|
|mapa = Map Italophone World.png
}}
[[occità|ità]], [[emilià-romanyol]], [[furlà]], [[napolità]], [[llengua sarda|sard]], [[sicilià]]).
L{{'}}'''italià''' ({{Audio|It-italiano.ogg|''italiano''}} o ''lingua italiana'') és una [[llengües romàniques|llengua romànica]] parlada principalment a Europa: [[Itàlia]], [[Suïssa]], [[San Marino]], [[Ciutat del Vaticà]], com a segon idioma a [[República de Malta|Malta]], [[Eslovènia]] i [[Croàcia]], i per minories a [[Albània]], [[Crimea]], [[Eritrea]], [[França]], [[Líbia]], [[Mònaco]], [[Montenegro]], [[Romania]] i [[Somàlia]],<ref name="ethnologue.com">[http://www.ethnologue.com/show_language.asp?code=ita Ethnologue report for language code:ita (Italy)] - Gordon, Raymond G., Jr. (ed.), 2005. Ethnologue: Languages of the World, Fifteenth edition. Dallas, Tex.: SIL International. Versió en línia</ref> i per les comunitats d'expatriats a [[Europa]], a [[Amèrica]] i a [[Austràlia]]. Molts parlants són bilingües nadius tant de l'italià estandarditzat com d'[[Llengües d'Itàlia|altres llengües regionals]].<ref>[http://www.ethnologue.com/show_country.asp?name=IT Languages of Italy] - Ethnologue - Languages of the World - Copyright 2010 SIL International.</ref>
D'acord amb les estadístiques de Bolonya de la [[Unió Europea]], l'italià és parlat com a llengua materna per 59 milions de persones a la UE (13% de la població de la UE), principalment a [[Itàlia]], i com a segona llengua per 14 milions (3%).<ref name="europa2006">{{PDFlink|[http://ec.europa.eu/public_opinion/archives/ebs/ebs_243_sum_en.pdf Eurobarometer - Europeans and their languages]|485 KB}}, febrer del 2006</ref> Incloent els parlants italians en els països europeus no comunitaris (com [[Suïssa]] i [[Albània]]) i en altres continents, el nombre total de parlants és d'uns 85 milions.<ref name="Italian language">[http://www2.le.ac.uk/departments/modern-languages/lal/languages%20at%20lal/italian Italian language] Universitat de Leicester</ref>
A [[Suïssa]], l'italià és una de les tres [[Llengües de Suïssa|llengües oficials]] ([[Romanx|el romanx]] és una llengua nacional, però no és oficial a tot el país<ref>[http://www.swissinfo.ch/eng/languages/29177618]</ref>); s'estudia i s'aprén a totes les escoles de la confederació i es parla, com a llengua materna, en els cantons suïssos de [[Cantó de Ticino|Ticino]] i els [[Grisons]] (predominantment als Grisons italians) i pels immigrants italians que estan presents en gran nombre als cantons de parla alemanya i francesa. També és la llengua oficial de [[San Marino]], així com l'idioma principal de la [[Ciutat del Vaticà]].<ref>[http://www.vatican.va/archive/aas/documents/AAS-21-1929-ocr.pdf ''Legge sulle fonti del diritto'' del 7 de juny de 1929, les lleis i les regulacions es publicaran en italià ''Supplemento per le leggi e disposizioni dello Stato della Città del Vaticano'' disponible a Acta Apostolicae Sedis </ref> És cooficial a l'[[Ístria eslovena]] i al [[Comtat d'Ístria]] de [[Croàcia]]. La llengua italiana adoptada per l'Estat després de la [[unificació d'Itàlia]] es basa en el [[toscà]], que prèviament era una llengua parlada principalment per la [[classe alta]] de la societat florentina.<ref>[http://www.italian-language-study.com/italian-language/modern-italian.htm Modern Italian] ''The Italian Language'' consultat el 16-05-2010</ref> El seu desenvolupament també va ser influenciat per altres [[Llengües d'Itàlia|llengües italianes]] i per les [[llengües germàniques]] dels [[Invasions bàrbares|invasors postromans]].
L'italià és descendent del [[llatí]]. A diferència de la majoria de les altres llengües romàniques, l'italià conserva el contrast del llatí entre consonants simples i [[Geminació|consonants geminades]]. Com en la majoria de [[llengües romàniques]], l'[[Accent prosòdic|accent]] és distintiu. Entre les llengües romàniques, l'italià és la més propera al llatí en térmens de [[vocabulari]].<ref name="Grimes 1996">{{ref-llibre|cognom= Grimes |nom= Barbara F. |editor= Barbara F. Grimes |others= Consulting Editors: Richard S. Pittman & Joseph E. Grimes |títol= Ethnologue: Languages of the World |edició= thirteenth |data= octubre 1996 |editorial= [[Ethnologue|Summer Institute of Linguistics, Academic Pub]] |lloc= Dallas, Texas |isbn= 1-55671-026-7}}</ref>
L'italià presenta una gran diferenciació [[dialectal]]. Per exemple, hi ha [[dialectes]] italians molt més diferents entre si que el [[portugués]] i el [[castellà]], al sud; al nord, en alguna part del sud i a Sardenya, s'hi parla italià juntament amb les llengües locals ([[llombard]], [[piemontés]], [[llengua lígur|lígur]], [[llengua catalana|català]], [[vènet]], [[francoprovençal]], [[occità]], [[emilià-romanyol]], [[furlà]], [[napolità]], [[llengua sarda|sard]], [[sicilià]]).
