Diferència entre revisions de la pàgina «Jacint Verdaguer i Santaló»

m
Revertides les edicions de 95.127.176.51. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió.
Etiquetes: des de mòbil via web per a mòbils
m (Revertides les edicions de 95.127.176.51. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió.)
Etiqueta: Reversió
 
Verdaguer és una de les grans figures de la Catalunya moderna. Poeta romàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874, que en el marc de la [[Renaixença (catalana)|Renaixença]] tornà a situar la [[llengua catalana]] en la categoria de llengua literària.
 
== Biografia ==
=== Infantesa i joventut ===
[[Fitxer:Folgueroles església.jpg|miniatura|Folgueroles, actual plaça Verdaguer: església i monument dedicat a l'autor, obra de l'arquitecte Josep Maria Pericas, 1908]]
==== Primers anys a Folgueroles ====
Jacint, Segimon i Ramon Verdaguer i Santaló va ser el segon fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres. Els seus pares eren de condició modesta, però amb un cert nivell cultural. El pare, Josep Verdaguer i Ordeix, era mestre de cases i pagès; la mare, Josepa Santaló i Planas, era una dona aficionada a la lectura i molt devota que va exercir una gran influència sobre Verdaguer en encaminar-lo, d'una banda, cap a la carrera sacerdotal, i, de l'altra, cap a la literària, com el mateix autor va fer palès en una carta al seu amic i mentor Marià Aguiló: "[...] ''fou la dona que amb la seva llet em féu mamar la poesia''".<ref>Carta a Marià Aguiló. Can Tona, 8 de febrer de 1871 </ref>
 
Verdaguer va ser escolaritzat de ben petit. En aquells anys, l'escola de Folgueroles estava situada a la plaça de l'Església –actual plaça Verdaguer–, davant de la casa familiar. El poeta hi va aprendre les [[beceroles]] i les quatre regles. En el seu poema "A la Verge", Verdaguer fa una emocionada semblança del seu mestre, Martí Safont:
 
:::::''Lo mestre era un vellet; sa barretina''
:::::''més llarga era bon tros que sa ciència,''
:::::''mes, quina font més pura sa doctrina!''
:::::''quin mirall tan hermós sa consciència.''<ref name="Curadors: Joaquim Molas i Isidor Cònsul">{{ref-llibre|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|títol= "A la Verge", ''Aires del Montseny'', edició de N. Garolera, p. 31|pàgines=174|lloc=Barcelona|editorial=Edicions de 1984|any=2002|ISBN=84-96061-02-7}}</ref>
 
Verdaguer, alhora, va copsar tots els elements que envolten la vida d'un petit poble i que van ajudar a conformar el seu aprenentatge vital: les festes, els costums i les tradicions locals, els jocs a peu de carrer, els oficis antics i el cicle de les estacions, que marcava el "tempo" de les feines del camp i dels canvis anuals de la natura, i que, per al nostre autor, va ser una font constant de coneixements en botànica i ornitologia, entre d'altres.
 
==== Vic, anys de formació ====
El curs 1855-56, a deu anys, va començar els estudis al Seminari de Vic. La formació acadèmica va durar quinze anys: primer, com a alumne extern del seminari; després, com a "tridentí", destinat al sacerdoci. El pla d'estudis seguia tres etapes: humanitats i retòrica; filosofia i teologia, i moral, dret canònic i pràctica. Verdaguer va excel·lir, sobretot, en el que avui anomenem ''cultura popular'', marcada per la tradició oral. L'autor recull el lèxic i el folklore popular, els incorpora a les seves obres i en fa difusió entre els prohoms de la Renaixença (com Milà i Aguiló). Destaca la col·laboració amb Marià Aguiló, a qui Verdaguer enviava materials per bastir un corpus cultural popular català; també va contribuir a les recerques de Milà i Fontanals per al seu ''Romancerillo catalán,'' de 1882.
 
El Seminari Conciliar representava un pilar fonamental de la vida cultural vigatana. En l'època de Verdaguer, els seus alumnes arribaven al miler, i la seva biblioteca, fundada el 1806, va ser l'única de la comarca fins que es va crear la del'' "''Círcol Literari"''.'' A les aules del seminari, Verdaguer va fer amistats decisives, com el seu company [[Jaume Collell]]. El currículum acadèmic de l'autor va ser irregular. Tenia dificultats per a reeixir en els estudis superiors de teologia i filosofia (com va confessar ell mateix: ''es perdia entre els sil·logismes'', i ''Déu li havia escasseja't els dons de crític''). Comptava, però, amb altres aptituds, sobretot en llengua, història o literatura.<ref>{{ref-llibre|cognom=Cònsul|nom=Isidor|títol=Perfils de Verdaguer|pàgines=269|lloc=Barcelona|editorial=Proa|any=2003|isbn=8484373614}}</ref>
 
[[Fitxer:167 Monument a l'Estudiant davant el palau Bojons.jpg|miniatura|Plaça de Dom Miquel de Clariana amb el monument a l'Estudiant de Vic, obra de Joan Sugranyes, 1978]]
 
Durant la seva etapa de formació, en què el component literari pren especial rellevància, Verdaguer va completar el coneixement acadèmic a partir de la lectura dels clàssics grecollatins i italians, d'autors castellans del segle d'or, d'autors romàntics francesos i d'autors catalans de totes les èpoques. Al mateix temps, i en part gràcies al seu amic Jaume Collell, va freqüentar els grups literaris de Vic, en especial el "Círcol Literari", fundat l'any 1860.
 
El 1863 es va instal·lar a can Tona, una masia de Sant Martí de Riudeperes (avui, Calldetenes), on, a canvi de la manutenció, va alternar les tasques d'estudiant, mosso i mestre dels minyons de la casa. Verdaguer va fer referència poètica al seu doble aprenentatge vital amb uns versos de caràcter popular i plens de sentit:
 
:::::''Poeta i fangador só''
:::::''i en tot faig feina tan neta,''
:::::''que fango com un poeta''
:::::''i escric com un fangador.''<ref>{{ref-llibre|cognom=Torrents|nom= Ricard| títol= Verdaguer. Un poeta per a un poble|lloc=Vic|editorial= Eumo Editorial|data= 2002|pàgina = 23|isbn= 978-84-9766-003-7|pàgines =288}}</ref>
 
Can Tona emmarca l'aparició de les seves primeres obres literàries de temàtica patriòtica, històrica, poemes d'estil popular i de caràcter amorós; entre els més destacats hi trobem: ''Amors d'en Jordi i na Guideta'', redactat el 1865, poema escrit sota influència de ''Mirèio'' (1859), de Frederic Mistral, i ''Jovenívoles. Primeres poesies d'un fadrí de muntanya'', recull de poemes elaborats en la dècada dels 1860, publicats pòstumament pel seu primer editor, Francesc Matheu, el 1924. Es tracta del conjunt més antic i representatiu de poesia amatòria de Verdaguer, tot i que el recull inclou altres poemes de caràcter jocós i costumista. Va abandonar aquest tipus de poesia quan es va decidir per la carrera eclesiàstica.
 
