Diferència entre revisions de la pàgina «Regne de Toledo»

m
Plantilla
m (Plantilla)
m (Plantilla)
 
Els visigots parlaven el got, de la mateixa manera que els ostrogots i els vàndals (amb petites diferències dialectals), però en les làpides funeràries les inscripcions figuraren en llatí.
 
Els visigots seguien al principi el costum romà d'enterrar les cendres dels morts amb alguns béns, però els romans de les ciutats van abandonar l'hàbit al {{segle|IV|s}} (al camp una mica més tard), mentre que els visigots semblen haver-la abandonat també cap al [[{{segle |VI]]|s}}, després de la conversió al catolicisme. Els gots no practicaven la incineració i s'enterraven en tombes poc profundes generalment envoltades de lloses, amb una llosa a sobre i una altra sota a manera de taüt. Les famílies s'enterraven normalment a la mateixa tomba, que s'obria quan un familiar (generalment el marit o la muller) del primer difunt moria. Els cadàvers s'enterraven vestits i en posició horitzontal amb la cara cap dalt i orientats a l'est. En els cementiris excavats, amb els cossos apareixen alguns ornaments, objectes de metall (especialment sivelles de cinturó), armes i armadures; el costum de col·locar objectes de terrisseria havia desaparegut al [[{{segle |VI]]|s}}. Objectes de vidre (especialment vaixelles) no són molt nombrosos, així com tampoc les incrustacions, els esmalts i les vaixelles de bronze, encara que si són relativament nombrosos altres objectes de bronze, constituïts majoritàriament per sivelles i la part posterior d'algunes fíbules.
 
Se sap que els vestits de les dones estaven recollits en les dues espatlles amb fíbules cap a sota, i un cinturó de cuir en la cintura. L'estil d'aquestes fíbules va ser evolucionant. Els homes usaven cinturons amb sivelles del tipus anomenat got (usades per visigots i ostrogodos) ovals amb el clavell adornat en la seva base, estil que també va anar evolucionant, sorgint altres tipus de sivelles.
Treure a un esclau o deutor d'una església (arriana) on s'hagués refugiat, sense haver obtingut permís del bisbe per fer-ho, suposava que el jutge podia imposar una multa de cent sous (trenta als pobres, que de no poder pagar-la serien fuetejats cent vegades en públic). La multa havia de ser pagada a l'Església a la qual s'havia impedit exercir el dret d'asil.
 
En cas d'homicidi els gots pagaven una compensació (''wergild'') als parents de l'assassinat; aquesta multa se satisfeia en bestiar però més tard, ja al [[{{segle |VI]]|s}}, es va passar al diners, fixant-se l'import en tres-cents sous. Si no podia pagar era venut com esclau (aquest era l'inevitable destí dels assassins que no fossin rics). Quan l'homicidi era sense intenció no existia cap càstig.
 
Al llarg el [[{{segle |VI]]|s}} van estar en vigor diverses lleis referents a lesions corporals que semblen arrencar del segle anterior. Sembla que els culpables havien de pagar una suma fixada pel jutge. Aquestes lleis van desaparèixer al {{segle|VII|s}} (donant pas al [[talió]]).
 
La Llei visigoda imposava la pena de mort per l'assassinat d'un parent, per provocar avortaments i per l'assassinat perpetrat per un home que entrava armat a casa d'un altre per matar al propietari de la casa. Els parents no podien prendre la justícia per la seva mà, i les penes eren imposades pel legislador regi. A més estava expressament prohibit perseguir als parents del culpable quan aquest no podia ser castigat; la Llei assenyalava que només el culpable havia de pagar pel delicte, i protegia expressament als parents, veïns, hereus i altres que podien ser víctimes de represàlies segons l'antic costum.
 
=== Llaços de sang i querelles generacionals ===
Se sap que al {{segle|IV|s}} els llaços de sang constituïen la base de la societat visigoda, però a mesura que van transcórrer els anys (i els segles) aquests llaços de sang van ser perdent importància, i sembla que al [[{{segle |VI]]|s}} comptaven ben poc (o res) davant la Llei. Però es creu que entre els particulars seguien tenint importància; amb tot tenim exemples en temps de Khindasvint (mitjans del {{segle|VII|s}}) que un home no es prenia la molèstia de perseguir a l'assassí d'un dels seus parents, i que aquell que ho fes no comptava amb el suport de la Llei, sent l'Estat qui assumia la seguretat de les propietats i les vides, i no els parents. Els parents de les víctimes podien ser compensats pels danys i perjudicis soferts, però no els corresponia a ells decidir-ho; els parents no tenien ni drets ni deures en cas de delicte, i el culpable s'enfrontava sol a la seva responsabilitat.
 
Les querelles no podien heretar-se generació rere generació (com ocorria antigament).
Els acusats d'algun delicte romanien empresonats fins al dia del judici, essent vigilats per uns funcionaris de presons anomenats ''Carceraus''. Posat el cas que un d'aquests funcionaris permetés la fuga d'un acusat, havia de complir la pena a la qual el fugit hagués estat condemnat en cas de ser declarat culpable.
 
Les ordres i decisions del comte i del jutge local les feia complir un funcionari anomenat Saió (equivalent del funcionari romà anomenat executor o compulsor). En els [[segle V|segles V]] i [[segle VI|VI]], de la mateixa manera que en el Baix Imperi, s'anomenava a aquests funcionaris Exactores, nom que van conservar a la justícia "romana", mentre que en la justícia "goda" van canviar el nom i al {{segle|VII|s}} ja eren anomenats saions, denominació que anteriorment (al [[{{segle |VI]]|s}}) estava reservada als que constituïen l'entorn dels homes principals.
 
El comandament de les tropes corresponia a un funcionari anomenat [[Thiufadi]], que seria l'equivalent a un comandant d'un contingent; però el Thiufadi estava sotmès a les decisions del comte local.
83.498

modificacions