Despotat de l'Epir: diferència entre les revisions

El '''Despotat de l'Epir''' —conegut també com a '''Despotat d'Arta'''— va ser un dels estats grecs bizantinsromans d'Orient sorgits després de l'ensulsida de l'[[Imperi Romà d'Orient]]. El [[1204]], després de caure [[Constantinoble]] en mans dels [[croats]] i crear-se tot seguit l'[[Imperi Llatí de Constantinoble]], [[Miquel I Àngel-Comnè|Miquel Àngel-Comnè]], emparentat amb els emperadors romans d'Orient, es va declarar independent a la [[regió de l'Epir]]. Al llarg de la seva existència, el Despotat de l'Epir gairebé no va conèixer anys de pau, ja que els estats més poderosos de la rodalia cobejaven el domini d'aquest territori. Tot i que havia sorgit amb desig d'independència , els successius governants d'aquest estat es van haver de sotmetre a vassallatge d'uns i altres: l'Imperi Llatí, la [[República de Venècia]], l'[[Imperi de Nicea]], el renovat [[Imperi Romà d'Orient]] i a [[Carles I d'Anjou]] i els seus descendents que no renunciaven a reinstaurar l'Imperi Llatí. Finalment va anar a parar als serbis, el rei dels quals va crear el [[Despotat de Sèrbia]] el [[1358]], un estat de curta durada, ja que no va poder evitar el domini permanent a la zona de l'[[Imperi Otomà]].

Els grecs de Tràcia es van revoltar i [[Demòtica]] i [[Adrianòpolis]] es van entregar als búlgars. [[Plòvdiv|Filipòpolis]], que era capçalera d'un ducat (concedit nominalment a Rainer de Trith) fou assetjada. En aquestes condicions el governador bizantíromà d'Orient de Nicòpolis, [[Miquel I Àngel-Comnè]] es va proclamar independent i va estendre els seus dominis establint la capital a [[Arta (Grècia)|Arta]].{{sfn|Loenertz|1973|p=364}}{{sfn|Varzos|1984|p=673}} La desfeta dels llatins encapçalats per l'emperador [[Balduí I de Flandès]] a Adrianòpolis ([[14 d'abril]] del [[1205]]), enfront dels búlgars, va suposar un respir per Miquel. Lluís de Blois va morir, Balduí fou fet presoner, i [[Godofreu I de Villehardouin]] i el dux venecià [[Enrico Dandolo]] (de 97 anys d'edat) varen aconseguir retirar-se a Constantinoble salvant una part de l'exèrcit, però Filipòpolis fou ocupada pels búlgars i va haver-se d'evacuar Bitínia (maig del [[1205]]) que així va poder ser ocupada per Teodor Làscaris (menys [[Pegae]] a la costa sud del [[Mar de Màrmara]]), deixant només als llatins Constantinoble i rodalia, [[Redesto]] i [[Selimbria]].

Van passar uns anys tranquils, i el [[1263]] hi va haver una curta guerra amb l'emperador —que amb la conquesta de Constantinoble havia canviat el títol d{{'}}''emperador de Nicea'' pel d{{'}}''emperador bizantíromà d'Orient''— per territoris fronterers al nord de [[Grècia]]. El [[1266]] va morir [[Manfred de Sicília]] al ''[[Batalla de Benevent|Camp de les roses]]'' ([[26 de febrer]]) i Miquel II va aprofitar per recuperar les possessions albaneses que li havia entregat el [[1259]], però no va poder recuperar Corfú que ja havia reconegut a [[Carles d'Anjou]]. El [[1268]] Carles va entrar a Durazzo. Miquel II va morir el [[1271]] i va repartir els seus dominis: al seu fill gran [[Nicèfor I Àngel|Nicèfor]] li va deixar l'Epir i Albània; a l'altre, [[Joan I de Tessàlia|Joan]], la part sud de Tessàlia. El [[1272]] Nicèfor va renunciar a la major part d'Albània en favor de Carles d'Anjou, rei de Sicília, per evitar la guerra i li va retornar els territoris ocupats pel seu pare ([[1272]]/[[1273]]).