[[Fitxer:Vic, Plaça Major (april 2013).JPG|miniatura|Plaça Major de Vic]]
:::::''Sembla un camp de roselles''
:::::''la plaça atapeïda''
:::::''de mocadors vermells,''
:::::''de llargues barretines,''
:::::''i gent i bestiar''
:::::''encara a doll hi arriben:''
:::::''brama l'ase aureiut,''
:::::''salta la mula guita,''
:::::''bela el tendre anyellet''
:::::''i el cavallàs renilla,''
:::::''conta lo mercader,''
:::::''lo quinquillaire crida,''
:::::''canta el pobre ceguet,''
:::::''mes les minyones frissen''
:::::''que, venuda la fruita,''
:::::''que a adinerar venien,''
:::::''amb sos enamorats''
:::::''feta petar una mica,''
:::::''baixen los ulls en terra,''
:::::''veuen que l'ombra minva,''
:::::''veuen que cada punt''
:::::''se van tornant més xiques;''
:::::''alcen los ulls i veuen''
:::::''que el sol se'n va a migdia,''
:::::''i han de deixar el galan.''
:::::''Ne sou de plànyer, nines;''
:::::''però als que us planyen més''
:::::''també els puny, ai!, l'espina.''<ref name="Curadors: Joaquim Molas, Isidor Cònsul">{{ref-llibre|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|títol=''La fira de Vic'', VI, a ''Jovenívoles'', ed. crítica de N. Garolera, pp. 49-50.|pàgines=710|lloc=Barcelona|editorial=Proa|any=2006}}</ref>
 
=== Inicis de la carrera literària i eclesiàstica ===
El 1864 va concursar per primera vegada als [[Jocs Florals]],<ref>{{ref-llibre|cognom=Domingo|nom=Josep M.|títol=Barcelona i els jocs florals, 1859 : modernització i romanticisme|pàgines=22|lloc=Barcelona|editorial=Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura|any=2009}}, </ref><ref name="Per una altra visió dels Jocs Florals">{{ref-llibre|cognom=Marfany|nom=Joan-Lluís|títol=''En pro d'una revisió radical de la Renaixença'', dins ''Professor Joaquim Molas: memòria, escriptura, història''.|pàgines=635-656|lloc=Barcelona|editorial=PUB|any=2003}}</ref> restaurats per l'impuls patriòtic i literari del moviment de la Renaixença el 1859 a Barcelona, però va passar totalment desapercebut. La carrera d'èxits literaris comença l'any següent, quan Verdaguer va presentar als Jocs Florals de Barcelona cinc composicions i el jurat li'n va premiar dues: premi especial per ''Els minyons d'en Veciana'' i un accèssit a l'Englantina per ''A la mort d'en Rafel de Casanova''. Va assistir a la festa, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, vestit de pagès mudat: gec de vellut, barretina musca, espardenyes i bastó de tortellatge. Després d'aquest èxit, el setmanari vigatà ''Eco de la Montaña'' li publicà el poema ''Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià'', el seu primer poema llarg. Gràcies als Jocs Florals, també, va entrar en relació amb els catedràtics [[Manuel Milà i Fontanals]] i Xavier Llorens i Barba, i amb el bibliotecari [[Marià Aguiló]], que l'orientarien en els seus inicis literaris.
 
L'any 1867, l'Esbart de Vic (branca juvenil del ''Círcol Literari'') va iniciar les ''Esbartades'' o ''Acadèmies literàries''. Era un grup d'estudiants, entre els quals destacava Verdaguer, a qui consideraven el seu "mestre", seguidors dels ideals romàntics i del model dels poetes occitans, els ''[[felibres]]'', que es reunien a l'aire lliure en el marc de paisatges pintorescos.<ref name=":0">{{ref-llibre|cognom=Torrents|nom=Ricard|títol=Verdaguer: un poeta per a un poble|pàgines=285|lloc=Vic|editorial=Eumo. Universitat de Vic|any=2002}}</ref> El 19 de juny de 1867, convocats per Verdaguer a la Font del Desmai, propera a Folgueroles, el jove poeta va pronunciar-hi el parlament inaugural de la primera ''esbartada'', programàtic del romanticisme català. L'any següent, Verdaguer va presentar al certamen dels Jocs Florals ''L'Espanya naixent'', poema èpic que no va tenir el reconeixement del jurat. Els Jocs de 1868 van ser presidits per [[Víctor Balaguer]], que va convidar-hi el cap dels felibres provençals, Frederic[[Frederic Mistral| Mistral]], màxim exponent del renaixement de la literatura occitana. Mistral va saludar Verdaguer, i li recomanà que treballés amb exigència: "''Verdaguer, il faut être fier''...". Més endavant li escriurà una carta, en resposta a la tramesa de la primera edició de ''L'Atlàntida'', en la qual fa un vaticini, servint-se d'un tòpic virgilià -''Tu Marcellus eris, '''Tu seràs l'elegit' (''Eneida'', VI, 883)-, que Verdaguer complirà amb escreix.
 
El 24 de setembre de 1870, Jacint Verdaguer va ser ordenat sacerdot a Vic, i el [[2 d'octubre]] va cantar la seva primera missa a l'[[Sant Jordi de Puigseslloses|ermita de Sant Jordi de Puigseslloses]], indret de caràcter simbòlic per al capellà poeta, ja que al costat de l'ermita hi ha un dolmen dels antics [[ausetans]]. Puigseslloses esdevindrà la síntesi (o la dualitat) de la vocació religiosa i poètica de Verdaguer. L'any següent és nomenat vicari de [[Vinyoles d'Orís]], on viu un dur episodi relacionat amb la [[Tercera Guerra Carlina|Tercera Guerra carlina]]: el rector, mossèn Galceran, va abandonar la parròquia per unir-se a una partida carlina, comandada pel seu germà. Durant el seu curt vicariat (1871-73), Verdaguer va patir fortes cefalàlgies, que li van fer deixar la parròquia. Després d'un any passat a Barcelona, visitant metges en cerca de guariment, a l'hivern de 1874 va entrar, com a capellà de vaixell, als vapors de la Companyia Transatlàntica, la naviliera d'[[Antonio López y López]], futur marquès de Comillas. Durant vint mesos va fer nou viatges per la ruta de les [[Antilles]]. La vida marinera li va suposar el restabliment de la salut i l'esperó necessari per acomplir el somni de viatjar, i de fer-ho per l'oceà escenari del seu poema ''L'Atlàntida''. Nou travessies en el curs de les quals el poeta va perfilar i enllestir l'obra, i va compondre diverses poesies marcades per l'enyor (sentiment propi verdaguerià, i romàntic per excel·lència), com ara ''L'emigrant'' o ''La Plana de Vic'':
 
:::::''Niuada de calàndries, poetes de ma terra;''
:::::''jo enyoro vostres càntics d'amor dintre la mar;''
:::::''avui, que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,''
:::::''ai!, qui pogués a l'hora de l'alba refilar! [...]''<ref>{{ref-llibre|capítol= La Plana de Vic. A l'esbart de sos poetes| títol=Pàtria|editor=Narcís Garolera|pàgines= 109-111|urlcapítol=http://www.verdaguer.cat/programa/poemes/la-plana-de-vic-a-lesbart-de-sos-poetes/42|data =17-05-1875|edició = 2005}}</ref>
 
=== Etapa de plenitud ===
[[Fitxer:Palau Moja de Barcelona.JPG|miniatura|Palau Moja, Barcelona. Residència dels marquesos de Comillas, mecenes de Verdaguer]]
A la darreria de l'any 1876, el futur [[marquès de Comillas]] va contractar Verdaguer com a capellà domèstic (càrrec que es va desdoblar més tard en un segon: el d'almoiner de la família) a la seva residència de Barcelona, el palau Moja, a la Rambla, on l'escriptor va viure fins al 1893. La vida amb els marquesos va representar per a Verdaguer l'inici d'un període marcat pels èxits socials i literaris: per una banda, el seu activisme patriòtic el va portar a participar en els principals actes programàtics del moviment catalanista conservador, engegat per l'Església catalana, com el Mil·lenari de Montserrat (1881) o la restauració del monestir de Ripoll (1886). L'autor hi serà present com a braç literari del moviment. El seu prestigi social li va propiciar l'entrada al grup que va presentar el ''Memorial de greuges'' al rei [[Alfons XII]], l'any 1885, en defensa dels interessos de Catalunya. Per una altra banda, en aquesta etapa, publica les obres que li han donat major prestigi literari: ''L'Atlàntida'' (1878), en la seva versió final i completa, dedicada al primer marquès de Comillas (que la costejà); ''Idil·lis i cants místics'' (1879), ''Canigó'' (1886), ''Pàtria'' (1888) i ''Montserrat'' (1898). La temàtica dels poemes d'aquesta etapa és clarament romàntica: construcció de la identitat nacional, llegendes i mites del folklore popular. Així mateix, aquesta època de plenitud també ho serà en el seu vessant econòmic, la qual cosa li permetrà realitzar nombrosos viatges de caràcter literari i religiós. De fet, la relació del marquès amb Verdaguer és un vincle de mecenatge, un dels primers d'època moderna, que permetrà al poeta una certa professionalització en el camp de la literatura.
 