== Controvèrsia i ocultació ==
===Annexionisme invisibilitzat===
Fins ací, la versió tradicional de la romanística, que coincideix amb l'opinió oficial de l'Estat italià i amb la propaganda nacionalista italiana. De fet, durant moltes dècades la romanística internacional ha tingut constància que aqueixa definició oficial d'italià era propaganda política en sentit literal; però no s'hi ha fet gaire èmfasi, per motius pragmàtics.
Que l'italià presente "diferenciació dialectal" interna de grau superior al que distingeix el portugués de l'espanyol, ja ens problematitza la definició territorial de la llengua. I més encara si es constata que hi ha "diferenciacions dialectals" internes que, de fet, són de grau superior a tot el que distingeix el català del portugués.
El cas és que la definició oficialista d'italià és un constructe ideològic produït pel nacionalisme panitalianista en què es basa l'existència de l'Estat italià actual. Des del punt de vista de la ciència lingüística, el domini lingüístic de l'italià, és a dir, el territori on l'italià constitueix la llengua autòctona, és molt més reduït.
D'antuvi, és incontrovertible que totes les parles situades al nord de la [[línia La Spezia-Rimini]]
=== Edat Moderna ===
[[FileFitxer:Caterina Lipparini.jpg|thumb|Retrat de Caterina Lipparini (1792-1855), qui va crear el paper d'Elisabetta de Donizetti Otto mesi en el seu degut mineral, Nàpols, 1827]]
Un esdeveniment important que va ajudar a la difusió de la llengua italiana va ser la conquesta i ocupació d'Itàlia per [[Napoleó]] a principis del segle XIX (cal recordar que Napoleó era d'ascendència italo-corsa, i que la seua llengua nadiua era el [[cors]]). Aquesta conquesta va impulsar la unificació d'Itàlia algunes dècades després va empényer la llengua italiana a convertir-se en una [[lingua franca]], utilitzada no només entre el clergat, la noblesa i els funcionaris dels tribunals italians, sinó també en el si de la [[burgesia]].
L'italià és una [[llengua romànica]], i per tant és un descendent del [[llatí vulgar]]. L'italià estàndard es basa en el [[toscà]], especialment en el seu [[dialecte florentí]], i per tant és una [[llengües italodàlmates|llengua italodàlmata]], grup al qual pertanyen el [[sicilià]] i l'extint [[dàlmata]], entre alguns altres.
A diferència de la majoria de les altres llengües romàniques, l'italià conserva el contrast del llatí entre consonants simples i [[geminació|consonants geminades]]. Com en la majoria de [[llengües romàniques]], l'[[accent prosòdic|accent]] és distintiu. En particular, entre les llengües romàniques, l'italià és la més propera al llatí en térmens de [[vocabulari]] <ref name = "Grimes 1996">{{ref-llibre|cognom=Grimes|nom=Barbara F.|editor=Barbara F. Grimes|others=Consulting Editors: Richard S. Pittman & Joseph E. Grimes|títol=Ethnologue: Languages of the World|edició=thirteenth|data=octubre 1996|editorial=[[Ethnologue|Summer Institute of Linguistics, Academic Pub]]|lloc=Dallas, Texas|isbn=1-55671-026-7}}</ref> La [[similitud lèxica]] és d'un 89% amb el [[francés]], del 88% amb el [[català]], del 85% amb el [[sard]], del 82% amb el [[castellà]] i el [[portugués]], del 78% amb el [[Llengües retoromàniques|retoromànic]], i del 77% amb el [[romanés]].<ref name="ethnologue.com">[http://www.ethnologue.com/show_language.asp?code=ita Ethnologue report for language code:ita (Italy)] - Gordon, Raymond G., Jr. (ed.), 2005. Ethnologue: Languages of the World, Fifteenth edition. Dallas, Tex.: SIL International. Versió en línia</ref><ref name=MED>{{Harvcoltxt|Brincat|2005}}</ref>
Tradicionalment s'ha discutit la posició de l'italià com a llengua, dins de les nombroses classificacions proposades per a les llengües romàniques. La més estesa és la que separa aquest grup de llengües en dues branques:
|
