Antiguitat tardana: diferència entre les revisions

el [[cristianisme]], el [[judaisme]] rabínic i, finalment, l'aparició de l'[[islam]]. Segons l'[[historiador]] [[Bèlgica|belga]] [[Henri Pirenne]] ([[1862]]-[[1935]]), autor de ''Mahoma i Carlemany'', l'autèntica ruptura amb el [[Edat Antiga|món antic]] va esdevenir-se al [[{{segle |VIII]]|s}} de resultes de l'[[expansió musulmana]], ja que la conquesta pels [[àrabs]] de l'[[Orient Mitjà]], el [[Magrib]] i la [[península Ibèrica]] va trencar els vincles socials i econòmics que, fins aleshores, havien mantingut unida la Mediterrània; aïllada del comerç, l'Europa occidental va patir un estancament que va abocar-la a esdevenir una societat agrària de subsistència sense gairebé cap intercanvi amb l'exterior. En conseqüència, l'expansió de l'islam fou un fet molt més important que la caiguda de l'[[Imperi Romà d'Occident|Imperi romà d'Occident]] al [[segle V]].

Una altra important transformació del cristianisme durant l'antiguitat tardana fou el naixement del [[monaquisme]] als deserts d'[[Egipte]] durant el [[segle III]]; en un principi, aquest moviment va desenvolupar-se fora de l'abast de l'autoritat dels bisbes, però, cap al [[{{segle |VIII]]|s}}, ja estava del tot integrat dins de l'estructura de l'Església; un fenomen del primer monaquisme fou el dels [[estilita|estilites]].