==== El reconeixement ====
L'any 1877, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema ''[[L'Atlàntida (poema)|L'Atlàntida]], ''la primera obra èpica major de Verdaguer. El poema consta de deu cants, emmarcats entre una introducció i una conclusió, que expliquen l'enfonsament del mític continent, alhora que tracten el personatge històric de Colom, predestinat a descobrir Amèrica. L'èxit, el ressò i la recepció de l'obra van ser esclatants. ''L'Atlàntida'' representa la culminació del procés engegat per la Renaixença per tal de situar altre cop la llengua catalana a un nivell literari culte.
 
[[Fitxer:MontserratMonastery02.jpg|miniatura|Montserrat, marc de les composicions més populars de Verdaguer (cicle montserratí)]]
L'any 1880, Verdaguer és proclamat [[mestre en Gai Saber]] amb la poesia ''La barretina'', dedicada al pintor olotí Joaquim Vayreda (germà de l'escriptor Marià Vayreda); publica ''Cançons de Montserrat'' i ''Llegenda de Montserrat'', que formen part de l'anomenat ''cicle montserratí'' (recollides l'any 1889 en el volum ''Montserrat'') i que van ser profusament musicades. En paraules de [[Josep Maria de Sagarra]]:<ref>{{ref-llibre|cognom=de Sagarra|nom=Josep Maria|títol=Verdaguer: poeta de Catalunya|pàgines=152|lloc=Barcelona|editorial=Aymà, S.A. Editora|any=1968}}</ref> ''Al famós "''[[Virolai]]"'', a la "''Passió" ''i a altres obres popularíssimes s'afegiren composicions de més empenta, com "El captant" i "[[La mort de l'escolà]], aquesta meravella del mestre [[Antoni Nicolau]], teixida sobre un dels moments més definitius i purs del poeta; i, amb l'ajuda de l'[[Orfeó Català]] i de totes les corals de Catalunya, la paraula de Verdaguer arribà a ésser la viva i musical afirmació d'un poble adormit que es desvetlla de mica en mica [...]. Verdaguer fou el poeta més musicable i més musicat de la nostra terra.''
 
::::::''A Montserrat tot plora,''
::::::''tot plora d'ahir ençà,''
::::::''que allí a l'escolania''
::::::''s'és mort un escolà.''
::::::''L'escolania, oh Verge,''
::::::''n'és vostre colomar:''
::::::''a aquell que ahir us cantava,''
::::::''qui avui no el plorarà?''<ref>"La mort de l'escolà", ''Montserrat. Llegendari, cançons, odes'' (Ed. de 1984), p. 45.</ref>
 
De 1883 a 1886, Verdaguer arriba al punt màxim de plenitud creadora: publica l'oda "A Barcelona", premiada als Jocs Florals de 1883. L'Ajuntament de la ciutat en fa una edició de cent mil exemplars. El 1885 publica el recull poètic ''Caritat,'' a càrrec seu, en benefici de les víctimes d'un devastador terratrèmol a Andalusia, ocorregut la vigília de Nadal de 1884.
[[Fitxer:Le Canigou.jpg|miniatura|Massís del Canigó]]
El punt culminant d'aquesta etapa va ser la publicació de ''[[Canigó (poema)|Canigó]],'' el desembre de 1885 (però datat l'any següent). És la segona obra èpica major del poeta. L'obra, dividida en dotze cants i un epíleg, ens parla dels orígens mítics de Catalunya, situant-los en el període, idealitzat pels romàntics, del passat medieval. En paraules de Ricard Torrents: ''el poeta prengué de base aquella llegenda pirenaica del temps de la conquesta, com diu el subtítol, i projectà el mite a la perfecció dels començaments en la fundació de Catalunya".''<ref>"Introducció" a ''Jacint Verdaguer. Totes les obres'', vol. II (Proa, 2003), pp. 241-245.</ref>'' ''
 
El protagonista de l'obra és Gentil, fill del comte Tallaferro, que, armat cavaller, lluita amb el seu oncle Guifré contra la invasió sarraïna. Gentil, encisat per Flordeneu, la reina de les fades, abandona la guaita del castell de Rià, en una decisió que el durà a la mort. No és, doncs, l'arquetip del cavaller medieval; no és un Rotllà, un ''miles Christi''. Gentil ''recull la insaciabilitat del poeta modern, el seu afany d'absolut'', com assenyala Ricard Torrents, però també és ''un personatge complex, problemàtic, dual'' (com el mateix Verdaguer); el seu afany d'absolut queda estroncat. Gentil enyora el que ha deixat enrere, apareix el dubte i mor:
 
:::::''Més si jo et tinc, per què m'enyoro?;''
:::::''si tu em somrius, doncs, de què ploro?''
:::::''Lo cor de l'home és una mar,''
:::::''tot l'univers no l'ompliria;''
::::::''Griselda mia,''
::::::''deixa'm plorar!'' [...]<ref>''Canigó'', cant VII, ed. crítica de Narcís Garolera (Quaderns Crema, 1995), p. 137.</ref>
 
El fet d'haver compost el poema èpic de tot un poble va enaltir Verdaguer com a poeta dels catalans. Vinculant el passat, el present i el futur de Catalunya, en reforçava la identitat nacional.
 
Després de ''Canigó'', el període de plenitud es tancaria amb la coronació, a Ripoll, pel bisbe Morgades, "en nom de Catalunya". La coronació, altament simbòlica, anava lligada a la publicació de ''Canigó'', i tingué lloc el dia de l'inici de la restauració del monestir de Ripoll, el 24 de març de 1886. El poeta va ser coronat amb els brots d'un llorer que ell mateix havia plantat a Vinyoles d'Orís quan n'era vicari.
 
==== Excursions i viatges ====
Verdaguer va pujar per primera vegada al massís del Canigó l'estiu de 1879, i en va visitar els monestirs, abandonats (Sant Martí de Canigó) o en mans de particulars (Sant Miquel de Cuixà) i en una situació ruïnosa. Havia anat a acompanyar Claudio López Bru, fill del marquès de Comillas, al balneari de la Presta, al Vallespir. En una estada posterior (l'estiu de 1880), el poeta torna a enfilar-se al Canigó, i compon l'elegia "Los dos campanars", origen del seu segon poema major: ''Canigó''. Malgrat l'especial significació del poema, Verdaguer no el va incloure en la primera edició de l'obra, l'any 1886, però, en la segona edició (1901), l'hi va afegir, com a epíleg, i el va dedicar al bisbe de Perpinyà, [[Juli Carsalade du Pont]], futur restaurador de Sant Martí de Canigó.
 
