Antic Règim: diferència entre les revisions

 

L'hegemonia mundial de la corona castellana va donar lloc a l'anomenada llegenda negra publicitada pels enemics de la corona castellana i també, sense cercar-ho explícitament, pels propis (seria el cas de [[Bartolomé de Las Casas]]). Aquesta mala fama s'explicaria per la duresa del domini sobre les colònies d'Amèrica (i de la que els mateixos colonitzadors van ser conscients: per exemple, les [[lleis d'Índies]], [[1542]], volien evitar els abusos colonials i crear una recaptació impositiva racional), la repressió de la dissidència que era forçada a l'[[assimilació]], l'[[expulsió]] o la foguera -cas dels conversos, dels [[moriscos]], de les conductes considerades antinaturals com la [[bruixeria]], i dels [[protestant]]s.

El control interior va garantir-se mitjançant una creixent [[burocràcia]] que es va implantar territorialment a través dels [[virrei]]s (en els [[monarquia|regnes]]) i els [[corregidor]]s (a les [[ciutat]]s). Per al control interior es va disposar de la xarxa informativa i repressiva de la [[Inquisició]], que depenia directament de la monarquia i tenia un inquisidor únic per a tots els regnes de la corona i no estava afectada per la constitució de l'Observança (norma que assegurava que s'aplicarien les lleis de Catalunya). La Inquisició va ser una eina política contra la [[corona d'Aragó]]. Només unes dades referides al període 1560-1700: durant aquest període va haver-hi 2.907 processats a Catalunya, 4.429 a València i 5.486 a Saragossa. La immensa majoria van ser condemnats a la confiscació dels seus béns.<ref>Àngel Casas, professor d'Història Moderna a la Universitat de Barcelona. Dades provinents de la revista ''Sàpiens'', número 52, febrer 2007. Pàgina 44.</ref>

 

 

El creixement de les ciutats<ref>Només unes poques: [[París]], [[Londres]], [[Sevilla]], [[Madrid]], [[Roma]], [[Nàpols]], [[Istanbul]], superen els 100.000 habitants</ref><ref>Vries, Jan de. ''La urbanización de Europa, 1500-1800'', Barcelona:Crítica, 1987. {{ISBN|84-7423-330-5}}</ref> va contribuir decisivament a la transició del [[feudalisme]] al [[capitalisme]]. En aquest sentit, el paper de [[Londres]] va ser fonamental per a la creació d'un mercat estatal; [[París]] va tenir un rol intermedi, i [[Madrid]] va representar un relatiu fracàs.<ref>Ringrose, David. ''Madrid y l'economia española, 1560-1850. Ciudad, Corte y País en el antiguo regimen'', Madrid:Alianza Universidad, 1985. {{ISBN|84-206-2443-8}}</ref>

[[Fitxer:Casa-peso.jpg|miniatura|esquerra| La casa del ''Peso'' de [[Medina del Campo]], on es guardaven els [[pes]]os i [[mesura|mesures]] oficials per garantir els intercanvis comercials de les seves [[fira|fires]]]]

En qualsevol cas, des del punt de vista econòmic, va ser una època preindustrial, on l'ocupació de la immensa majoria de la població va ser agrària.<ref>Un estudi regional clàssic d'una zona agrícola és el de García Sanz, Ángel ''Desarrollo y crisis del Antiguo Régimen en Castilla la Vieja: Economía y sociedad en tierras de Segovia de 1500 a 1814'', Madrid:ed. Akal. 1986. {{ISBN|84-7600-127-4}} </ref> La [[productivitat]] i els rendiments de les activitats agropecuàries van seguir sent molt baixos i les millores tècniques van evolucionar molt lentament. L'estudi de les estructures des d'un punt de vista de [[Llarga durada (longue durée)|llarga durada]] condemnava a la dependència dels cicles naturals i les periòdiques [[crisi de subsistència|crisis de subsistència]] repetides de manera cíclica, coincidint amb els mesos previs a les collites, quan el blat estava més car. No és casualitat que aquestes conjuntures generessin moviments de descontentament (de l'estil dels rebomboris del pa).<ref>L'estudi d'aquests moviments de descontentament i la seva difusa ideologia el van ser estudiats per E. P. Thompson (1979): ''L'economia moral de la multitud''</ref> En alguns casos aquests rebomboris van tenir repercussions polítiques (cas del [[motí d'Esquilache]], o en els inicis de la [[Revolució Francesa|Revolució francesa]]) o, en el pitjor dels casos, grans [[fam]]s que portaven a crisis [[demografia|demogràfiques]]. De fet, és habitual parlar d'un antic règim demogràfic, caracteritzat per una [[taxa de natalitat]] i una [[taxa de mortalitat]] elevada, un reduït [[creixement natural]], esdeveniments puntuals de [[mortalitat catastròfica]], elevada [[fecunditat]] (cercada amb afany pels caps de família de les explotacions agrícoles), compensada amb el [[celibat]] (que no afectava la totalitat de la població: els fills solters, que sovint residien a la casa pairal, eren els qui no havien d'heretar les terres) i una molt baixa [[esperança de vida]].

 

La discontinuïtat territorial i la confusió de jurisdiccions era més la norma que l'excepció de les entitats polítiques, tant estatals com infraestatals. Les fronteres eren canviants i insegures, i hi havia multitud d'[[enclavament]]s, territoris amb [[furs]] especials, i fins i tot de [[sobirania]] compartida ([[Andorra]]), o alterna (com per exemple l'[[illa dels Faisans]]). Quan [[Felip II de Castella]] va voler fer-se una idea clara de les seves possessions, no va recórrer als mapes de la biblioteca del [[monestir de l'Escorial]], que li mostraria un confús trencaclosques, sinó a les [[Relacions Topogràfiques]] d'un gran esforç protoestadístic. El somni de les [[frontera natural|fronteres naturals]] (com, per exemple, la França del [[Rin]] als [[Pirineus]]) és només una idea del [[nacionalisme]] del [[segle XIX]].

 

[[Fitxer:Anthonis van Dyck 044.jpg|miniatura| [[Carles I d'Anglaterra]] magníficament retratat amb el màxim de decòrum regi per [[Anton Van Dyck]]. Va ser decapitat l'any [[1640]], incapaç de crear una [[monarquia absoluta]] en una societat burgesa]]

[[Fitxer:Adolph-von-Menzel-Tafelrunde2.jpg|miniatura|esquerra|[[Voltaire]] amb [[Frederic el Gran]] a [[Sanssouci]], per [[Adolph von Menzel]] ([[1850]])]]