Guerra de Successió Espanyola: diferència entre les revisions

Les intrigues cortesanes a Madrid corrien paral·leles encapçalades pel «partit francès», els partidaris de l'entronització de la [[Casa de Borbó]].{{efn|«Partit francès» sota aquesta expressió es denominà aleshores als ''partidaris'', als que prenien ''partit'', pel candidat francès. Vegeu [[#MARTINEZ-1999|Martínez (1999:11)]] o [[#ALVAREZ-2007|Álvarez (2007:181)]]}} Entre [[1698]] i [[1699]] [[Froilán Díaz de Llanos]], el confessor personal del rei, li practicà a Carles II tres exorcismes; interrogats els dimonis que el posseïen, aquests declararen que efectivament el rei era víctima d'un malefici que el tenia embruixat, i que els principals responsables n'eren la seva muller [[Marianna de Neuburg]], i el primer ministre el [[Manuel Joaquín Álvarez de Toledo-Portugal|comte d'Oropesa]], oposats tots dos a l'entronització de la [[Casa de Borbó]]. Poc després esclatà a Madrid el ''[[Motín de los gatos]]'' ([[28 d'abril]], [[1699]],) que provocà la caiguda definitiva del primer ministre antiborbònic comte d'Oropesa. Aleshores, fou transcendental la influència que el [[cardenal Portocarrero]] exercí en la redacció del testament final de Carles II.{{efn|[[#GARCIA-2010|García (2010:153)]]: «Tal fue el resorte que permitió al Cardenal el control del Consejo de Estado y, más importante aún, influir directamente en el ánimo de Carlos II»}} El [[març]] de [[1700]] Lluís XIV informà el seu ambaixador a Madrid [[duc d'Harcourt]] que havia signat el nou tractat de repartiment.<ref name="ALVAREZ">[[#ALVAREZ-2007|Álvarez (2007:204)]]</ref> El [[20 de maig]] li ordenà que l'exposés davant Carles II argumentant-li que, com que no havia nomenat un successor de la Casa de Borbó, estava prenent mesures per defensar els drets dinàstics de la seva nissaga a quedar-se almenys una part de l'herència.<ref name="ALVAREZ" /> El [[13 de juny]] de [[1700]] l'ambaixador francès informà a Lluís XIV que la publicació del tractat havia sorprès a molts i els havia inclinat a declarar-se partidaris de la Casa de Borbó<ref name="ALVAREZ"/> perquè l'única voluntat dels mandataris espanyols era evitar, fos com fos, el trossejament de la Monarquia d'Espanya.<ref>[[#GARCIA-2010|García (2010:155)]]</ref> Creien que entronitzant a la [[Casa de Borbó]] i aliant-se amb la primera potència de l'Europa del [[{{segle |XVII]]|s}} -la França de [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]]- seria l'única manera d'aconseguir mantenir la integritat territorial de la monarquia espanyola. Finalment l'[[octubre]] de [[1700]] el partit francès encapçalat pel [[cardenal Portocarrero]] aconseguí que Carles II nomenés hereu en tots els seus regnes, estats i senyories a Felip de Borbó, nét del rei de França, amb la condició que havia de mantenir íntegra l'herència i renunciar al tron de França. [[Carles II de Castella|Carles II]] morí l'[[1 de novembre]] de [[1700]].

Quant a França, no es va dur a terme cap dels projectes austríacs concebuts des de mitjan [[{{segle |XVII]]|s}} de fer retrocedir l'expansió francesa cap al Rin i els Països Baixos. Lluís XIV va acceptar deixar de donar suport a les reivindicacions al tron britànic del pretendent [[Jaume Francesc Eduard Stuart]], fill de [[Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia]], i reconèixer com a legítima sobirana la reina [[Anna I d'Anglaterra|Anna]]. A l'Amèrica del Nord, Lluís XIV va admetre la sobirania britànica sobre la [[Terra de Rupert]] i l'illa de [[Terranova]], com també va haver de cedir a Gran Bretanya [[Acàdia]] i l'illa caribenya de [[Saint Kitts]].

La fi de la [[Guerra dels Segadors]] havia significat una retallada del poder de les institucions, car, després de la rendició de Barcelona a les tropes de [[Joan Josep d'Àustria]] el [[1652]], la corona havia assumit el control de la [[Insaculació]], és a dir, el procés mitjançant el qual s'elegien els consellers de les institucions. Per altra banda, si el [[1641]] les tensions entre [[Felip IV de Castella|la corona]] i les institucions havien dut [[Pau Claris]] a proclamar [[Lluís XIII de França]] [[comte de Barcelona]], cap a la fi del [[{{segle |XVII]]|s}} hi havia a Catalunya un fort sentiment antifrancès motivat pel record del [[Tractat dels Pirineus]] i dels intents de Lluís XIV de completar el seu domini de Catalunya amb l'annexió del Principat, objectiu que no abandonà fins a la signatura del [[Tractat de Ryswick]] ([[1697]]), poc després que els francesos haguessin arribat a ocupar Barcelona. Durant el darrer terç del [[{{segle |XVII]]|s}}, al Principat de Catalunya havia aparegut una nova classe social, semblant a la valenciana, composta per productors i exportadors, els quals aspiraven a desenvolupar un capitalisme comercial inspirat en el model d'[[Províncies Unides|Holanda]]. Aquest grup havia elaborat un projecte de recuperació, amb el qual Catalunya es recuperaria del període d'atonia i decadència que havia viscut des de la fi del segle XV. L'objectiu d'aquest sector, conegut com a regeneracionista, era usar les [[Constitucions catalanes|Constitucions]] i les tradicionals institucions catalanes (la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], les [[Corts Catalanes|Corts]], el [[Consell de Cent]]) per promoure una regeneració social i econòmica del país. Una persona representativa d'aquest corrent regeneracionista fou [[Narcís Feliu de la Penya]], autor del llibre ''Fènix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas'', publicat el [[1683]].