:::::''Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,''
:::::''mes resta sempre el monument de Déu;''
:::::''i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra''
:::::''al Canigó no el tiraran a terra,''
:::::''no esbrancaran l'altívol Pirineu.''<ref>{{ref-llibre|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|títol=''Los dos campanars'', epíleg de ''Canigó'' (ed. crítica de N. Garolera)|pàgines=p. 231|lloc=Barcelona|editorial=Quaderns Crema|any=1995|isbn=84-7727-149-6}}</ref>
 
Les primeres estades a Montserrat daten del mateix 1879. Verdaguer i Jaume Collell es van encarregar, com a secretaris executius, d'organitzar les festes del mil·lenari del descobriment de la Verge (1880) i de la seva coronació com a patrona de Catalunya (1881). Els dos amics van convocar concursos de poesia, música i orfebreria. Verdaguer va participar-hi de manera activa amb la composició de poemes que van fer créixer ràpidament la seva popularitat: ''Virolai'', ''La mort de l'escolà'', ''Don Jaume a sant Jeroni'', ''La roca del diable'', entre d'altres. D'aquests poemes, profusament musicats, en va sortir el recull ''Cançons de Montserrat'' i el volum ''Llegenda de Montserrat'', en què s'explica la llegenda de Riquilda i fra Garí, versió del mite de la bella i la bèstia. L'any 1898, Verdaguer va aplegar totes les composicions de l'anomenat "cicle montserratí" i va publicar-les sota el títol ''Montserrat. Llegendari, cançons, odes.''<ref>{{Ref-llibre|cognom = Verdaguer|nom = Jacint|títol = "Montserrat. Llegendari, cançons, odes"|url = |edició = Narcís Garolera|llengua = |data = 2003|editorial = Edicions de 1984|lloc = Barcelona|pàgines = 198|isbn = 84-96061-05-1}}</ref>
 
[[Fitxer:Pica d'Estats - 1.jpg|miniatura|Pica d'Estats, el cim més alt de Catalunya, on trobem el «pic Verdaguer»]]
Als anys vuitanta destaca la seva activitat excursionista. El 1879 i el 1880 visita el Canigó i altres indrets del Pirineu oriental, però és sobretot els anys 1882 i 1883 que fa llargues excursions per la Cerdanya, l'Alt Urgell, el Pallars, la Ribagorça, Andorra, la Vall d'Aran i l'Arièja.<ref>{{Ref-llibre|cognom = Verdaguer|nom = Jacint|títol = Excursions i viatges|url = |edició = |llengua = |data = 1991-92|editorial = Barcino|lloc = Barcelona|pàgines = 1500 (3 vol.)|isbn = 84-7226-637-0}}</ref> L'estiu de 1884, va fer una llarga estada al santuari de la [[Mare de Déu del Mont]], a l'Alta Garrotxa. Aquestes excursions tenien com a objectiu principal la composició de ''Canigó'', per a la qual el poeta necessitava conèixer els indrets que descriuria en el poema. Ho podem veure en aquesta descripció, metafòrica, del Pirineu català:
 
::::::''Un gran arbre ajagut és lo Pirene''
::::::''que mira ses brancades poderoses''
::::::''esbadiar-se de València a Roses,''
::::::''entreteixir-se amb serres i turons,''
::::::''on penja, com ses flors immusteïbles,''
::::::''les blanques caseries i vilatges''
::::::''i, més a prop del cel, los ermitatges,''
::::::''que en semblen, allí dalt, los escalons.''<ref>{{ref-llibre|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|títol=''Lo Pirineu'', cant IV de ''Canigó'' (ed. crítica de N. Garolera)|pàgines=p. 68|lloc=Barcelona|editorial=Quaderns Crema|any=1995|isbn=84-7727-149-6}}</ref>
 
 
[[Fitxer:El Matagalls des de prop del coll Sabènia P1230596.JPG|miniatura|Cim del Matagalls]]
Cap al final de la vida, Verdaguer va fer dues excursions al Montseny: la primera, el 1899, al Matagalls, amb els redactors del setmanari literari ''La Creu del Montseny'', on va participar en la plantació de la creu al cim de la muntanya, duta a terme pel bisbe Morgades. D'aquesta experiència va néixer el llibre ''Aires del Montseny'', publicat per la revista ''Joventut''; la segona, l'any 1901, amb els redactors d'aquesta darrera publicació.
 
==== Voltar el món per trobar-se amb ell mateix====
Durant els anys al servei dels marquesos de Comillas, Verdaguer va poder satisfer la seva passió de viatjar. Viatges en solitari o com a acompanyant de les famílies Comillas i Güell (Eusebi Güell era casat amb Isabel, filla del primer marquès de Comillas). L'escriptor va ser l'acompanyant habitual de [[Claudi López i Bru]] (segon marquès de Comillas) en les seves estades, per problemes de salut, en estacions termals (la Presta, Panticosa). El 1883, en el iot ''Vanadis'', llogat pel marquès, ambdues famílies van fer un llarg creuer per la Mediterrània, amb visites a Mallorca, el Marroc i Algèria. El 1884, va acompanyar Eusebi Güell en un viatge per diferents ciutats europees (Ginebra, París, Berlín...) fins a Rússia (Sant Petersburg).
 
Verdaguer va escriure reportatges d'aquests viatges per a ''[[La Veu del Montserrat]]'', setmanari dirigit per Jaume Collell, que més tard publicaria també ''[[La Ilustració Catalana]]'', revista barcelonina dirigida per Francesc Matheu. Les cròniques de les excursions pirinenques i dels seus viatges per Europa i pel Mediterrani són considerades la millor prosa catalana del segle XIX i, per aquestes, Verdaguer és considerat un dels fundadors de l'articulisme literari català. En paraules de [[Josep Pla]], ''per saber escriure una mica el català, s'ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot els seus viatges per Europa i el nord d'Àfrica.''<ref>Josep Pla, ''Darrers escrits''. Obra completa, vol. XLIV, p. 454.</ref>
 
Fruit d'aquesta activitat viatgera, Verdaguer publica ''Excursions i viatges'', llibre confeccionat per Francesc Matheu el 1887, integrat per diversos reportatges: ''Excursió a l'Alt Pallars'' i ''L'aplec de Montgarri'', a partir de les expedicions de 1882 i 1883; ''Records de la costa d'Àfrica'', crònica literària del creuer per la Mediterrània, el 1883; ''A vol d'aucell'', un extens reportatge del viatge, el 1884, als països de l'Europa central i Rússia; i ''L'ermita del Mont'', aplec de proses de l'estiu d'aquell mateix any, escrites en aquell santuari de l'Alta Garrotxa, on va acabar d'escriure el poema ''Canigó''.<ref>''De Tànger a Sant Petersburg. Excursions i viatges'', edició de Narcís Garolera (Tusquets, 2002)</ref>
 
En aquests viatges, la percepció de Verdaguer està condicionada pel context social i ideològic del moment, sobretot pel pensament catalanista, catòlic i conservador de l'anomenat ''grup de Vic'': el canonge Collell, el bisbe Morgades, el futur bisbe [[Josep Torras i Bages]], i el seu cosí [[Narcís Verdaguer i Callís]].<ref name="A cura de Narcís Garolera">{{ref-llibre|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|títol="Excursions i viatges", ed. crítica de Narcís Garolera|pàgines=Vol. I, cap. V, pp. 121-161.|lloc=Barcelona|editorial=Barcino|any=1991|isbn=84-7226-638-9}}</ref> Veiem reflectit aquest ideari en un fragment de la seva visita a Rússia: "''Sant Petersburg, 25 de maig.[...] Tot seguit d'arribar, me n'he anat tot sol, a la ventura, a cercar una església catòlica, que no ha trigat a deixar-se veure, com una mare que surt a rebre un fill que la cerca.''<ref>"A vol d'aucell", ''De Tànger a Sant Petersburg'', edició de Narcís Garolera (Tusquets, 2003), p. 100.</ref> ''Lo Coran, que dóna la força i la vida a aqueixes races, les matarà'', ''ja que els porta'' ''a la més completa e inevitable ruïna''.<ref>''De Tànger a Sant Petersburg'', ed. cit., p. 38.</ref> Més enllà, però, de les idees, les impressions viatgeres de Verdaguer traspuen sensibilitat i capacitat d'observació. Hi destaca el seu domini del lèxic i el detall en les descripcions (vestits, festes, tradicions, paisatges). Aquests escrits tenen per model els relats viatgers dels escriptors romàntics, sobretot francesos: [[Chateaubriand]], Lamartine, o [[Victor Hugo]], entre d'altres.
 
