Ordinals dels reis d'Aragó: diferència entre les revisions

Els '''ordinals del reis d'Aragó''' són els [[ordinal]]s que empra la [[historiografia]] a fi de distingir entre sobirans [[homonímia|homònims]] -del mateix nom- i ordenar cronològicament els [[reis d'Aragó]].

 

{{Principal|Numeració del Casal d'Aragó}}

[[Fitxer:Ordinacinons fetes per lo senyor en pere terç rey darago sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort BNF esp 99 f1.jpg|miniatura|[[Caplletra]] '''N''' d'un manuscrit en [[català]]: ''[[Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago|Ordinacions fetes per lo senyor en pere terz rey d'aragó sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort]]''. '''N'''os [...].<br/> (BNF, ms. esp. 99, f.1)]]

 

En el cas dels reis d'Aragó la primera numeració històrica existent fou la que adoptà el rei [[Pere el Cerimoniós]]; l'ordinal que el rei Pere adoptà per a si mateix fou el de ''Tercer'', emprant la fórmula ''Pere terç rey d'Aragó'', com a única numeració per tots els seus estats. El fet però és que abans del rei [[Pere el Cerimoniós]], ja havien estat reis d'Aragó [[Pere el d'Osca]] (1069-1104), [[Pere el Catòlic]] (1178-1213) i [[Pere el Gran]] (1240-1285), raó per la qual el rei [[Pere el Cerimoniós]] hauria hagut d'adoptar l'ordinal IV, i no el III, per ser el quart rei d'Aragó anomenat Pere. Documentada àmpliament l'afició a la història i a l'estudi dels seus avantspassats del rei [[Pere el Cerimoniós]] els especialistes han proposat les seves teories per explicar l'ús de l'ordinal III basant-se en les següents proves:

 

==Ordinals com a sobirans d'Aragó==

Per bé que el 1866 Àlvaro Campaner y Fuertes<ref>[http://books.google.cat/books?id=wVo9AQAAIAAJ&dq=zurita%20numeracion%20reyes&hl=ca&pg=PA83#v=onepage&q&f=false Memorial numismático español, Volums 1-2]; pàg.83</ref> assenyalà a l'historiador aragonès [[Jerónimo Zurita y Castro|Jerónimo Zurita]] com a introductor de la numeració seguint la llista dels reis d’Aragó, tal com també assenyalen l'heraldista Armand de Fluvià<ref> Fluvià, Armand de. Els quatre pals. L'escut dels comtes de Barcelona. Barcelona. «Episodis de la Història», núm. 300 (Barcelona, Rafael Dalmau. 1994).pàg.81. {{Citació|El primer que va donar, als Peres i als Alfons, una numeració seguint la llista dels reis d’Aragó fou Zurita, cronista oficial del regne d’Aragó, als seus Anales de Aragón (1562), escrits per encàrrec dels diputats aragonesos}}</ref> i la historiadora Eulàlia Duran,<ref>Eulalia Duran a <<El comienzo de la modernidad.>> A: Cuenta y Razón, 36, abril-maig 1988{{Citació|Como mínimo parece evidente que exitió una reacción aragonesista que consideraba Aragón como el reino más importante de la Corona de Aragón, que ostentaba nada menos que su nombre. Esta tendencia fue iniciada por el cronista del rey Fernando el Católico, Gauberte Fabricio de Vagad, con su polémica Crónica de Aragón y tuvo su mejor representante en el historiador Jerónimo Zurita, el cual en sus Anales de la Corona de Aragón, que empezó a publicar desde 1562, realizó una obra bien informada y serie y sentó las bases para reivindicar la primacía de los reyes del reino de Aragón sobre los condes de Barcelona, numerando a los reyes a partir de los primeros. Esta nueva numeración fue asumida posteriormente por la historiografía castellana.}}</ref> la segona numeració dels sobirans de la [[Corona d'Aragó]] fou obra de [[Gualberto Fabricio de Vagad]], qui en la seva [[Crónica de Aragón]] impresa a Saragossa el [[1499]]<ref>[http://roderic.uv.es/handle/10550/6385 Crónica de Aragón: Vagad, Gualberto Fabricio de]</ref> els atorgà l'ordinal segons el [[Regne de Sobrarbe|mític regne de Sobrarbe]].<ref name="Vagad"/> Vagad, un monjo benedictí que havia estat nomenat el 1466 cronista oficial de [[Ferran el Catòlic]] i el [[1495]] cronista oficial del regne d'Aragó, fou requerit pels diputats de la Generalitat Aragonesa i li demanren la redacció d'una crònica a fi de «''procuar la honra: fama y gloria; y publico beneficio del reyno''».<ref>[http://www.reis.cis.es/REIS/jsp/REIS.jsp?opcion=articulo&ktitulo=236&autor=CARMELO+LIS%D3N Vagad o la identidad aragonesa en el siglo XV]; pàg. 99</ref> Per a l'elaboració de l'obra consultà els arxius reials de [[Reial Monestir de Sant Victorià|Sant Victorià]], de [[Arxiu de la Corona d'Aragó|Barcelona]], de [[Castell de Montaragó|Montaragó]] i de [[Reial Monestir de Santa Maria de Poblet|Poblet]], així com diverses cròniques medievals catalanes; els historiadors dels segles posteriors però criticaren l'obra durament per la seva manca d'objectivitat. L'historiador Carmelo Lison Tolosona, estudiós de l'obra de Vagad, matisa que allò que pretenia demostrar amb la inclusió de relats llegendaris sense rerefons històric com ara la [[Llegenda de Guifré el Pilós]] o la llegenda dels [[Furs del regne de Sobrarb]] és que els furs, les llibertats, i les institucions de la Corona d'Aragó provenien d'un temps immemorial originat en el [[regne de Sobrarb]];<ref>[Vagad o la identidad aragonesa en el siglo XV]; pàg. 120-122</ref><ref>[Vagad o la identidad aragonesa en el siglo XV]; pàg. 112</ref><ref> [http://plan.aragob.es/FBA.nsf/0/FD564F8C7184C1CCC1257035003675F7?OpenDocument; Historia y ficción en las crónicas aragonesas: cronistas y propaganda política en la edad media; Juan F. Utrilla Utrilla], pàg. 108]</ref><ref>[http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=814501 La creación de la memoria histórica, una selección interesada del pasado; J. Ángel Sesma Muñoz]</ref> en definitiva, els constitucionalistes aragonesos bastiren tot un corpus historiogràfic i icònic a fi de legitimar els seus arguments en defensa dels furs davant les tesis cesaristes. En aquesta obra els reis es presenten numerats amb l'ordinal segons el [[regne de Sobrarbe]], enllaçant d'aquesta manera als mítics i llegendaris reis d'aquell regne fins a enllaçar amb [[Alfons el Magnànim]], avi de [[Ferran el Catòlic]].

