Diferència entre revisions de la pàgina «Decrets de Nova Planta»

m
Plantilla
(→‎Monarquia composta: Errada corregida)
Etiquetes: des de mòbil via aplicació mòbil Android app edit
m (Plantilla)
=== «''I si no, no!''» La defensa del sistema constitucional de la Corona d'Aragó ===
{{AP|Furs del regne de Sobrarbe|Alteracions d'Aragó|Unión de Armas|Guerra dels Segadors}}
Al [[segle XVI]], però, sorgiren tensions entre el monarca i les institucions de la [[Corona d'Aragó]] en tant que els [[furs]] posaven límits a la seva [[sobirania]]. Tot al llarg del segle, el [[Plet del virrei estranger]] enfrontà les institucions del [[regne d'Aragó]] amb la Corona espanyola; els constitucionalistes aragonesos bastiren tot un corpus historiogràfic i icònic a fi de legitimar el seu discurs en defensa dels [[furs]] davant les tesis cesaristes; així aparegué la llegenda dels [[Furs del regne de Sobrarbe]], que assegurava que un rei només podia ser rei si jurava respectar els [[furs]], i en cas contrari no podia ser rei: «''I si no, no!''» era la frase amb la qual acabava el jurament, fórmula equivalent a la màxima: «''En Aragón fueron antes leyes, que reyes!''». La tensió acabà esclatant el [[1590]] quan [[Antonio Pérez del Hierro]], un secretari reial de [[Felip II de Castella|Felip II]] que havia estat empresonat acusat de traïció, va fugir de la presó de Madrid cap al regne d'Aragó i va invocar, al·legant la seva ascendència aragonesa, al [[Privilegi de manifestació]]. Aquest [[privilegi]] era exercit pel [[Justícia d'Aragó]] i emparava als aragonesos protegint a un acusat quan aquest denunciava injustícia per part dels oficials reials. El conflicte degenerà en una revolta contra el rei coneguda amb el nom d'[[Alteracions d'Aragó]], que finalitzà amb l'execució dels caps constitucionalistes aragonesos i l'esquarterament del poder foral, tant del [[Justícia d'Aragó]], com de la [[Generalitat d'Aragó]]. Al [[{{segle |XVII]]|s}} continuaren les pressions que tensionaren el model de [[monarquia composta]] i [[règim polisinodial]] propi de la [[Monarquia d'Espanya]]. El [[1626]] el [[privat]] de [[Felip IV de Castella|Felip IV]] el [[comte duc d'Olivares]] proposà la «''[[Unión de Armas]]''», un organisme militar que pretenia fer contribuir tots els regnes de la monarquia al manteniment d'un exèrcit de 140.000 homes per a les guerres de Flandes, mercat de la indústria llanera de la [[Corona de Castella]], i que després de més d'un segle de guerres ininterrompudes havia passat de ser la corona espanyola més rica a la més empobrida. La pulsió entre la corona i els límits constitucionals acabà esclatant enmig de la [[Guerra dels Trenta Anys]], que enfrontava la Monarquia d'Espanya i França. El [[1640]] es produí un sollevament a [[Barcelona]] conegut amb el nom de [[Corpus de Sang]], que donà lloc a la separació del [[Principat de Catalunya]] de la monarquia i desembocà en la [[Guerra dels Segadors]]; els mateixos passos seguí el [[regne de Portugal]], que restaurà una dinastia pròpia separant-se definitivament de la monarquia espanyola, i un altre sollevament es produí al [[regne de Nàpols]]. Aprofitant aquest context de crisi interna, França passà a l'ofensiva i envaí els [[Països Baixos Espanyols]] a Flandes, obtinguent una victòria decisica a la [[Batalla de Rocroi]] ([[1643]]) que suposà la caiguda en desgràcia del [[comte duc d'Olivares]] i la fi de l'hegemonia espanyola a Europa.
 