:::''Rússia, 24 de maig. [...] La primera dona del poble que he vista en la frontera anava descalça i, encara que creguí que era casualitat, no deixà de fer-me mala impressió, que anà creixent quan vegí que altres i altres, gairebé totes les pageses, amb gairebé tots sos fills i filles, fins a tretze o catorze anys, anaven sense res als peus. És molt que no es coneguin els esclops en aqueixa terra tan freda, mullada i fangosa; si un escloper de nostres Pirineus hi anàs a plantar botiga, podria fer-se la barba d'or.''<ref>"A vol d'aucell", ''De Tànger a Sant Petersburg'', ed. cit., p. 94.</ref>
 
L'any 1886, en el moment de màxima plenitud vital i creadora, coronat a Ripoll pel bisbe Morgades "en nom de Catalunya" i assaborint l'èxit de ''Canigó'', Verdaguer va emprendre un viatge a Palestina i Egipte que va suposar un punt d'inflexió en la seva vida. A la tornada d'aquest viatge, el poeta va començar a patir una profunda crisi, personal i literària, que li farà replantejar-se la vida que havia dut fins llavors. Aquesta crisi es va manifestar en un canvi radical de comportament: rebaixa considerablement la producció literària i, en canvi, augmenta la dedicació als pobres, buscant el camí de la perfecció espiritual.
 
Conseqüència literària del viatge al Pròxim Orient, Verdaguer publica, primer com a reportatges i després en llibre, ''Dietari d'un pelegrí a Terra Santa'', on s'intueix el profund canvi espiritual que li havia causat l'estada als llocs sants de la cristiandat..
 
:::''Dia de l'Ascensió de 1886''
 
:::''Gràcies a Déu, estam de tornada; lo Montseny verdós, amb algun floc de neu encara sobre son front, s'ha deixat veure fa estona darrera el Montnegre. Sota la serralada dels Tres Turons i Burriac se veuen los pobles de la costa afilerats vora l'aigua que els dóna vida. Lo Montjuïc espadat nos mostra son dors de monstre marí, i no triguen a obirar-se els campanars, palaus i murs de la ciutat estimada que seu en sa falda gegantina. Som a casa nostra, de tornada del viatge que més desitjava nostre esperit. Pel cristià i pel sacerdot que ve de Palestina, ¿quin altre viatge pot haver-hi interessant? Hem anat a cercar quelcom més que lo que acostumen a cercar los que naveguen, quelcom que val més que l'or i la plata, i ho hem trobat i ho portam. Venim carregats de records preciosos d'aquells que no s'obliden: fins <!--sic-->les imatges dels divins personatges de la Història Sagrada nos van seguint. [...] Amb tan bona companyia i, sobretot, amb tan bona guia com arribam avui al port de la pàtria, pugam a<!--sic-->travessar lo mar de la vida, i lliures de totes ses tempestes i esculls, arribar al port de la pàtria celestial.'' <ref>''Dietari d'un pelegrí a Terra Santa'' (Laertes, 1983), p. 130.</ref>
 
En paraules de [[Ricard Torrents i Bertrana|Ricard Torrents]], l'autor ''s'havia deixat coronar "poeta de Catalunya" i, al cap de pocs mesos, de retorn d'aquella experiència a la terra de Jesús "mortal i fet home de dolors", decideix canviar de vida. Retirat a [[El Bac de Collsacabra]], l'estiu de 1886, escriu a Collell: "Ací en la soledat he vist passar d'un a un mos quaranta anys, i de tots estic avergonyit".''
 
=== Crisi i conflicte ===
==== Les llavors de la discòrdia ====
La crisi espiritual i de consciència motivada pel seu viatge a Terra Santa va fer que Verdaguer aturés la producció literària i es bolqués en altres activitats considerades poc ortodoxes, en el context de l'època, com ara la pràctica d'exorcismes. Aquesta pràctica, com la de les almoines que repartia entre els pobres, eren per a Verdaguer "un deure sagrat" per beneficiar les capes més vulnerables de la societat. Creia que els exorcismes eren un benefici espiritual per a guarir les malalties relacionades amb la presència del maligne ("treure dimonis"). Les almoines, d'altra banda (els diners que el marquès destinava a famílies pobres), constituïen, per a Verdaguer, un benefici econòmic per a millorar les condicions de vida dels treballadors.
 
Al principi dels anys noranta del segle XIX, Verdaguer va assistir, acompanyat pel seu cosí Joan Güell, a la ''casa d'Oració'' del carrer dels Mirallers de Barcelona, on un grup de visionaris, dirigits per l'expaül Joaquim Pinyol, practicaven exorcismes o, més aviat, en paraules d'Enric Casasses, feien ''sessions mediúmniques: unes persones entren en un estat d'exaltació que permet que a través d'elles "parlin" els esperits enemics.''<ref>''Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d'Oració'', a cura d'Enric Casasses (Folgueroles, 2014), p. 16.</ref> Casasses també refereix que ''la Barcelona de finals de segle XIX vivia immersa en una grandíssima efervescència espiritista, sobretot entre les classes pobres. L'espiritisme pròpiament dit, el que acabava de celebrar a Barcelona el seu Primer Congrés Internacional (1888), té al nostre país incomptables adeptes [...] i ofereix a la classe obrera, a tothom, davant l'immobilisme conservador de l'Església, una alternativa espiritual amb tons anarquistes, feministes, antimilitaristes, cooperativistes, laïcistes, i també vincles amb el naturalisme, l'homeopatia i l'hidromagnetisme, per no dir res de l'esperantisme, un idioma que el seu nom vol dir esperança. [...] D'aquesta força espiritista, hi ha dues coses que afecten directament els "nostres dimonis": una, que el mèdium, i encara més la mèdium, la persona que té la capacitat de comunicar-se amb els esperits per tal de donar-los expressió, era una figura habitual en el panorama barceloní de 1890. Un grup com el de la casa d'Oració en aquest sentit no era gaire estrany. El que sí que era una mica estrany era que fossin catòlics. La segona, la manera com el pare Pinyol i companyia es maneguen amb l'espiritualitat és en part un intent de plantar cara a l'espiritisme amb les seves pròpies armes: la comunicació sobrenatural. [...] L'espiritista comunica directament amb els esperits, hi parla. I això fan els de la casa d'Oració des de dins del marc catòlic, o més ben dit, amb un peu a dins i l'altre a la ratlla.''<ref>Ibidem, p. 18.</ref>
 
L'Església catòlica, dualista des dels orígens, creu en la presència del maligne i en la necessitat de la pràctica dels exorcismes (ritu per a foragitar els mals esperits) per alleugerir el patiment de la gent. Moltes vegades, el patiment estava relacionat amb patologies mentals que la psiquiatria de l'època encara no podia dirimir. Ritus sempiterns d'una Església que, fins i tot, havia santificat algun dels seus practicants (designats, com avui, per la jerarquia eclesiàstica, i per a ocasions especials). Verdaguer va apel·lar a l'argument d'autoritat de l'encíclica ''[[Rerum Novarum]]'' de ''[[Lleó XIII]]'' de 1891, en què es recomanava el rés de l'exorcisme i la concessió de les indulgències que l'acompanyaven. Verdaguer va argumentar que l'oració a sant Miquel que es deia a la ''casa d'Oració'' era la recomanada pel pontífex.
 
El capellà poeta va aplegar les experiències viscudes a la ''casa d'Oració'' en un seguit d'''Apunts'', presos a raig, en quatre quaderns: tres se'n conserven a l'Arxiu Comarcal de Ripoll (el segon va desaparèixer); el quart es guarda a la Biblioteca Nacional de Catalunya.
 
Durant la Setmana Santa de 1893 el bisbe de Barcelona, Dr. Català, va ordenar a Piñol, Verdaguer i el seu cosí Güell, que abandonessin la pràctica d'exorcismes. En aquestes sessions, Verdaguer va entrar en contacte amb la família Duran, una viuda -Deseada Martínez- amb tres fills. Una de les filles -Amparo- era vident. La relació amb aquesta família serà decisiva en la darrera etapa de la vida del poeta.
 
