Palestina: diferència entre les revisions

Al segle XVII, amb freqüents canvis de governadors i revoltes locals, el domini otomà va entrar en decadència. L'estat del drus [[Fakhr al-Din II]] va dominar la regió i, entre 1595 i 1634, fou virtualment un estat independent. El [[1660]], Palestina fou separada d'al-Sham (la província de Damasc) i formà la província de [[Sayda]] amb les ''liwes'' de Safad i Ladjdjun. Entre [[1750]] i [[1775]], un cap local beduí, [[Zahir al-Umar]], va dominar la regió d'Akka ([[Acre (Israel)|Acre]]) i, després, [[Ahmad al-Djazzar]] va intentar fer-se independent a la mateixa regió. El [[1799]], [[Napoleó Bonaparte]] va ocupar [[Jaffa]] i es va trobar amb la resistència d'Ahmad, que li va impedir ocupar Acre. El [[1832]], fou [[Ibrahim Paixà d'Egipte]] el que va ocupar Palestina i Síria, però el [[1840]], sota pressió de les potències, va retornar aquestos territoris al sultà. El [[1853]], el sultà, a petició de [[Rússia]], va confirmar al patriarca ortodox de Jerusalem la custòdia dels llocs sants. França tenia la protecció del clergat llatí i hi havia diversos emporis comercials europeus amb els cònsols encarregats de la protecció conforme a les capitulacions ([[imtiyazat]]). Aquesta situació va donar lloc a algunes intervencions europees a l'[[Imperi Otomà|Imperi otomà]].