Khitan: diferència entre les revisions

Els '''kitan''' o '''khitan''' (transcripció antiga xinesa K'i-tan; 契丹; pinyin: Qìdān), '''Khitai''' o '''Khitaï''' (transcripció arabo-persa) o '''Kitat''' (en mongol) foren un grup mongol nòmada de l'Àsia oriental,<ref> suposadament derivats dels [[donghu]] (tongu), protomongols que van viure a les estepes fins l'establiment del poder dels [[hsiung-nu]]</ref> que apareixen esmentats per primer cop a les fonts xineses vers [[405]] o [[406]] quan estaven establerts a l'oest del riu [[Leao-ho]], entre aquest i el seu afluent en [[Chara-mouren]] a la que després fou província de [[Jehol]].<ref> Gabelentz, ''Geschichte der grossen Liao'' (traducció), [[Sant Petersburg]] 1877; Bretschneider, ''Medieval researches'' I, 209; Chavannes, ''Voyageurs chinois chez les Khitan et les Joutchen'', 1897, I, 377; J. Mullie, ''Les anciennes villes de l'empire des Grands Leao au royaume mongol de Barin'', T'oung-pao 1922</ref>

La seva llengua era el [[Kitan (llengua)|kitan]] (o Liao kitan), ja extinta i suposadament relacionada amb el protomongol dins de la discutida família lingüística altaica, i era una llengua escrita amb dos sistemes: l'[[escriptura kitan gran]] (derivada dels caràcters han xinesos) i l'[[escriptura kitan petita]] (creada per l'erudit Diela vers l'any [[925]], inspirat possiblement en l'[[Antic alfabet uigur|alfabet uigur]]<ref> Marquart, ''Gwaini's Bericht uber die Bekehrung der Uiguren, 500-501''; i Chavannes i Pelliot, ''Un traite manicheen retrouvé en Chine''</ref>). D'aquesta escriptura kitan no en queden gairebé rastres.<ref> Barthold diu a l'article de l'[[Enciclopèdia del Islam]] de la primera edició que no en queda cap rastre, però a la segona edició l'article no existeix i no pot deixar constància de què el [[1922]] es van descobrir les primeres restes d'aquesta escriptura</ref>

Van quedar sotmesos als [[turcs orientals]] del khan [[Muhan]] el [[560]]. El [[696]] van dirigir una expedició al [[Hopei]] pel pas de Chan-hai-kuan, a la zona de Yong-p'ing i fins a la plana de Beijing ([[PekínPequín]]). L'emperadriu regnant Wu Heou, va demanar l'ajut del ''qaghan'' dels [[Turcs orientals]] Baktshor o Mo-t' cho, que va sorprendre els kitan i els va derrotar de manera completa ([[697]]). Van tardar tres segles a recuperar-se d'aquest cop.

Durant tota la resta del segle VIII i al segle IX els kitan van romandre a les seves terres al nord-oest del Leao-ho; al començament del segle X un cap especialment coratjós anomenat en transcripció xinesa antiga Ye-liu [[A-pao-ki]], els va començar a organitzar i adoptar certs aspectes de la cultura xinesa; va fixar la dignitat de khan en el seu clan (el Ye-liu). A-pao-ki va aprofitar la guerra civil a la Xina per apoderar-se de [[Hebei]] (Hopei), però fou rebutjat a Wangtou al sud de Paoting ([[922]]) per Li Ts'un-hiu, fundador de la dinastia xinesa dels [[Tangs posteriors]] ([[923]]). El [[924]] va entrar a Mongòlia, va arribar a l'[[Orkhon]], va ocupar [[Qara Balgasun]] d'on va expulsar als [[kirguís]] que s'hi havia establert des de vers el [[840]] en lloc dels uigurs, i els va rebutjar cap a la zona de l'alt [[Ienissei]] i les estepes de l'oest.<ref> Chavannes, ''Voyageurs chinois chez les Khitan et les Joutchen'', J. A. 1897, maig i juny, 382; també Bretschneider, ''Medieval researches'', I, 265</ref> A-pao-ki va oferir al khan uigur del [[Kansu]] occidental de restituir-li la possessió del país de l'Orkhon, però els uigurs, ja sedentaritzats, van refusar la possibilitat de tornar-se a moure. Cap a l'est, els dongus [[djürchät]] que vivien al nord-est de [[Manxurià]], van esdevenir vassalls dels kitan i A-pao-ki va destruir el regne donguso-coreà de [[Pohai]] que incloïa la moderna Corea del Nord i la part de Manxurià a l'est del Leao-tong (des de [[Kharbin]] i [[Vladivostok]] fins a [[Darien]]). En aquesta expedició va morir el khan dels kitan ([[926]]).