Paral·lelament, Verdaguer havia adquirit, en subhasta pública i sense diners propis, una finca als Penitents per salvar-hi una capella -Santa Creu de Vallcarca- relacionada amb la casa d'Oració. Verdaguer en volia fer un lloc de pregària i recolliment, seguint el model dels fundadors del grup d'exorcistes, a imitació del pare [[Francesc Palau i Quer]] en el seu retir ascètic a l'illot des Vedrà (Eivissa).
 
[[Fitxer:JosepMorgadesGili.jpg|miniatura|El bisbe [[Josep Morgades]].]]
[[Josep Morgades i Gili|Josep Morgades]], el bisbe de Vic (diòcesi a la qual Verdaguer pertanyia), i el segon marquès de Comillas, [[Claudi López i Bru|Claudio López Bru]], van recomanar al poeta que deixés Barcelona, per motius de salut i, en principi, per poc de temps. En realitat, però, aquesta sortida suposava per a Verdaguer l'expulsió de la ciutat i la posterior reclusió al santuari de la Gleva, a la Plana de Vic. Al mateix temps, els seus detractors van fer córrer rumors i difamacions amb intenció de desprestigiar Verdaguer davant de l'opinió pública.
 
:::::''En tos palaus mon esperit hi plora,''
:::::''No nasquí per cantar en gàbia d'or;''
:::::''De tes ciutats cuita a llençar-me fora;''
:::::''lo bon Jesús m'acollirà en son cor.''<ref>"Al món" (maig 1893), ''Flors del Calvari'', edició de Narcís Garolera, p. 89. </ref>
 
 
Un dels arguments més utilitzats pels qui volien desacreditar-lo va ser el de la bogeria. El canvi de vida de Verdaguer no es podia explicar d'una altra manera: la causa era la feblesa mental. Pere Manaut, metge i escriptor, es va basar en els escrits més polèmics del poeta per dictaminar que estava alienat i que calia tancar-lo en un frenopàtic.<ref>Ricard Torrents, ''Verdaguer: un poeta per a un poble'' (2002, p.115)</ref> Segons Manaut, Verdaguer patia una ''theomanía, con delirio de persecución''. A petició de Verdaguer, el doctor Joan Giné i Partagás, màxima autoritat en la matèria, va fer-li un exhaustiu examen psiquiàtric. El seu ''Dictamen'', publicat en la premsa, era contundent: ''Opino que huelga toda discusión en lo tocante al estado mental de Mosén Jacinto Verdaguer. Su íntegra y clarísima inteligencia, sus elevadísimos sentimientos y sus virtudes cristianas le colocan muy por encima de todo conato de vulneración o menoscabo de parte de los terrícolas.''<ref name="A cura de Lluïsa Plans" />
 
==== El "cas" Verdaguer ====
Davant la impossibilitat d'una sortida adient a la seva situació, Verdaguer va optar per fugir del seu confinament a la Gleva i refugiar-se a Barcelona amb la família Duran. El càstig per rebel·lia no es va fer esperar: l'any 1895, el bisbe Morgades el va suspendre ''a divinis'' (pena canònica que priva el sacerdot de l'administració dels sagraments). Verdaguer, conscient de la seva situació, va recórrer a la premsa, i va publicar dues sèries d'articles, recollits posteriorment sota el títol d'"En defensa pròpia"'',''<ref name="A cura de Lluïsa Plans">{{ref-llibre|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|títol=En defensa pròpia|pàgines=401|lloc=Vic|editorial=Eumo Editorial. Societat Verdaguer|any=2012|isbn=978-84-9766-447-9}}</ref> zenit de l'articulisme literari modern. Narcís Garolera, un dels estudiosos més solvents de l'obra prosística de Mossèn Cinto, ha dit que el conjunt d'articles de Verdaguer, aplegats sota el títol d'"En defensa pròpia" (1895-97), constitueixen "una fita en la prosa catalana moderna".<ref>{{Ref-llibre|cognom = Verdaguer|nom = Jacint|títol = En defensa pròpia|url = |edició = |llengua = |data = 2002|editorial = Tusquets|lloc = Barcelona|pàgines = 188|isbn = 84-8310-787-2}}</ref> Anys abans, Maurici Serrahima havia escrit que ''fins aleshores, mai ningú no havia escrit en català amb la perfecció i l'eficàcia literària i polèmica que [Verdaguer] va aconseguir en aquells articles''. I concloïa: ''La prosa verdagueriana havia arribat a dalt de tot.''<ref>"Jacint Verdaguer", dins ''Dotze mestres'' (Destino, 1972), p. 41.</ref>
 
La defensa de Verdaguer, armat només amb paraules, davant dels "vituperis i atacs" a què estava sotmès, va començar, el 17 de juny de 1895, amb la publicació d'un "Comunicat" al diari ''[[El Noticiero Universal]]'', dirigit pel valencià Francisco Peris Mencheta, adreçat "a la gent honrada de Barcelona":
 
:::[...] ''demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant de cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot.''<ref>''En defensa pròpia'', edició de Narcís Garolera (Barcelona, Tusquets, 2002), p. 40.</ref>
 
Segueix el "Comunicat" una primera sèrie d'articles, formada per una dotzena de "cartes" agrupades sota l'epígraf ''[[Un sacerdot calumniat]]'' i publicades al diari ''La Publicidad''. La sèrie va començar el 6 d'agost de 1895 i va acabar el dia 1 de setembre d'aquell any.
 
El conflicte va esclatar i va ser considerat per l'opinió pública com el "cas" Verdaguer (més endavant, també seria conegut com a "drama" o "tragèdia"). La repercussió mediàtica del conflicte va commoure la societat catalana. El "cas" Verdaguer té un cert paral·lelisme amb l'''affaire'' Dreyfuss, a França, de qui [[Émile Zola]] va fer una defensa al diari ''L'Aurore'', l'any 1898, amb el títol de ''J'accuse'', una carta oberta al president de la República.
 
:::::''Totes les ones de la mar
:::::''m'han envestit en so de guerra,''
:::::''tot udolant com a lleons,''
:::::''com a lleons sedents de presa.''
:::::''Han rodolat pel meu damunt''
:::::''obrint ses boques de caverna,''
:::::''roges d'enuig i lleig verí,''
:::::''plenes d'insults i d'anatemes.''
:::::''L'una m'ha dit "mal sacerdot";''
:::::''l'altra m'ha dit "dolent poeta";''
:::::''l'altra, "rebuig del temple sant,''
:::::''quan te veurem pres en cadena,''
:::::''en lo bell fons de la presó,''
:::::''colgat set canes sota terra!"''
 
:::::''Los cops de mar de un a un''
:::::''van rodolant sobre ma testa,''
:::::''com una mola sobre el gra,''
:::::''com l'eugassada sobre l'era.''
:::::''Mes lo meu front està serè,''
:::::''mon esperit jugant s'hi bressa,''
:::::''com la gavina en la maror,''
:::::''com l'aligot en la tempesta.''
 
:::::''Totes les ones de la mar''
:::::''no poden rompre un gra d'arena.''<ref>{{ref-llibre|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|títol=''Se'n cansaran'', dins "Poesia dispersa", T.O. IV|pàgines=205-206|lloc=Barcelona|editorial=Proa|any=2006}}</ref>
 
L'estiu de 1896, Verdaguer i la família Duran van ser desnonats del seu pis del carrer de la Portaferrissa, i es van instal·lar a Santa Creu de Vallcarca (als Penitents), on va compondre moltes de les poesies del llibre ''Al cel''. Aquell any havia presentat als Jocs Florals de Barcelona, sense possibilitats d'èxit, "'La Pomerola"'','' un llarg poema autobiogràfic. Autor i poema van ser preterits pels mantenidors del consistori, presidit pel novel·lista Narcís Oller.<ref>''Verdaguer, un poeta per a un poble'' (Torrents, 2002, p. 116)</ref>
 
:::::[...] ''Contat aqueix idil·li de sa vida,''
:::::''sos llavis clou lo pobre trobador,''
:::::''mes com l'esclat de son matí no oblida,''
:::::''posa punt a sa història, no a son plor.''
 
