Tomás de Zumalacárregui y de Imaz: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Etiqueta: editor de codi 2017
Línia 5:
Zumalacárregui va néixer a Ormaiztegi, poble situat a la comarca [[Guipúscoa|guipuscoana]] del [[Goierri]], el 29 de desembre de l'any 1788. Fill de família molt humil fou el desè d'un total d'onze germans nascuts del matrimoni de Francisco Antonio Zumalacárregui Múgica i Ana María Imaz Altolaguirre.
 
A l'inici de la [[Guerra del Francès]], l'any 1808, s'allistà a Saragossa, on participà en el primer setge de la ciutat i la batalla de Tudela. En el segon setge de Saragossa fou apressatfet presoner en una de les sortides. Va aconseguir escapar i es va unir a la [[guerrilla]] de [[Gaspar de Jáuregui]] (''El Pastor''). A mesura que avançava la guerra, Zumalacárregui, home seriós i de fortes conviccions religioses, se sentia incòmode en el sistema de combat de guerrilles. Així doncs, s'incorporà al primer batalló de Guipúscoa de l'exèrcit regular com a [[oficial]]. L'any [[1812]] fou ascendit a [[capità]]. Tomás de Zumalacárregui no simpatitzava amb els principis liberals que en aquella època s'estenien per l'[[Estat espanyol]], sinó que se sentia més proper a la causa dels [[monarquia|monàrquics]] [[absolutisme|absolutistes]]. Quan el 1820 es va tornar a promulgar la [[Constitució Espanyola de 1812]], encara era capità. Fou denunciat al nou govern per oficials liberals, que van sol·licitar la seva expulsió de l'exèrcit. Encara que la denúncia no va prosperar, va ser apartat del servei actiu. Després es va posar a les ordres de Quesada, ascendint a [[tinent coronel]] l'any 1822.
[[Fitxer:Zumalakarregi museoa.jpg|miniatura|esquerra|Museu Zumalakarregi d'Ormaiztegi]]
Després de la restauració de [[Ferran VII d'Espanya]] i el retorn de l'[[absolutisme]] el 1823, va formar part d'una comissió militar per a la repressió de delictes polítics, arribant al grau de [[coronel]] el 1829. L'any 1832 va ser nomenat [[governador militar]] de [[Ferrol]]. En aquells dies, ja era reconegut com integrant del partit absolutista que pretenia afavorir les opcions successòries del germà del rei, [[Carles Maria Isidre de Borbó]] ("Don Carlos"). L'abolició de la [[llei sàlica]] i la proclamació de la filla de Ferran VII, Isabel ([[Isabel II d'Espanya|Isabel II]]) com a hereva del tron el va enfrontar amb les autoritats navals de [[Ferrol]], que eren partidàries de la causa constitucional. Com a conseqüència, va ser acusat de desafecte i destinat a [[Pamplona]]. En morir Ferran VII, el [[29 de setembre]] de [[1833]], residia sense comandament i sota vigilància a Pamplona, d'on va aconseguir fugir i unir-se als [[carlisme|carlistes]] revoltats que es trobaven a la vall navarresa de La Berruenza, al comandament d'[[Francisco Iturralde|Iturralde]] i Sarrasa. Fracassat a La Rioja, a les províncies basques i en altres indrets de la resta d'Espanya, l'aixecament dels revoltats que donaven suport a l'infant [[Carles Maria Isidre de Borbó|Don Carlos]] en defensa de l'absolutisme monàrquic, va quedar reduït al petit grup que es trobava ocult a les valls de La Berruenza i Amescoas a Navarra. El 14 de novembre de 1833 els rebels van triar Zumalacárregui com a cap, aixecant acta a [[Lizarra]]. Immediatament va començar a organitzar des del no-res i en molt poc temps un eficaç contingent de l'exèrcit rebel, anomenat carlista, equipant-lo en molts casos amb les armes preses a l'enemic.