Revolució de 1868: diferència entre les revisions

Al juny de 1866 va tenir lloc una insurrecció a Madrid per acabar amb la monarquia d'Isabel II que va ser dominada pel govern de la [[Unió Liberal]] del general O'Donnell, coneguda com la [[revolta de la caserna de San Gil]], ja que foren els sergents d'aquesta caserna d'artilleria els quequi van protagonitzar l'alçament. AlEl mes següent, la reina va destituir el general O'Donnell per considerar que havia estat massa tou amb els insurrectes, a pesarmalgrat que havien 66 d'ells havien estat afusellats, i va nomenar per substituir-lo alel [[general Narváez]], líder del [[Partit Moderat]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Vilches |nom=Jorge |títol=Progreso y Libertad. El Partido Progresista en la Revolución Liberal Española |any=2001 |pàgines=70 |cita=}}</ref>

Narváez adoptà immediatament una política autoritària i repressiva, cosa que va fer impossible tornar-sel'alternança en el poder amb la [[Unió Liberal]] d'O'Donnell,. que llavorsAquest va optar per fer el «buit a palauPalau» (''vacío en Palacio'') —segons l'expressió del propi O'Donnell—, laque quales cosava significavaconcretar en el [[retraïment]] en el Senat;. peròPerò al que es va negar en rotund el líder unionista va ser a pactar cap iniciativa amb els progressistes, amb els quals estava «dolgut pels [[revolta de la caserna de San Gil|esdeveniments de la caserna de San Gil]], especialment amb [[Joan Prim|Prim]]», líder del [[Partit Progressista (Espanya)|Partit Progressista]] i de la coalició de forces que pretenia el derrocament d'Isabel II. Només després de la mort d'O'Donnell (novembre de 1867) se sumà la Unió Liberal —liderada llavors pel [[general Serrano]]— al [[pacte d'Ostende]] que havien signat un any abans progressistes i demòcrates.<ref name=vilches71>{{ref-llibre|cognom=Vilches |nom=Jorge |títol=Progreso y Libertad. El Partido Progresista en la Revolución Liberal Española |any=2001 |pàgines=71 |cita=}}</ref>

A principis de 1866 esclatà la primera [[crisi financera]] de la història del [[capitalisme]] espanyol. Encara que va estar precedida deper la crisi de la [[indústria tèxtil catalana]] –els primers símptomes de la qual van aparèixer el 1862 a conseqüència de l'escassetat de cotó provocada per la [[Guerra de Secessió]] estatunidenca–, el detonant de la [[crisi financera de 1866]] van ser les pèrdues sofertes per les companyies ferroviàries, que van arrossegar amb elles a bancs i societats de crèdit.<ref>{{ref-llibre|cognom=Fuentes |nom=Juan Francisco |títol=El fin del Antiguo Régimen (1808-1868). Política y sociedad |any=2007 |pàgines=229-230|cita=}}</ref> Les primeres fallides de societats de crèdit vinculades a les companyies ferroviàries es van produir el 1864, però fou al maig de 1866 quan la crisi féu caure dues importants societats de crèdit de Barcelona, la [[Catalana General de Crédito]] i el [[Crédito Mobiliario Barcelonés]], lafallida qual cosaque causà una onada de pànic.<ref>{{ref-llibre|cognom=Fontana |nom=Josep |títol=La época del liberalismo. Vol. 6 de la Historia de España |any=2007 |pàgines=330|cita=El pánico se extendió por todo el país, donde afectó inicialmente a sociedades de crédito y a bancos, que arrastraban en su caída a otras empresas que se encontraban sin liquidez y con una demanda reducida, como consecuencia de la ruina de quienes habían colocado sus ahorros en [[obligación financiera|obligaciones]] de bancos y ferrocarriles}}</ref>

A la crisi financera de 1866 s'hi sumà una greu [[crisi de subsistència]] els anys 1867 i 1868, motivada per la males collites. Els afectats no van ser els homes de negocis o els polítics, com en la crisi financera, sinó les classes populars, a causa de l'escassetat i carestia de productes bàsics com el [[pa]]. Es produïren motins populars a diverses ciutats, com a [[Sevilla]], on el blat va arribar a multiplicar per sis el seu preu, o a [[Granada]], al crit de «pa a vuit [realsrals]». La crisi de subsistència es veié agreujada pel creixement de l'[[atur]] provocat per la crisi econòmica desencadenada per la crisi financera, que va afectar sobretot a dos dels sectors que més treball proporcionaven: les obres públiques —inclosos els [[ferrocarril]]s— i la construcció. La coincidència d'ambdues crisis, la financera i la de subsistència, creà «unes condicions socials explosives que donaven arguments als sectors populars per incorporar-se a la lluita contra el règim isabelí».<ref>{{ref-llibre|títol=El fin del Antiguo Régimen (1808-1868). Política y sociedad|cognom=Fuentes |nom=Juan Francisco |títol=El fin del Antiguo Régimen (1808-1868). Política y sociedad|any=2007 |pàgines=233 |cita=}}</ref>

2n, nomenament d'una assemblea constituent, sota la direcció d'un Govern provisional, la qual decidiria l'esdeveniresdevenidor del país, la sobirania del qual era la llei que representés, sent escollida per [[sufragi universal]] [[sufragi directe|directe]].||}}

L'ambigua redacció del primer punt permetia incorporar-hi altres personalitats i forces polítiques. Així, després de la defunció d'O'Donnell, Prim i Serrano —paradoxalment, el mateix militar que havia dirigit la repressió de la [[revolta de la caserna de San Gil]]— van signar un acord el març de 1868 pel qual la Unió Liberal s'hi sumava. «Amb això, la [[Unió Liberal]] acceptava l'entrada en un nou procés constituent i en la cerca d'una nova dinastia, i, segons el punt segon [del pacte de d'Ostende], la sobirania única de la nació i el sufragi universal».<ref name="vilches71" />

La resposta de Narváez fou accentuar la seva política autoritària. Les Corts, tancades alel juliol de 1866, no van tornar a obrir perquè van ser dissoltes, i es van convocar noves eleccions per a principis de 1867. La «influència moral» del govern va donar una majoria tan aclaparadora als diputats ministerials que la Unió Liberal, el més semblant a una oposició parlamentària, va quedar reduïda a quatre diputats. A més, en el nou reglament de les Corts aprovat alel juny de 1867, tres mesos després d'haver estat obertes, es va suprimir el [[vot de censura]], reduint així sensiblement la seva capacitat perde controlar el govern.<ref>{{ref-llibre|títol=El fin del Antiguo Régimen (1808-1868). Política y sociedad |cognom=Fuentes |nom=Juan Francisco |any=2007 |pàgines=228 |cita=}}</ref> A l'abril de 1868 va morir el general Narváez i la reina va nomenar per substituir-lo l'ultraconservador [[Luis González Bravo]], que va seguir amb la política autoritària i repressiva del seu antecessor.