:::::''Puix al veure els tions de la Pomera''
:::::''de la llar en les pedres flamejar,''
:::::''recordant amb la llur sa primavera''
:::::''sent a sos ulls les llàgrimes tornar.''
 
:::::''-Adéu -li diu- florida Pomerola,''
:::::''arbre on nià mon càntic més hermós;''
:::::''ton front altiu no el doblegares sola:''
:::::''destralejats a terra som tots dos.''<ref>{{ref-llibre|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|títol=''Adéu del trobador'' a ''La Pomerola. Primavera'', a cura de Ricard Torrents i M. Àngels Verdaguer; OC, sèrie B, vol. 30|pàgines=p. 152|lloc=Folgueroles|editorial=Verdaguer Edicions|any=2013|isbn=978-84-941656-5-8}}</ref>
 
Al cap de dos anys, Verdaguer va publicar una segona sèrie d'articles (''Un sacerdot perseguit'') al mateix diari, ''La Publicidad''. Foren vint-i-sis "cartes", publicades entre el 5 d'agost i el 21 de novembre de 1897. Són uns articles durs, motivats per l'agreujament de la seva situació personal. Alguns dels títols són contundents i ben explícits: "Llorers espinosos", "La calúmnia", "Qui és l'al·lucinat?", "Los diners de Judas"... Vegem un fragment de l'article titulat "L'Assilo":
 
{{citació|La gent de Vic dóna a aquell benèfic establiment lo nom molt encertat d'Hospital dels Capellans. En efecte, allí van a raure mos germans en lo sagrat ministeri invàlids i acaducats de la diòcesis, i sobretot los malalts de malaltia crònica.
Obstinats los que es diuen mos protectors en atribuir-me la mania que les té capficats, s'afanyaren a pendre una celda per mi, no per un any, ni per dos, sinó "in perpetuum", com si es tractàs d'assegurar-me, no l'esdevenir, sinó un passatge per l'altre món. Tanta nosa els faria en aquest! Per quan m'arribàs aqueixa hora, ja tenia els funerals assegurats, puix en lo ''Título de admisión de socio'' se'm promet fer-me celebrar algunes misses, després de la mort, essent això l'únic a què jo no renuncio pas.
La gàbia, doncs, estava a punt; no faltava més que fer-hi volar l'aucell, però l'aucell era esquerp.|''En defensa pròpia'', ed. cit., p. 138.}}
 
=== Rehabilitació. Darrers anys ===
A la darreria de 1897 Verdaguer es trasllada a Madrid. Entra en contacte amb personalitats eclesiàstiques influents, com el nunci del Vaticà (monsenyor Cretoni) o els frares agustins de l'Escorial (l'autor comptava amb el P. Manuel Fernández Miguélez entre els seus admiradors), per mirar de trobar una sortida pactada amb el bisbe Morgades, mitjançat la seva mediació. El 6 de gener d'aquell any, Verdaguer signa un document de disculpa que el bisbe accepta. El tribunal eclesiàstic de Vic aixeca la suspensió ''a divinis'' i li torna les llicències sacerdotals. Poc després, és incardinat a la diòcesi de Barcelona, on el bisbe Català li atorga un benefici, amb un sou ínfim, a la parròquia de Betlem, a la Rambla, davant per davant del palau Moja, residència a Barcelona dels marquesos de Comillas que el capellà poeta havia freqüentat assíduament durant disset anys. Verdaguer ironitzava sobre la seva situació en aquests termes: "tant patir per passar d'una banda a l'altra de la Rambla".
 
:::::''Mos cabells són blancs,
:::::''són blancs per la messa;
:::::''l'estiu és a prop,''
:::::''s'acosta la sega.''
:::::''Si s'acostarà
:::::''per la vida meva?''
 
:::::''Me vindrà de nit?
:::::''Me vindrà de dia?
:::::''Més no trigarà,
:::::''puix mon cap s'inclina.''
:::::''Oh quin cop de falç
:::::''me darà quan vinga![...]''<ref>{{ref-llibre|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|títol=''Vellesa'' a ''Poesia dispersa'' dins ''Totes les Obres'', vol. IV, a cura de Joaquim Molas i Isidor Cònsul|pàgines=p. 267|lloc=Barcelona|editorial=Proa|any=2006|isbn=978-84-8437-888-4}}</ref>
 
Afeblit, prematurament envellit, Verdaguer no va deixar mai de banda la literatura: va preparar nous llibres com ''Aires del Montseny'' (1901), i ''Al cel'' (1903), pòstum però acabat en vida de l'autor; va fundar revistes literàries com ''Lo Pensament Català'' i ''La Creu del Montseny''; i va acceptar presidir diferents certàmens literaris com els Jocs Florals de la Bisbal d'Empordà, l'estiu de 1901. La seva darrera aparició en públic va ser el 12 de gener de 1902 per a pronunciar el discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb un parlament titulat ''Record necrològic de Joaquim Rubió i Ors''.
 
L'abril d'aquell mateix any, els metges li van diagnosticar tuberculosi, en un estat avançat. El 17 de maig, el dia que feia cinquanta-set anys, Verdaguer es va traslladar de la seva darrera residència barcelonina del carrer d'Aragó a la finca de Vallvidrera, coneguda com a ''Quinta Juana'' (vil·la Joana), on passava els estius l'alcalde de Sarrià, Ramon Miralles. El poeta, malalt, hi esperava trobar el repòs necessari per a la seva salut. Hi va morir el 10 de juny a mitja tarda.
 
L'endemà mateix, l'Ajuntament de Barcelona va organitzar-ne les exèquies. La capella ardent es va situar al saló del Consell de Cent. Verdaguer fou sepultat al cementiri de Montjuïc, el 13 de juny de 1902, després d'un enterrament multitudinari. Era la manifestació de dol de tot un poble pel seu poeta nacional. En paraules de Ricard Torrents: ''Enterrat a Montjuïc entre Barcelona i el mar, sota un llorer, al peu d'una ginesta florida, Verdaguer ingressava a la immortalitat''.
[[Fitxer:142 Tomba de Jacint Verdaguer.jpg|miniatura|Tomba de Verdaguer al [[cementiri de Montjuïc]]]]
 
:::::''Ja hi he navegat prou''
:::::''per les mars de la terra,''
:::::''de golfos de neguit,''
:::::''d'onades de tristesa.''
:::::''Barqueta mia, anem,''
:::::''anem-se'n, barca meva,''
:::::''cap a la mar del cel''
:::::[[Fitxer:La veu de Catalunya Verdaguer.jpg|miniatura|Portada de la Veu de Catalunya del 12 de juny de 1902, amb l'esquela de '''Jacint Verdaguer'''. Col·lecció del [[Museu d'Història de Barcelona]].]]''avui que està serena.''<ref>{{ref-llibre|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|títol=''Anem'' dins ''Al cel'', ed. crítica de N. Garolera, p. 47|pàgines=156|lloc=Barcelona|editorial=Columna|any=2003|isbn=84-664-0290-X}}</ref>
 
=== Cronologia vital ===
Els pares de Jacint Verdaguer van ser Josep Verdaguer i Ordeix ([[Tavèrnoles]], [[1811]] - [[Folgueroles]], [[1876]]) i Josepa Santaló i Planas (Folgueroles, [[1819]] - [[1871]]).<ref>{{ref-web|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|url=http://www.dipity.com/fjverdaguer/Jacint-Verdaguer/|consulta=29-11-2014|títol=Cronologia vital de Jacint Verdaguer}}</ref>
 
==== Antecedents ====
* 1833: el pare del poeta, Josep Verdaguer i Ordeix, es trasllada a Vic per perfeccionar l'ofici de mestre de cases.
* 1841: el pare de Verdaguer s'instal·la a la casa, de la seva propietat, al número 7 del carrer Gran de Folgueroles, i es casa amb Josepa Santaló, filla del fuster i obrer teixidor Bartomeu Santaló, amb domicili al carrer de Sant Jordi, núm. 5.
* 1842: neix el primer fill, Miquel, del matrimoni Verdaguer-Santaló.
 
