Sant Petersburg: diferència entre les revisions

 

== Geografia ==

Sant Petersburg s'estén per la vora occidental del [[riu Nevà|Nevà]] i pel centenar d'illes i illots que formen el seu delta. Al seu torn, el Neva, amb 40 km, l'enllaça amb el veí [[llac Làdoga]] i des d'aquí s'introdueix en el sistema de navegació interior dels cinc mars. A pesar de l'expansió de la construcció, una desena part de la superfície urbana està coberta per aigua: hi ha més de 86 petits rius i canals a la ciutat, com el de [[Canal de Griboièdov|Griboièdov]], amb una longitud total de gairebé 300 km. Dels 400 ponts, una de les belleses de Sant Petersburg, 21 són llevadissos.

 

 

=== Tsarina Elisabet Petrovna ===

Amb l'arribada al tron el [[1730]] de l'emperadriu [[Anna Ivànovna de Rússia|Anna Ivànovna]], es va enviar el jove Rastrelli a treballar a [[Moscou]] i posteriorment a [[Kíev]]. El [[1732]] va reconstruir

a Sant Petersburg el palau d'Hivern de Domenico Trezzini i, posteriorment, altres residències nobiliàries. L'any [[1746]] l'emperadriu [[Elisabet Petrovna]] va encarregar a Rastrelli el projecte de reconstrucció de [[Peterhof]] i el [[1752]] el de [[Tsàrskoie Seló]]. A Rastrelli li va correspondre una part considerable de la construcció de San Petersburg durant la segona meitat del segle XVIII. El [[1748]] l'emperadriu Elisabet li va encarregar el projecte del [[monestir Smolni]]: obra mestra "russa" del [[rococó]] italià. L'altra gran obra de Rastrelli va ser el [[palau d'Hivern]], la segona i definitiva fase del qual va ser començada el 1752. L'exemple per antonomàsia d'aquesta arquitectura van ser els palaus Razumovski ([[1760]]) i Stróganov ([[1754]]), ambdós obra de Rastrelli.

El [[1759]] va arribar a Sant Petersburg, requerit per l'emperadriu, el francès [[Jean-Baptiste Michel Vallin de la Mothe|Vallin de la Mothe]], que va signar diversos palaus (Acadèmia de Belles Arts, [[1765]]; el primer [[Ermitage]], [[1764]]; l'església de Santa Caterina i el [[Gostini Dvor]]): traslladà a la capital un llenguatge que orientaria la transició cap al [[classicisme]], incorporant a l'obra barroca elements d'arquitectura [[pal·ladiana]]. Una etapa important en la introducció del nou estil va ser la realització de l'arc triomfal dòric de Nova Holanda.

 

 

El primer arquitecte que va arribar a la cort de Caterina va ser l'italià [[Antonio Rinaldi]], que va treballar als parcs imperials des de [[1755]] i va ser autor del palau Xinès d'[[Oranienbaum]]. El seu primer treball a Sant Petersburg, el palau Orlov, més conegut com el palau de Marbre, de [[1768]]-[[1785]], representava la nova tendència cap al [[neoclassicisme]], encara que conservant un fort caràcter [[barroc]].

Caterina va convidar el [[1779]] altres arquitectes italians com [[Giacomo Trombara]], recordat

pel seu palau dels Caçadors a Tsàrskoie Seló i per les cavallerisses reials al costat del Moika, i sobretot [[Giacomo Quarenghi]], que, fidel a la conversió de la tsarina al gust neoclàssic, va treballar a Sant Petersburg fins a [[1810]]: hi deixà un gran nombre d'edificis, més de 30, entre els quals destaquen el palau Anglès de Peterhof, la [[antiga Borsa de Sant Petersburg|Borsa]], el Teatre de l'Ermitage, l'església dels Cavallers de Malta i la Banca d'Estat, que n'introdueix una interpretació pal·ladiana del neoclassicisme.

 

=== Després de la Revolució ===

Sant Petersburg fou el principal escenari de la [[Revolució d'octubre]]. Petrograd, topònim que

va designar la ciutat des de [[1914]] a [[1924]], va assistir a una transformació semblant en

 

=== La reconstrucció de la postguerra ===

La [[Segona Guerra Mundial|Segona Guerra mundial]] va deixar Leningrad gairebé destruïda a conseqüència d'un [[Setge de Leningrad|llarguíssim i cruent setge]] de 900 dies, que va penetrar a pocs quilòmetres del centre històric. Acabada la guerra, es va iniciar un intens període de reconstrucció suportat amb enormes esforços i caracteritzat per la reelaboració dels ordres clàssics pròpia de l'academicisme [[estalinista]].