Història del papat: diferència entre les revisions

Les polítiques de l'Església després de la II Guerra Mundial de Pius XII se centraren en l'ajut material a una Europa amb 15 milions de persones desplaçades i refugiades, una internacionalització interna de l'Església catòlica, i el desenvolupament de les relacions diplomàtiques arreu del món. La seva encíclica ''[[Evangelii praecones]]'', publicada el 1951, incrementava la decisió local de crear missions catòliques, moltes de les quals esdevingueren diòcesis independents. Pius XII demanà reconeixement de les cultures locals equiparant-les a la cultura europea.<ref>Audience for the directors of mission activities in 1944 A.A.S., 1944, p. 208.</ref><ref>''[[Evangelii praecones]]''. p. 56.</ref> [[Consistoris de Pius XII|Internacionalitzà el Col·legi de Cardenals]], eliminant la majoria italiana i nomenat cardenals asiàtics, sud-americans i australians. Establí noves diòcesis a l'Àfrica occidental (1951), Àfrica del Sud (1953), Àfrica Oriental Britànica, Finlàndia, Birmània i l'Àfrica francesa (1955).

 

 

Durant de la guerra s'inicià un procés de renovació teològica, especialment entre els dominics i els jesuïtes, que es distanciava de la comprensió rígidament jeràrquica de l'Església heretada del Vaticà I i que accentuaven el caràcter espiritual de l'Església en comptes de la seva estructura institucional.<ref name="Duffy 265">Duffy 1998, p. 265</ref> Si bé entre 1943 i 1947 Pius XII publicà 3 encícliques teològiques que contribuïen a obrir noves vies per a la teologia, el fet era que es tractava d'un home molt conservador, que publicaria una nova encíclica el 1950 on prevenia de les perilloses tendències de la nova teologia, arribant a demanar als bisbes i als superiors dels ordes que impedissin la difusió de les noves idees, amb diversos teòlegs veient-se silenciats.<ref name="Duffy 266">Duffy 1998, p. 266</ref>