El [[936]] Tö-Kuang va començar a intervenir activament en els afers, quan va protegir el general imperial xinès d'origen shato, Che King-t'ang, revoltat contra els Tang posteriors; en el seu ajut va baixar per la regió de [[Hebei]] (Hopei) pel pas de Kou-pei-K'eou, amb un exèrcit de 50.000 homes i va ajudar al general a derrotar els imperials i pujar al tron fundant la dinastia dels [[Jin posteriors]] (Heou Tsin); com a compensació els kitan va rebre el nord de Hebei incloent Yeou-tcheou o Yun-tcheou (moderna [[Pequín]]) i la part més al nord del [[Shansi]] ([[Shanxi]]) amb Yun-tcheou (moderna Ta-t'ong), regió que en conjunt era anomenada [[Setze prefectures]] (Beijing i cap a l'oest en una amplada d'entre 100 i 150 &nbsp;km). Aquesta entrega permetia per primer cop als "bàrbars" de les estepes establir-se al darrere de la Gran Muralla Xinesa. Beijing, ocupada pels Kitan els 936, va passar més tard als [[djürchät]], i d'aquestosaquests als [[gengiskhànides]] i va restar en poder del nòmades del [[936]] al [[1368]]. Tö-kuang hi va establir a [[PekínPequín]] la seva capital del sud (en xinès Nan King) el [[938]] mentre la capital de nord era [[Lin-huang]] (a la vora del Chara-mouren, a [[Manxurià]]), la seva capital oriental era [[Leiao-yang]] i el [[944]] va establir [[Ta-t'ong]] com a capital occidental.<ref> Mullie, Les anciennes villes de l'empires des Grands Leao, T'oung pao, 1922, 105 </ref>

Retirats els kitan, el general xinès d'origen [[shato]] Lieu Tche-yuan, governador del [[Shanxi]], fou proclamat emperador per les tropes (febrer del [[947]]) i va entrar fàcilment a K'ai-fong amb el suport popular i es va proclamar emperador (abril del 947) fundant la dinastia dels [[Han posteriors]].

Els kitan van tenir com a nou cap a [[Shizong]] ([[947]]-[[951]]<ref>{{Ref-llibre |cognom=Mote |nom=Frederick W. |títol=Imperial China 900-1800 |url= https://books.google.es/books?id=SQWW7QgUH4gC&pg=PA67&dq=Shizong+of+Liao+951&hl=ca&sa=X&ei=FY6VVa6iMYTWUfP_g4AP&ved=0CCYQ6AEwAQ#v=onepage&q=Shizong%20of%20Liao%20951&f=false |llengua=anglès | editorial=Harvard University Press |data=2003 |pàgines=67 |isbn=0674012127}}</ref>) i després [[Muzong]] ([[951]]-[[968]]). El 951 els Han posteriors foren enderrocats pels [[Zhou posteriors]] (Heou Tchou) i es van refugiar al [[Shenxi]] central on van fundar una nova dinastia coneguda com a [[Han septentrionals]] (Pei Han) que va durar del [[951]] al [[979]], amb capitalitat a [[Taiyuan]]. La guerra fou des de llavors permanent entre els Zhou posteriors de K'ai-fong i els Han septentrionals de Taiyuan i després (a partir del [[960]]) entre els [[Song]] (successors dels Zhou) i els Han septentrionals; aquestosaquests darrers, necessitats d'aliats, es van posar sota protecció dels kitan; exèrcits kitan els van auxiliar diverses vegades, cada cop que un exèrcit enemic s'acostava a Taiyuan. El [[968]] l'emperador Song, [[T'ai-tsou]] (Tchao K'uang-yin) va fer un fort intent contra Taiyuan que fou salvada pels kitan. El [[975]] els Song havien reunificat Xina on no obstant restava el petit estats dels Han septentrionals.