 

 

==Ordinals com a sobirans de Catalunya==

Seguint la seva tesi, l'heraldista [[Armand de Fluvià]] proposà designar els reis d'Aragó posteriors a la unió dinàstica, amb l'ordinal que els correspondria comptant-los pel comtat de Barcelona, ja que aquest fou el títol que ostentaren com a sobirans de Catalunya.<ref>Fluvià. pàg. 38{{cita|Prescindint ara de la qüestió que per a uns Catalunya és només l'anomenat Principat -inclosos, evidentment, els anomenats Comtats ultrapirinencs- i per a alguns altres són els Països Catalans, Catalunya com a entitat política concreta sembla que no hagués existit mai, almenys pel que fa a la denominació del que avui en diem el ''cap d'estat'', perquè mai no ha existit un rei, un comte o un príncep de Catalunya. Aquesta denominació podríem dir que ha estat més geogràfica que política. Políticament el nostre sobirà era el comte -sembla que no es va preocupar mai, en cap moment, d'esdevenir rei o príncep- de Barcelona. En pura lògica, el primitiu comtat de Barcelona començà abastant una àrea al voltant de la ciutat del seu nom, però no s'ha entès mai que aquest comtat va acabar comprenent gairebé tot Catalunya. El terme geogràfic ''Catalunya'' es traduïa políticament en el títol ''comte de Barcelona'', la sobirania del qual s'estenia directament o per vassallatge a l'àmbit territorial dels primitius comtats carolingis. La cosa es féu més confusionària encara a partir, principalment, de la dinastia dels Àustria, quan, per una banda, es parlava del comtat de Barcelona, i per l'altra, del Principat de Catalunya i dels comtats de Roselló i Cerdanya, co si fossin tres coses diferents.}}</ref> Armand de Fluvià admet però que existeix un problema a l'hora d'escollir el nom de país que caldria utilitzar després del numeral, tot recordant que en funció del títol el determinatiu que caldria usar és el de «''de Barcelona''»; tot i així assenyala que per la realitat del país caldria usar «''de Catalunya''», mentre que l'ús tradicional fou el de «''d'Aragó''». En virtut d'això exposat es mostra favorable a innovació creada per [[Max Cahner]], director de l'[[Enciclopèdia Catalana]], d'emprar la fórmula «''de Catalunya-Aragó''». En favor d'aquesta innovació argumenta que la fórmula «''de Catalunya-Aragó''» respondria a la realitat històrica i del territori, i que d'aquesta manera s'obviaria la confusió que origina l'ordinal quan difereix del privatiu d'Aragó. Per contra constata que aquesta innovació molesta als aragonesos i que és una qüestió oberta. Seguint la proposta d'[[Armand de Fluvià]] plasmada en l'[[Enciclopèdia Catalana]] els reis d'Aragó posteriors a la unió dinàstica queden numerats amb els següents ordinals i el determinant «''de Catalunya-Aragó''»:<ref>{{cita|[...] si doncs no considerem viable, derrotistes com sempre, de restaurar l'ús, dels nostres cronistes, notaris i arxivers coetanis, de comptar pel comtat de Barcelona, títol de sobirania que, com és sabut, està pel Principat de Catalunya. En la restauració d'aquest ús hom es troba, és cert, amb el problema de quin nom de país cal utilitzar després del numeral. El títol demana que fem ús del determinatiu ''de Barcelona''; la realitat del país, ''de Catalunya''; l'ús tradicional ''de Aragó''. A vegades hom ha fet ús de la innovació, que tant molesta els aragonesos, de ''de Catalunya-Aragó'', que respon a la realitat històrica i del territori i obvia la confusió que origina el nostre ordinal quan divergeix del privatiu d'Aragó en ésser usat davant del determinatiu tradicional ''d'Aragó''. És una qüestió que, ara com ara, resta en certa manera oberta. Jo, per la meva part, sóc partidari d'emprar el nostre numeral amb la determinació de ''de Catalunya-Aragó'' àdhuc per als Àustria, fins a la fi de les nostres institucions nacionals en 1714-19. }}</ref>