El [[1274]] [[Miquel VIII Paleòleg|Miquel VIII]], l'emperador bizantíromà d'Orient, amenaçat per Carles d'Anjou (comte d'Anjou i Provença i rei de Nàpols) que aspirava a reinstaurar l'Imperi Llatí, va atacar Albània. Dirigia la flota bizantinaromana d'Orient el pirata Licari, que s'havia posat al servei de l'emperador, i que també va ocupar algunes illes de la [[mar Egea]]. Carles d'Anjou era una amenaça també per [[Nicèfor I Àngel|Nicèfor]], i el [[1279]] es va declarar vassall de l'angeví. El [[1281]] els romans d'Orient van atacar Carles a les seves possessions albaneses, concretament a [[Berat]], i van obtenir una victòria parcial, però a l'estiu Carles va reunir contingents de França, enviats del Papa, Sèrbia, Bulgària, Acaia, Tessàlia, Epir, Atenes i Venècia i va restaurar el control sobre Albània. Això amb la mort de Miquel Paleòleg i la pèrdua territorial de Carles que va suposar les ''[[vespres sicilianes]]'', fets ocorreguts el [[1282]], van posar fi a les lluites. Nicèfor, per fer front a la pressió de l'emperador biantí que cobejava els seus dominis, va casar les seves filles amb cavallers als quals va fer concessions territorials: [[Joan I Orsini]]{{sfn|Nicol|2001|p=40, 43}} i [[Felip I de Tàrent]] i a aquest darrer el va nomenar successor. Tanmateix quan va morir el [[1296]], la seva vídua va assumir el tron en nom del seu fill menor d'edat [[Tomàs I Àngel|Tomàs]].{{sfn|Nicol|1996|p=32}}

L'any [[1300]], Joan Orsini, fill del comte de [[Cefalònia]], va construir una fortalesa a l'illa de [[Leukas]] o [[Santa Maura]], que depenia de l'Epir però reclamaven els Orsini com a dot. Tomàs de l'Epir es va casar amb una néta de l'emperador Andrònic II de Bizanci, enfortint el partir epirota favorable als bizantinsromans d'Orient, mentre el partit angeví, representat per Tamara (germana de Tomàs, casada amb Felip de Tàrent) perdia seguidors i el 1306 els llatins foren expulsats del despotat.{{sfn|Nicol|2001|p=75}}

[[Joan II Orsini]] va morir el [[1335]] i va córrer el rumor que l'havia enverinat la seva esposa, que era partidària del bizantinsromans d'Orient.{{sfn|Fine|1994|p=252-253}}{{sfn|Treadgold|1997|p=763}} El va succeir el seu fill [[Nicèfor II Àngel-Comnè|Nicèfor]] que va governar sota regència de la seva mare i va establir una estreta aliança amb l'Imperi Romà d'Orient. El 1336 Anna va entregar el poder a Bizanci. El jove Nicèfor II fou tret del país i portat a Nàpols pel partit antibizantí i quant el [[1337]] les tropes enviades per l'emperador anaven a prendre possessió, Nicèfor II, que havia obtingut l'ajut de Caterina de Valois-Courtenay (que reclamava els drets successoris de Carles d'Anjou) i li havia donat una flota, es va presentar amb les naus i va lliurar batalla;{{sfn|Nicol|2001|p=112-113}}{{sfn|Fine|1994|p=254}} fou derrotat, però les tribus albaneses no varen acceptar la presència dels romans d'Orient, i es van revoltar; van ocupar [[Timoron]] (Timorindje) i van assetjar algunes fortaleses romanes d'Orient. Els bizantinsromans d'Orient, molt millor armats i amb l'ajut de tropes deixades per l'emir d'[[Aidin]], van passar a l'ofensiva, van derrotar el revoltats, que es van refugiar a les muntanyes, i van reconquerir Timoron; els més beneficiats foren els serbis, que van ocupar algunes regions albaneses. Joan Àngel-Comnè fou establert com a governador o dèspota vassall de Bizanci. El [[1340]] Nicèfor II es va tornar a presentar amb les restes de la seva flota i els vaixells obtinguts a [[Nàpols]], però fou derrotat pel dèspota bizantíromà d'Orient de l'Epir, Joan Àngel-Comnè, amb l'ajut de tropes enviades pel governador de Tessalònica i nord de Tessàlia Teodor Sinadenos. Nicefor II, en veure que tot estava perdut, es va sotmetre a l'emperador, va renunciar als seus drets i es va casar amb la princesa Maria, filla de l'influent Joan Catacuzè (que era cosí de Joan Àngel-Comnè) establint-se a Constantinoble. En els anys següents l'Epir va passar a mans del rei de Sèrbia [[Esteve Dushan]]. El [[1355]] a la mort d'Esteve Dushan, les tribus albaneses sotmeses van quedar de fet lliures, especialment els [[Balsha]] (al nord) i els [[Thopia]] al sud. Nicefor II va tornar a l'Epir i fou reconegut dèspota al sud d'Albània fins a l'[[Acarnània]]. El [[1358]] va morir en els combats contra els serbis per l'extensió dels seus dominis ([[batalla d'Arta]]) i el cap albanès [[Carles Thopia]] es va fer amo de la regió. El despotat va passar tot seguit a formar part de [[Sèrbia]] que, va crear el [[Despotat de Sèrbia]] per al seu govern, un estat de curta durada, ja que no va poder evitar el domini definitiu de l'[[Imperi Otomà]].