=== Crisi successòria i «Balança de poder» a Europa ===
{{AP|Guerra de Devolució|Guerra francoholandesa|Guerra de la Lliga d'Augsburg|Cardenal Portocarrero}}
Després de la caiguda d'Olivares, [[Felip IV de Castella|Felip IV]] va nomenar a [[Luis Méndez de Haro]] com a nou primer ministre i el seu objectiu se centrà a acabar amb els conflictes interns de la monarquia espanyola i aconseguir la pau a Europa. [[Felip IV de Castella|Felip IV]] morí el [[1665]] i fou succeït pel seu fill [[Carles II de Castella]] (1665-1700), qui esdevindria el darrer monarca espanyol de la [[Casa d'Àustria]]. El seu regnat es veié caracteritzat per les guerres contínues que la [[regne de França|França]] absolutista de Lluís XIV llançà contra les possessions de la monarquia espanyola a Europa. A la [[Guerra de Devolució]] (1667–1668) seguí la [[Guerra francoholandesa]] (1672-1678), i després la [[Guerra de la Lliga d'Augsburg]] (1688-1697). Amb aquelles guerres França esdevingué la primera potència europea i la Monarquia d'Espanya hagué de recórrer a aliances amb les altres potències emergents –Anglaterra i Holanda–, incapaç ja de defensar per si sola els seus dominis europeus. Es forjà en aquelles guerres, i en els subsegüents tractats de pau, el concepte de la «''Balança de poder''» que proposava que, per mantenir la pau a Europa, s'havia d'evitar que cap de les potències fos més poderosa que les altres, mantenint-se així en equilibri. Però la mort sense hereus de Carles II amenaçava la «balança de poder» a Europa, perquè tant si la Monarquia d'Espanya requeia en la [[Casa de Borbó]], com si requeia en la [[Casa d'Àustria]], en tots dos casos es formaria una nova superpotència tant poderosa que trencaria la «''Balança de poder''». A fi d'evitar aquesta situació, i una nova guerra, França i les potències emergents –Anglaterra i Holanda– consensuaren tractats de repartiment trossejant la Monarquia d'Espanya en àrees d'influència per quan morís Carles II. Per contra, l'única preocupació dels mandataris espanyols era mantenir la unitat territorial de la Monarquia d'Espanya.<ref>[[#GARCIA-2010|García (2010:155)]]</ref> A Madrid les intrigues cortesanes corrien paral·leles entre els partidaris del «partit francès»,<ref group="n.">«Partit francès» sota aquesta expressió es denominà aleshores als ''partidaris'', als que prenien ''partit'', pel candidat francès. Vegeu [[#MARTINEZ-1999|Martínez (1999:11)]] o [[#ALVAREZ-2007|Álvarez (2007:181)]]</ref> la ''Cábala'', que encapçalada pel [[cardenal Portocarrero]] i l'ambaixador francès [[duc d'Harcourt]] aconseguiren defenestrar dels càrrecs de govern als partidaris de la successió en la [[Casa d'Àustria]] i influïren decididament en la redacció final del testament de Carles II.<ref group="n.">[[#GARCIA-2010|García (2010:153)]]: «Tal fue el resorte que permitió al Cardenal el control del Consejo de Estado y, más importante aún, influir directamente en el ánimo de Carlos II»</ref> Aquests consideraven que l'entronització de la [[Casa de Borbó]] i l'aliança amb la primera potència de l'Europa del [[{{segle |XVII]]|s}} –la França absolutista de Lluís XIV– seria l'única manera de garantir la integritat territorial de la monarquia espanyola. Així, Carles II finalment nomenà hereu al duc Felip d'Anjou –[[Felip V de Castella|Felip V]]– en tots els seus regnes, estats i senyories,<ref>[http://books.google.cat/books?id=ia4LAAAAYAAJ&pg=PA407&vq=carlos+II&hl=ca&output=html Testament de Carles II; punts 13-14]</ref> però sota les condicions de renunciar al tron de França, jurar i respectar furs i constitucions, i mantenir la integritat territorial de la [[Monarquia d'Espanya]]. Carles II morí l'[[1 de novembre]] del [[1700]].
 
