Dawla va donar la part oriental dels Awasim al seu cosí [[Abu Firas]] (de 16 anys) el [[947]]. L'estiu de [[954]], Manbij fou la base d'una expedició contra les tribus nizarites del [[Diyar Mudar]] i del desert sirià. Sota la dinastia hamdànida, Manbij va adquirir prosperitat mercès als seus recursos agrícoles (abundants per l'existència d'aigua) i com a centre de caravanes de la zona de frontera de [[Mesopotàmia]] i Síria, i prou propera a [[Alep]] i a un pas de l'[[Eufrates]] anomenat ''Djisr Manbij'' o ''[[Kalat Nadjm]]''. A la segona meitat del segle, la regió fou sotmesa als saquejos de la tribu dels [[Banu Uqayl]], [[Banu Kalb]], [[Banu Kilab]] i [[Banu Numayr]]. [[Kalbites]] i [[kilabites]] es repartien la ciutat.
 
El [[962]], el general [[Nicèfor Focas]] (després emperador [[Nicèfor II]]), en el marc de la seva ofensiva de [[962]]-[[963]], va capturar [[Marash]], [[Duluk]], [[Aintab]] i Manbij i va arribar fins als afores d'[[Alep]]. Manbij estava llavors en poder d'Abu Firas, el cosí i lloctinent de Sayf al-Dawla, que fou fet presoner (va restar set anys captiu a [[Constantinoble]]). El [[966]], Nicèfor Focas, ja emperador, va acampar davant Manbij i es diu que es va fer portar la tela sagrada amb la imatge de Crist (''al-Kirmid''a); però, segons [[Lleó el Diaca]], fou [[Joan I Zimisces|Joan  I TzimiscesTsimiscés]] quequi va obtenir aquesta imatge quan el [[974]] va ocupar la ciutadella de Manbij, on va trobar també les sandàlies de Crist i els cabells de [[sant Joan Baptista]]: tot això fou portat com a relíquies a Bizanci. Durant tota la segona part del segle X, Manbij fou un dels objectius romans d'Orient.
 
Els [[fatimites]] van ocupar la Síria del nord el [[1015]] i els [[mirdàsides]] ([[Sàlih ibn Mirdàs]]) van esdevenir senyors d'Alep el [[1023]] i, la tardor del [[1024]], es va apoderar de Manbij. Per un acord entre [[Rashid al-Dawla Mahmud]], mirdàsida d'Alep, i el seu oncle [[Abu Duaba Atiyya]], senyor de [[Rakka]], Manbij va passar a aquest darrer el [[1063]] o [[1064]]. Al final de [[1068]], en el marc de l'ofensiva romana d'Orient a [[Cilícia]] i Síria del nord, Manbij va ser ocupada per [[Romà IV Diògenes]], que va reforçar la ciutadella assegurant les comunicacions entre [[al-Ruha]] i [[Antakya]], establint guarnició a [[Artah]], a l'est d'Antioquia. Poc després, la ciutat fou confiada al príncep local armeni al servei de Bizanci, [[Filaretos]]. Presoner l'emperador Romà IV en la [[Batalla de Manazkert]] l'agost de [[1071]], Romà va cedir Alep a [[Alp Arslan]] que, de fet, ja l'havia ocupat. S'hi va construir una petita mesquita, obra de Sàlih, fill de Muhammad Sharif al-Adhami. La ciutat fou confiada a ''amirs'' turcs, que van restaurar la ciutadella, però el 1075 fou ocupada pels mirdàsides; el 1080 la va ocupar Tutush I, però segurament fou evacuada el 1081 després de la derrota davant Alep i devia passar a Sharaf al-Dawla [[Múslim ibn Qurayx]] dels [[Uqàylides|Banu Uqayl]] de Mossul.
221.534

modificacions