==== Infantesa i joventut ====
* 1845: Jacint Verdaguer i Santaló neix el dia 17 de maig a Folgueroles. Va ser el tercer de vuit germans.
* 1855: inicia els estudis al Seminari de Vic. Fins a ingressar al seminari fa la vida dels altres nois del poble. Les anècdotes que s'expliquen demostren que destaca dels altres nens per la seva intel·ligència, sagacitat i valentia, ajudat per la seva complexió atlètica. Mostra un sentiment piadós normalment equilibrat, sense que, però, es veiés una inclinació marcadament religiosa; aquesta vocació, la hi encomana la seva mare, molt devota, i que sempre exercí una influència molt gran en ell.
* 1863: entra a can Tona, mentre continua estudiant, per fer de mestre de la canalla de la masia i de pagès. Can Tona pertany al terme de Sant Martí de Riudeperes, avui Calldetenes. Escriu poemes de temàtica amorosa, ''Jovenívoles'', ''Amors d'en Jordi i na Guideta''. Comença l'amistat amb Jaume Collell.
* 1864: participa per primera vegada en els Jocs Florals sense guanyar, però, cap premi.
 
==== Inicis de la carrera literària i eclesiàstica ====
* 1865: obté un premi especial als Jocs Florals per ''Els minyons d'en Veciana'' i un accèssit a l'Englantina per ''A la mort d'En Rafel de Casanova''.
* 1866: Verdaguer és distingit amb quatre accèssits als mateixos Jocs Florals.
* 1867: s'inicien les ''Esbartades'' o ''Acadèmies literàries'' de l'Esbart de Vic a la font del Desmai; Verdaguer n'escriu el discurs inaugural.
* 1870: és ordenat sacerdot pel bisbe Lluís Jordà el 24 de setembre a Vic. L'octubre d'aquell any, canta la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, a Folgueroles. L'endemà celebra la segona missa a l'ermita de Sant Francesc, molt propera a Vic.
* 1871: la seva mare mor el 17 de gener als 52 anys. El dia 1 de setembre és nomenat coadjutor de Vinyoles d'Orís i tres dies després en pren possessió.
* 1873: publica la ''Passió de Nostre Senyor Jesucrist''. Deixa Vinyoles d'Orís per qüestions de salut i se'n va a Vic. Fa una excursió al Rosselló i contempla el Canigó, sembla que per primera vegada.
* 1874: entra de capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica del marquès de Comillas.[[Fitxer:Placa bronze commemorativa, refugi de la Renclusa IMG 2588.jpg|miniatura|Placa commemorativa dedicada a Jacint Verdaguer, al [[refugi de la Renclusa]], al peu de l'[[Pic d'Aneto|Aneto]]]]
* 1876: el 8 de setembre mor el seu pare, als 65 anys. Al vaixell «Ciudad Condal», de retorn de Cuba, acaba el poema de ''L'Atlàntida''. El mes de novembre ocupa una capellania privada al palau Moja de Barcelona, residència dels marquesos de Comillas.
 
==== Plenitud ====
* 1877: el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema ''L'Atlàntida''. És la consagració de Verdaguer com a poeta.
* 1878: viatge a Roma. El sant pare [[Lleó XIII]] el rep i li parla del seu poema ''L'Atlàntida''.
* 1879: publica ''Idil·lis i cants místics''. Estada al Vallespir, visita els seus monestirs i concep la que serà la seva segona obra èpica major, ''Canigó'', partint de l'elegia ''Els dos campanars'', que inclourà en l'edició de 1901.
* 1880: per haver guanyat els tres premis exigits pel consistori dels Jocs Florals, és proclamat ''mestre en Gai Saber''. Aquest mateix any publica ''Cançons de Montserrat'' i ''Llegenda de Montserrat''.
* 1881: presideix els Jocs Florals.
* 1882: expedició al Pirineu i ascensió a l'Aneto. Destaca el paper de Verdaguer com a pioner de l'excursionisme català.
* 1883: triomfa als Jocs Florals amb l'oda ''A Barcelona''. L'Ajuntament d'aquesta ciutat en fa un tiratge de cent mil exemplars. Viatge amb Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas, per la costa d'Àfrica a bord del iot ''Vanadis''. Ascensió a la Pica d'Estats.
* 1884: Verdaguer viatja amb el comte de Güell al centre i al nord d'Europa. Estada al santuari del Mont, a l'Alta Garrotxa, on treballa en ''Canigó''. Renuncia a ocupar una canongia de la seu de Barcelona.
* 1885: Verdaguer forma part de la comissió de catalans que presenten al rei Alfons XII el document anomenat ''Memorial de greuges'', en defensa dels interessos de Catalunya.
* 1886: el 21 de març, el bisbe Morgades el corona com a ''poeta de Catalunya'', al monestir de Ripoll. Es publica ''Canigó''. Realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa. Inici de la seva crisi espiritual.
* 1893: deixa el càrrec d'almoiner del palau del marquès de Comillas. S'acaba la publicació de la trilogia ''Jesús Infant''. S'instal·la al santuari de la Gleva.
 
==== Crisi i conflicte ====
* 1888: publica ''Pàtria'' i ''Dietari d'un pelegrí a Terra Santa''. Intensifica la seva vida d'apostolat i les almoines.
* 1890: entra en contacte amb el grup d'exorcistes de la ''casa d'Oració'', dirigits per Joaquim Pinyol.
* 1894: apareixen els llibres ''Roser de tot l'any'' i ''Veus del bon pastor''.
* 1895: marxa sense permís de la Gleva i s'instal·la a Barcelona amb la família Duran. El bisbe Morgades el suspèn ''a divinis'', li retiren les llicències sacerdotals. Es defensa publicant en premsa una primera sèrie d'articles sota l'epígraf ''Un sacerdot calumniat'', avui recopilats en el llibre ''En defensa pròpia''.
* 1896: publica ''Flors del calvari''. Presenta als Jocs Florals el seu poema ''La Pomerola'', que passa totalment desapercebut.
* 1897: nova sèrie d'articles d'"En defensa pròpia": ''Un sacerdot perseguit''. Viatge a Madrid, els frares agustins de l'Escorial ajuden a resoldre el conflicte canònic.
 
==== Rehabilitació i darrers anys ====
* 1898: Verdaguer signa la retractació i li retornen les llicències sacerdotals. Passa a la diòcesi de Barcelona (''exeat'') i rep un benefici a l'església de Betlem, a la Rambla, davant del palau Moja.
* 1901: publica ''Aires del Montseny''. Darrera excursió de Verdaguer: Guilleries i Montseny.
* 1902: el 17 de maig, data del seu aniversari, es trasllada de la seva darrera residència a Barcelona, al carrer Aragó, a la vil·la Joana de Vallvidrera, finca d'estiueig de l'alcalde de Sarrià, Ramon Miralles, on podrà respirar aires més sanitosos que els de Barcelona i refer la tuberculosi. El poeta mor el dia 10 de juny, a mitja tarda. Tres dies després és enterrat a [[Cementiri de Montjuïc|Montjuïc]], davant del mar, en una tomba excavada a la roca, després d'un sepeli multitudinari que demostra el reconeixement del poble català al seu poeta nacional.
 
== Obra ==
313.821

modificacions