== Nova Planta: ideologies confrontades ==
=== Absolutisme o Liberalisme ===
[[Fitxer:Leviathan_by_Thomas_Hobbes.jpg|miniatura|El ''[[Leviatan (Hobbes)|Leviathan]]'' ([[Thomas Hobbes]], [[1651]]) argumenta la necessitat d'un sobirà fort com a garant de l'ordre i la seguretat davant la tendència dels homes a la guerra.]]
Fou a França on aparegué un dels primers teòrics de l'[[absolutisme]], [[Jean Bodin]], que analitzà el concepte de [[sobirania]] (''Six livres de la République'', 1576); els seus plantejaments foren replicats per [[Étienne de La Boétie]] al ''Discours de la servitude volontaire ou Contr'un'' (1576), on es qüestionava la legitimitat de qualsevol autoritat i analitzava les raons de la submissió voluntària dels homes, prefigurant així la teoria del [[contracte social]] i advertint contra la tirania. La teoria del [[contracte social]], però, fou articulada de manera formal a Anglaterra per [[Thomas Hobbes]] (''[[Leviatan (Hobbes)|Leviatan]]'', 1651), que opinava que els homes en el seu estat natural tendien a la guerra, i per això decideixen signar un pacte social pel qual renuncien a la seva llibertat per cedir-la voluntàriament a un sobirà fort –el ''Leviathan''– perquè governi en el seu nom a canvi d'obtenir ordre i seguretat; inferia doncs que la llibertat i la pau eren incompatibles degut a la mateixa natura de l'home, però al mateix temps mostrava que l'origen del poder d'un sobirà no era diví, sinó una concessió de la sobirania cedida pel poble. La necessitat del ''Leviathan'' fou refutada per [[John Locke]] (''Two Treatises of Government'', [[1689]]) afirmant que la [[sobirania]] emana del poble i amb un [[contracte social]] delega el poder executiu en un sobirà que pot ser controlat pel Parlament. [[John Locke]] influí poderosament en la [[Revolució Gloriosa]] ([[1688]]) que esclatà a Anglaterra per derrocar l'absolutisme de [[Jaume II d'Anglaterra|Jaume II]] i la imposició de la ''[[Bill of Rights de 1689]]'' a l'aspirant a la successió al tron [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia|Guillem d'Orange]]. Per contra, a França, el místic [[Pierre de Bérulle]] (''Discours de l'État et des grandeurs de Jésus'', 1623) ja havia estipulat davant [[Lluís XIII de França]] el dret diví de la monarquia. Un altre important teòric de l'[[absolutisme]] fou el [[cardenal Richelieu]], que concebia la necessitat del rei en la ''raison d'État'' – [[raó d'estat]] –, concepte ja plantejat per [[Maquiavel]] (''Il Principe'', 1513) i amb el que es justificaven les mesures més enllà de la moral –maquiavèl·liques– que podia adoptar un governant, com a mal menor, si aquestes estaven encaminades a la preservació de l'Estat, esdevingut un bé superior en tant que era el garant de l'ordre i la seguretat. Però fou [[Lluís XIV de França]] qui encarnà en la seva sola persona la monarquia absoluta i divina borbònica, atribuint-se-li la frase ''L'État, c'est moi'' (L'Estat sóc jo); en la seva atribució absoluta de la [[sobirania]] estengué el ''[[regalisme|droit de régale]]'' per tot França el [[1673]]. Tant l'origen diví del poder del sobirà com el [[gal·licanisme]] foren ratificats durant el seu regnat per [[Jacques-Bénigne Bossuet]] (''Discours sur l'Histoire universelle'', 1681; ''Declaratio cleri gallicani'', 1682). Però a les acaballes del [[{{segle |XVII]]|s}}, a la mateixa França les tesis absolutistes ja foren rebatudes per [[François Fénelon]] (''Les Aventures de Télémaque'', 1699); i tot just a la mort Lluís XIV de França el [[1715]], el [[Felip III d'Orleans|duc Felip d'Orleans]] es féu amb la regència i intentà desballestar l'absolutisme borbònic instaurant un [[règim polisinodial]] –govern per Consells– comptant amb el mateix [[François Fénelon]], el [[Louis de Rouvroy|duc de Saint-Simon]], el [[René de Froulay de Tessé|comte de Tessé]], i el [[Anne Jules de Noailles|duc de Noailles]] entre d'altres, mentre [[regne d'Anglaterra|Anglaterra]] després de la [[Revolució Gloriosa]] ([[1688]]) avançava cap al [[liberalisme]] i el desenvolupament econòmic, esdevenint la potència hegemònica durant els segles [[segle XVIII|XVIII]] i [[segle XIX|XIX]].
 
*Principis ideològics de l'absolutisme borbònic
117.660

modificacions