Hugo Wolf: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de TRADCAT. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
enllaç |
||
Línia 38:
A l'inici de la seua carrera, i més exactament en el període de la seua relació amb Wally Franck, els models de Wolf van ser els lieder de [[Franz Schubert]] i [[Robert Schumann]]. De fet les seues obres d'aquest període es poden considerar unes bones imitacions. S'ha especulat que l'elecció dels textos per als lieder en els primers anys, en part sobre temes com l'angoixa i el pecat, es va veure influïda per la contracció de la sífilis. El seu amor per Wally, no totalment aconseguit, va ser el pare intel·lectual dels [[Wesendonck lieder]]: apassionades obres sobre poemes de [[Nikolaus Lenau]]. Altres obres posterior es van distanciar estilísticament d'aquests; a la recerca d'un caràcter més optimista i fins i tot humorístic. ''Penthesilea'' també és una obra tempestuosa i colorista; encara que Wolf admirava Listz, qui l'havia encoratjat a acabar aquesta obra, trobava la música del mestre hongarès massa eixuta i acadèmica i òrfena de color i passió.
El 1888, amb les col·leccions de lieder sobre Mörike, Eichendorff i Goethe, Wolf va trobar el seu estil personal. Particularment, els lieder sobre Mörike van permetre l'eclosió de les capacitats creadores de Wolf; la varietat de temes satisfeia la tasca d'adaptació musical del text empresa per Wolf, el seu humor negre coincidia amb el mateix sentit de l'humor del compositor i el missatge i les imatges poètiques exigien la recerca de tècniques compositives variades que permeteren el propòsit de retratar musicalment cadascun dels poemes. En les seues darreres obres es va fixar menys en el text, i les idees musicals pures van esdevenir preponderants: els darrers lieder Espanyols i Italians reflecteixen aquesta tendència vers la ''[[música absoluta]]''.
Wolf va compondre centenars de Lieder, tres òperes, [[música incidental]] i coral, així com algunes obres orquestrals (poc conegudes i interpretades), [[música de cambra]] i obres per a pianúm. La peça instrumental més coneguda és la ''Serenata Italiana'' (1887), composta originalment per a quartet de corda i després transcrita per a orquestra, i que marca l'inici del seu estil personal.
| |||