Diferència entre revisions de la pàgina «Geraldine Farrar»

m
Itàliques i Lehman -> Lehmann
(filmografia)
m (Itàliques i Lehman -> Lehmann)
{{IniciBio}} va ser una [[soprano]] i [[actriu]] [[Estats Units d'Amèrica|estatunidenca]].
 
El seu pare fou un famós jugador de [[beisbol]] que no s'oposà a la gran disposició de Geraldine vers la música permetent-li estudiar piano. A l'edat de 14 anys , la futura cantant donà un concert a Melnrose, i fou molt aplaudida. Va estudiar cant a [[Boston]], [[Nova York]], en aquesta última ciutat amb [[Emma Cecilia Thursby]] i [[París]] i [[Berlín]] amb la famosa [[soprano]] [[Lilli LehmanLehmann]]. En aquesta darrera ciutat va debutar l'any [[1901]], amb un gran èxit en el paper de Margarida en ''[[Faust (òpera)|Faust]]'' de [[Charles Gounod]], i després en els principals papers de ''[[Mignon]]'' de [[Ambroise Thomas]], ''[[Manon (òpera)|Manon]]'' de [[Jules Massenet]], i Julieta en ''[[Romeu i Julieta]]'' del mateix Gounod. Geraldine Farrar va comptar entre els seus admiradors berlinesos al príncep hereu [[Guillem de Prússia (príncep hereu de Prússia)|Guillem]], amb qui segons sembla va mantenir un idil·li l'any [[1903]].
 
El 1904 a Montecarlo canta la ''[[La Bohème]]'' al costat de [[Enrico Caruso|Caruso]] el l905 prengué part en l'estrena d''[[Amica]]'' de [[Pietro Mascagni|Mascagni]], en substitució de la [[Emma Calvé|Calvé]] que havia emmalaltit. Des del 1906 el seu repertori es va estendre a òperes especialment difícils com (''[[Don Carlos (Verdi)]], [[Tannhäuser (Wagner)]], [[Le roi de Lahore]]'') i fou intèrpret a Varsòvia d'''[[L'Ancêtre]]'' de [[Camille Saint Saëns|Saint-Saëns]] la soprano Lehman la crida per a cantar el rol de Na Elvira a ''[[Don Giovanni]]'' a Salzburg, conquistant aquella fama que suposaria el seu passaport per al Metropolitan.
Debutà en el Gran teatre de Nova York el [[26 de novembre]] de 1906 amb ''[[Roméo et Juliette]]'' de [[Charles Gounod|Gounod]], iniciant així una col·laboració que s'allargà fins al 1922. El 1916 va contraure matrimoni amb l'actor [[Lou Tellegen]], al que tingué a més com a ''partenaire'' en moltes pel·lícules que la Farrar, en el cim de la popularitat, rodà a Hollywood entre 1915 i 1919. Més que les seves dots vocals (un xic limitades en el registre agut) la cantant es beneficià de la seva gran bellesa i d'un fort temperament que la portaren, a Amèrica, a una popularitat equivalent, en el terreny femení, al del mateix Caruso.
 
Els grans recursos escènics del seu temperament estigueren en estreta connexió amb les seves eleccions de repertori: ''[[Tosca]], [[Carmen]], [[Manon]]'' de [[Jules Massenet|Massenet]], ''[[Madama Butterfly]], [[Suor Angelica]]''', fins a arribar a la ''[[Zazà]]'' de [[Ruggero Leoncavallo|Leoncavallo]], òpera en la que el [[22 d'abril]] de 1922, s'acomiadà dels escenaris en el Metropolitan.
 
Geraldine Farrar amb la seva gran personalitat, desencadenà un fanatisme que anticipà el que posteriorment les grans masses reservarien als divos del cinema. Les seves seguidores (les ''Gerry-flappers'') adoptaren les seves ''posses'', el seu maquillatge, la seva manera de vestir. Tingué un ample repertori i fou de les primeres cantants que enregistraren discs. El 1915 fou la protagonista d'una versió cinematogràfica de ''[[Carmen]]'' a la que li seguiren unes quinze pel·lícules més, entre les quals destaca ''Jean the Woman'' de [[Cecil B. DeMille]], de 1916. El 1916 i 1938 publicà dos llibres de fons autobiogràfic.
12.306

modificacions