Miguel de Unamuno y Jugo: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Etiquetes: Edita des de mòbil edició a través de l'aplicació mòbil Android app edit |
||
Línia 29:
Els seus constants atacs al rei i al dictador [[Miguel Primo de Rivera|Primo de Rivera]] fan que aquest el torni a destituir i el desterri a [[Fuerteventura]] el febrer de 1924. El juny del mateix any és indultat, però ell s'exilià voluntàriament a [[París]] i després s'establí a [[Hendaia]], a [[Iparralde]], fins al 1930, any en què retorna a Salamanca després de la caiguda del règim de Primo de Rivera.
=== Unamuno durant la República ==[[]]=
[[Fitxer:UnamunoCatalunya.jpg|miniatura|Miguel de Unamuno durant una conferència sobre Catalunya el 1932]]
Miguel de Unamuno es va presentar com a candidat a regidor per la coalició republicano-socialista durant les eleccions del [[2 d'abril]] de 1931, i va ser elegit. El [[14 d'abril]] Unamuno proclamà la [[Segona República Espanyola|República]] a Salamanca. La República el tornà a col·locar a la seva plaça de rector a Salamanca. Es presenta a les eleccions a les Corts i és elegit diputat com a independent per la candidatura republicanosocialista a Salamanca. Tot i així, l'escriptor es desencantà i no es va presentar a la reelecció el 1933. El 1934 es jubila i és nomenat rector vitalici, i la Universitat de Salamanca crea una càtedra amb el seu nom.
El 1935 és nomenat ciutadà d'honor de la República. Com a conseqüència del seu desencant, expressa públicament les seves crítiques a la reforma agrària, la política religiosa, la classe política, el govern i Azaña.<ref name="mitos">Fernando García de Cortázar, «Los mitos de la Historia de España»,
=== La Guerra Civil ===
Línia 42:
Unamuno es va penedir públicament del seu suport a la sublevació. Durant l'acte d'obertura del curs acadèmic (que coincidia amb la celebració de la "Fiesta de la Raza") el [[12 d'octubre]] de [[1936]], al paranimf de la [[Universitat de Salamanca]], diversos oradors van deixar anar tòpics sobre l'«anti-Espanya». Un indignat Unamuno (presidia l'acte com a rector de la Universitat), que havia estat prenent apunts sense intenció de parlar, es va posar dret i va pronunciar un apassionat discurs.
«''S'ha parlat aquí de
En aquest punt, el general [[José Millán-Astray]] (el qual sentia una profunda enemistat per Unamuno, que l'havia acusat inopinadament de corrupció), va començar a cridar: «''Puc parlar? Puc parlar?''». El seu escorta va presentar armes i algú del públic va cridar: «''Visca la mort!''» (lema de la Legió). Pel que, segons Ridruejo, va ser un exhibicionisme fredament calculat, Millán va parlar: «''Catalunya i el País Basc, el País Basc i Catalunya, són dos càncers en el cos de la nació! El feixisme, remei d'Espanya, ve a exterminar, tallant en la carn viva i sana com un fred bisturí!''». S'excità de tal manera que no va poder seguir parlant. Rumiant, es va quadrar mentre se sentien crits de «''Viva España!''». Es va produir un silenci mortal i unes mirades angoixades es van tornar cap a Unamuno, que va dir: «''Acabo de sentir el crit necròfil i insensat de «Visca la mort!». Això em sona el mateix que «Mori la vida!». I jo, que he passat tota la vida creant paradoxes que han provocat l'enuig dels que no les han comprès, he de dir-vos, amb autoritat en la matèria, que aquesta ridícula paradoxa em sembla repel·lent. Com que ha estat proclamada en homenatge a l'últim orador, entenc que va
dirigida a ell, si bé d'una forma excessiva i tortuosa, com a testimoni que ell mateix és un símbol de la mort. I una altra cosa! El general Millán Astray és un invàlid. No cal dir-ho en un to més baix. És un invàlid de guerra. També ho va ser Cervantes. Però els extrems no serveixen com a norma. Malauradament, avui en dia hi ha massa invàlids. I aviat n'hi haurà més si Déu no ens ajuda. Em fa mal pensar que el general Millán Astray pugui dictar les normes de psicologia de les masses. Un invàlid que no tingui la grandesa espiritual de Cervantes, que era un home, no un superhome, viril i complet malgrat les seves mutilacions, un invàlid, com he dit, que no tingui aquesta superioritat d'esperit és d'esperar que se senti terriblement alleujat veient com augmenta el nombre de mutilats al seu voltant. (...) El general Millán Astray desitja crear una Espanya nova, creació negativa sens dubte, segons la seva pròpia imatge. I per això voldria una Espanya mutilada ...''» Furiós, Millán va cridar: «''Mori la intel·ligència!''». En un intent de calmar els ànims, el poeta [[José María Pemán]] va exclamar: «''No! Visca la intel·ligència! ¡Morin els mals intel·lectuals!''». Unamuno no es va acovardir i va concloure: «''Aquest és el temple de la intel·ligència! I jo soc el seu suprem sacerdot! Vosaltres esteu profanant el seu sagrat recinte. Jo sempre he estat, digui el que digui el proverbi, un profeta en el meu propi país. Vencereu, però no convencereu. Vencereu perquè teniu sobrada força bruta, però no convencereu, perquè convèncer significa persuadir. I per persuadir necessiteu alguna cosa que us falta: raó i dret en la lluita. Em sembla inútil demanar-vos que penseu en Espanya''».
| |||