Llengua llemosina: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació Etiquetes: Edita des de mòbil Edició web per a mòbils Advanced mobile edit |
m Revertides les edicions de Tenienteramires. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
||
Línia 1:
{{polisèmia|Llemosí}}
«'''Llemosí'''» va ser un terme que es va utilitzar a partir del segle XVI per a designar la [[Català|llengua catalana]], inspirant-se en el seu parentiu amb l'[[occità]] i referint-s'hi a través del nom d'un dels dialectes occitans, el de la regió nord-occitana de [[Llemotges]]. Al principi, al s. XVI, als regnes de València i de Mallorca la denominació designava el català arcaic i la llengua [[Trobador|trobadoresca]]. Aquell mateix segle, al País Valencià, ja s'aplicà a la llengua contemporània. Al segle XIX, quan [[Bonaventura Carles Aribau]] va escriure l'[[oda]] ''La Pàtria'' ([[1833]]), el terme fou acollit a les [[Illes Balears]] i, especialment, al [[País Valencià]], on es va fer molt popular en els ambients de la [[Renaixença valenciana|Renaixença]]. Es va veure en el terme llemosí l'oportunitat d'una denominació unitària per a la llengua sense referències geogràfiques que provoquessin susceptibilitats. Però, a mitjan segle XIX, els especialistes en [[literatura trobadoresca]] consideraren inadequada aquesta denominació i, el [[1862]], [[Marià Aguiló i Fuster]] reivindicà la recuperació del nom de «català»
La denominació no sols es referí al suposat origen occità de la llengua, sinó que alguns dels partidaris del terme també hi incloïen l'[[occità]], posant al mateix nivell dins del concepte comú de llemosí els dialectes parlats a [[Catalunya]], els dialectes parlats al [[País Valencià]], el [[mallorquí]], [[menorquí]] i [[eivissenc]] amb els dialectes de l'[[occità]].
Línia 10:
[[Germà Colón]], però, considera que l'aplicació de «llemosí» a tot l'occità és equivalent a l'ús del nom «[[provençal]]» per al mateix idioma ([[Jofre de Foixà]] fa referència a «cantar proençals» i [[Lluís d'Averçó]] a «proensalesch») i que en els dos casos l'aplicació del nom procedeix del país veí a l'àrea dialectal corresponent, França per al llemosí i Itàlia per al provençal. D'altra banda, la importància d'alguns trobadors llemosins, com [[Bertran de Born]] i [[Giraud de Bornelh]], ajudà a la identificació de la llengua amb un dels seus dialectes.
La primera vegada que s'aplicà «llemosí»
I el primer cop que s'aplicà aquesta denominació a la llengua catalana medieval fou el [[1521]] («la llengua llemosina primera»), referint-se a la llengua de Ramon Llull, en l'edició del seu ''Llibre d'Evast e Blaquerna'' modernitzat i publicat per [[Joan Bonllavi]]. En aquest cas el nom era justificat perquè per a l'edició es compararen diversos manuscrits de l'obra i un era en llengua occitana. I el [[1523]] el nom ja s'aplicà a la versió modernitzada que s'havia d'imprimir d{{'}}''Scala Dei'' de [[Francesc Eiximenis]], l'original del qual ja era català. Finalment, el [[1531]] ja s'aplicà el nom «'''llengua llemosina'''» a la llengua catalana contemporània, a l'edició de l{{'}}''[[Espill de Jaume Roig]]'' de [[Jaume Roig]].
Línia 16:
El 1646, 1736 i 1791, apareix encara a Mallorca referit a la llengua medieval de Ramon Llull, en sengles versions modernes, contra el valor que rebia al País Valencià de llengua moderna.
La [[Reial Cèdula d'Aranjuez]] de 1768, dictada per [[Carles III d'Espanya]] anomenà «lengua lemosina» a la catalana a l'hora de prohibir-ne l'ús
La romanística durant el segle XIX i XX va anar desmuntant la identitat entre [[occità]] i [[català]] i el terme «llemosí» caigué en desús per la seua inexactitud històrica, filològica i per motius ideològics. Fora de les universitats, [[Gaspar M. de Jovellanos]], des de l'exili a Mallorca, a principi del s. XIX, ja havia anunciat que prest es tornaria a dir «català». El 1855, el menorquí [[Josep Maria Quadrado]] criticà l'ús del nom «llemosí». El seguiren els catalans [[Manuel Milà i Fontanals]], principal especialista en la literatura trobadoresca (1858) i el gramàtic [[Antoni de Bofarull]] ([[1864]]). Mentrestant, el valencià [[Vicent Wenceslau Querol i Campos]] titulà una obra seva ''Rimes catalanes'' (1877) i el mallorquí [[Jeroni Rosselló]], una altra, ''Poetes balears. Setgle XIX. Poesies d'autors vivents escrites en català'' (1873). [[Marcelino Menéndez Pelayo]], que havia usat el nom de llemosí, el [[1889]] defensà el de català.
== Vegeu també ==
| |||