Lapònia: diferència entre les revisions

Els habitants tradicionals de la Lapònia són els [[samis]], un poble de llengua [[Llengües ugrofineses|ugrofinesa]] d'origen incert el qual se suposa que és anterior als grups finesos. És possible que, en arribar aquests darrers, els lapons adoptessin una llengua pertanyent a la branca occidental del tronc finoúgric, el ''saami''. Els samis eran xamanistes i combinaven la vida nòmada de pastors amb el [[sedentarisme]] en poblats durant l'hivern. La progressiva pèrdua de terra, que passà a mans de finesos, suecs i noruecs, feu que cap al [[segle XVIII]] els ramats de rens fossin l'única font de subsistència dels samis. Al [[segle XX]] es produeix el desvetllament de la consciència nacional dels samis. A més, els països escandinaus promouen mesures de protecció per a la preservació de la cultura sami. En aquest sentit cal destacar la celebració, des del [[1972]], del [[Festival Sami de Pasqua]], on tenen lloc nombroses actuacions de grups de música popular.<ref name=":1">{{Ref-web|url=http://www.enciclopedia.cat/EC-GEM-5366.xml|títol=Lapònia (cultura)|consulta=12 d'abril de 2016|llengua=|editor=[[Gran Enciclopèdia Catalana]]|data=}}</ref>[[Fitxer:Lapland Mother NGM-v31-p556.jpg|thumb|358x358px|Samis el 1917|esquerra]]La [[música]] sami tradicional estava molt centrada en les pràctiques xamàniques, que sofriren una forta davallada durant el procés de [[cristianització]], iniciat al [[segle XVI]]. A partir de llavors començà una repressió d'aquestes pràctiques i se sap que, per exemple, es cremaren instruments relacionats amb els rituals, com ara el tambor del ''nåide'' ([[xaman]]). A més, els missioners prohibiren tota mena de cançons, tant les relacionades amb els rituals xamànics com la resta, mesura amb què es volien suprimir les creences no cristianes, ja que segons els samis, el seu poble havia après el cant dels ''uldas'', éssers que habitaven els boscos, llacs i penya-segats. Els cants xamànics eren tan importants dins la societat sami que les seves característiques musicals passaren a gèneres de cançons diferents interpretats en altres ocasions. El ''juoi'gat'' (cant a l'estil xamànic) és un cant per a [[solista]], sense acompanyament instrumental, que fou descrit pels missioners i visitants a partir del [[{{segle |XVII]]|s}}. A causa de les prohibicions, sobrevisqué precàriament al llarg del temps, fins que al [[segle XX]], amb el desvetllament de la consciència nacional, fou recuperat i originà nous estils musicals, com ara els ''juoigos''. Aquesta mena de cant té un peculiar timbre de veu, forçat i tens, a base de cops de glotis. Usa l'ornamentació, especialment l'''appoggiatura'', el ''glissando'' -fins i tot amb canvi de direcció melòdica- i intervals preferentment disjunts amb breus escapades ornamentals. El desenvolupament formal és articulat en dues, quatre, sis o més frases de la mateixa durada, però melòdicament diferents entre si, que es repeteixen entre tres i sis vegades, a base de variants melòdiques, que segueixen un sistema de repeticions establert durant l'execució, tot donant lloc al que s'ha anomenat "cançó de cadena". La majoria dels cants es basen en modes pentatònics anhemitònics. L'organització rítmica és molt variada, amb una pulsació bàsica divisible en dues o tres parts i també agrupable en metres simples, compostos o de temps desigual. El text és eminentment sil·làbic, amb una gran presència de síl·labes sense significat o d'interjeccions que se suposa que tenen origen en el repertori de cants xamànics.<ref name=":1" />