Autocrom: diferència entre les revisions

Ja abans hi havia hagut les proves experimentals per part del seu compatriota [[Louis Ducos du Hauron|Louis Ducos de Hauron,]], qui aconseguí la primera foto en color reeixida ([[1872]]) o les de [[Gabriel Lippmann]], a la dècada de [[1890]], però ambdues exigien un temps d'exposició excessiu i processos massa feixuc i inoperants per a gaudir d'èxit comercial.

L'autocrom Lumière es posà a la venda el 1907 i, ja el [[1913]], la producció arribava a més de 6000 diàries. Els autocroms van ser el millor sistema en color fins als anys trenta. El [[1932]] va aparèixer el [[Filmcolor]] (en el que el resultat es presentava en forma de film), equivalent sobre pel·lícula de la pesada i fràgil placa autòcroma sobre vidre, que seria aviat abandonada. Seguidament van venir el "Filmcolor ultra-ràpid" i el "[[Lumicolor]] ultra-ràpid" (pel·lícula en bobina que utilitzava com a base principal el llevat de la cervesa) que aportarien emulsions dotze vegades més ràpides i permetrien finalment la fotografia en color de subjectes en moviment o a l’ombra. Louis Lumière provaria llavors d'aplicar el procediment autòcrom al cinema. Després de nombrosos intents, sobretot després de l’Exposició del 1937, que haurien pogut tornar-se una alternativa al [[Technicolor]] en ple auge als Estats Units, peroperò que no van aconseguir desenvolupament comercial, potser per causa de la guerra. En fotografia, el procés autòcrom no resistirà devant l'aparició del [[Kodachrome]] (1935) i de l’[[Agfacolor]] (1936), molt més adaptats a les diapositives en formats reduits com el 6x6 i el 24x36, aviat seguits per la versió en negatiu de l’Agfacolor que vulgaritzaria les plaques sobre paper en colors. Aquests sistemes serien molt més lleugers i moderns, en format carret.<ref>{{Ref-web|títol=Les Autochromes - Les Autochromes|url=http://www.institut-lumiere.org/musee/les-freres-lumiere-et-leurs-inventions/autochromes.html|consulta=2019-11-22}}</ref>

<references />
{{Commonscat}}