Vergonha: diferència entre les revisions

{{confusió|vergonya}}

Des del segle XVIII i encara ara França ha volgut uniformitzar la llengua de tots els seus territoris per mitjà de la prohibició, la humiliació, la desaparició de topònims, gentilicis i noms de les llengües diferentes al francès (tot són ''[[patuès]]'') a més d'altres mètodes propis de tots els [[genocidi lingüístic|genocidis lingüístics]].]]

 

 

===Abat Gregori: des de finals del segle XVIII fins a finals del segle XIX===

 

====La necessitat d'aniquilar les llengües vernaculars i d'imposar el francès====

 

===[[Jules Ferry]]: des de finals del [[segle XIX]] fins a mitjans del [[segle XX]]===

===="És prohibit d'escopir a terra i de parlar patuès"====

Per tal d'esborrar tot rastre d'identitats diferents de la francesa, la llengua occitana no només es desencoratjava, sinó que se suprimia activament, començant per l'escola i passant per tot el que podia tocar l'administració.<ref>[http://ujan.free.fr/englOc2.htm]</ref> Jules Ferry va implementar a la dècada de [[1880]] una sèrie d'estrictes mesures per afeblir encara més les llengües diferents del francès a França<ref>[http://www.chez.com/buan1/poignant.htm Reportatge] de Bernard Poignat a [[Lionel Jospin]], [[1998]] {{fr}}</ref> que incloïen càstigs als nens si parlaven occità a les escoles de Tolosa o bretó a les de Bretanya; com recorda, per exemple, en [[Per-Jakez Hélias]] ([[1914]]-[[1995]]), autor del ''Cavall de l'orgull'' ([[1975]], ''The Horse of Pride''):<ref>[http://217.147.194.129/cata.php?catalogueID=6250 Entrevista a Pêr-Jakez Helias]</ref>

===="L'idioma de la República és el francès"====

{{AP|Política lingüística francesa}}

L'any [[1958]], després que alguns qüestionessin la constitucionalitat de la situació que patien les llengües minoritàries a França, l'Article II de la [[Constitució]] Francesa va ser revisat per concloure que "l'idioma de la República és el francès". L'any [[1972]], el President Francès [[Georges Pompidou]] va declarar que "no hi ha lloc per a llengües regionals a França".<ref>[http://www.eurominority.eu/version/spa/ http://www.eurominority.eu/version/spa/]</ref> Però l'any [[1992]] el [[Consell d'Europa]] aprovà la [[Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries]],<ref>[http://conventions.coe.int/treaty/en/Treaties/Html/148.htm]</ref> que [[Jacques Chirac]] va ignorar<ref>[http://www.humanite.fr/popup_print.php3?id_article=291867]</ref> malgrat la petició de [[Lionel Jospin]] al Tribunal Constitucional de França per tal d'esmenar l'Article II i incloure totes les llengües vernaculars del territori francès. Aquesta carta, que han hagut de signar obligatòriament els Estats membres de la Unió Europea, a França no s'ha ratificat, cosa que implica que no té cap obligació a la pràctica de seguir-la. Altre cop, doncs, es va denegar el reconeixement oficial de les altres [[llengües de França]], de manera que [[occità|Occitans]], [[basc|Bascos]], [[cors|Corsos]], [[català|Catalans]], [[bretó|Bretons]], [[alsacià|Alsacians]], etc. no tenen cap [[dret]] [[Legislació|legal]] d'expressar-se en les seves llengües, ni tan sols a la seva pròpia terra. A França cap d'elles és considerada com a "[[llengua]]", sinó oficialment com a "[[patuès]]", una forma incorrecta i no normativa, com a molt un [[dialecte]] menor, de la llengua nacional: el francès.

 

 

===="A l'infern la vergonya!"====

L'escriptor [[Ives Roqueta]] escriu sobre la vergonya de ser occità a França:"<ref>[http://www.aprene.org/spip.php?page=forum&id_article=7] Web d'Aprene</ref> Estic vermell de vergonya: Parlo occità."