El [[1004]] el khan kitan Ye-liu Long-siu va atacar territori de la dinastia Song (on regnava el tercer emperador, [[Tchen-tsong]]) al sud de [[Hebei]] (Hopei) i es va apoderar de Pao-tcheou (moderna Pao-ting), Ki-tchou (Ta-ming) i Tö-ts'ing (Ts'ing-fong-hien) aquesta darrera enfront de K'ai-fong, la capital xinesa de la que només estava separada pel [[riu Groc]].<ref> poc després però, el [[1007]], el riu va modificar lleugerament el seu curs</ref> Els cortesans aconsellaven traslladar la capital a [[Nankin]] o a [[Sichuan]], però l'emperador va refusar; en territori ocupat pels kitan resistia la ciutat de Tch'en-tchou (K'ai-tcheou a la nomenclatura manxú i modernament P'ou-yang-hien) on el capità Li ki-long havia produït nombroses baixes als kitan que l'amenaçaven; era una ciutat estratègica pels kitan per poder continuar avançant cap al sud, i l'emperador va tindre la gosadia de sortir de la seva capital per anar a portar ajut al capità Li; aquesta actitud ferma va fer considerar als kitan que era millor un acord i es va signar un tractat de pau a la mateixa ciutat ([[1004]]) pel qual es retornava a les fronteres del 936 amb Beijing i Ta-t'ong als kitan i Paoting i Ning-wou als xinesos; Hebei quedava partit pel nord de Pa-tcheou (que restava xinesa) i el Sanxhi (shansi) pel nord de Wou-t'ai-chan (que també restava xinesa). Aquesta pau va durar un segle.

Els kitan va desplaçar les seves ambicions cap a [[Corea]] i el [[Gobi]]; cap al Gobi van arrabassar als uigurs ([[1009]]) el [[Kansu]] occidental (Kan-tcheou i Sou-tcheou) però no s'hi van mantenir; a [[Corea]] foren rebutjats pels coreans que van rebre l'ajut dels [[djürchät]] de la regió de l'[[Ussuri]] ([[1014]]). El [[1017]] van intentar la conquesta de [[Kashgària]] i la regió de l'[[Issiq-kul]], en poder dels turcs [[karakhànides]], i van avançar fins a Balasagun a la riba del Tchou superior a l'oest de l'Issiq-koul, però foren refusats per la khan karakhànida Tugan.<ref> Barthold, article ''Qara-Khitai'' a l'Enciclopèdia del Islam, Edició I, i al seu llibre ''Turkestan down to the Mongol invasion'', pag. 279</ref> El [[1044]] els kitan van atacar a Si-Hia per la zona de l'Ordos però foren rebutjats.

Per liquidar als kitan l'emperador xinès Houei-tsong ([[1101]]-[[1125]]) va decidir cridar a bàrbars més llunyans. Els Liao estaven prou adaptats a la cultura xinesa per ser uns veïns acceptables però no era el cas del poble que vivia més enllà, als boscos de l'Ussuri i nord-est de Manxúria, coneguts com els [[djürchät]] que estaven sent organitzats per un cap enèrgic de nom A-kou-ta, del clan reial Wan-yen (1113-1123).<ref> Wan-yen podria ser la transcripció al tungús de la paraula xinesa "wang", equivalent a rei o príncep, segons la hipòtesi de Pelliot </ref> Després de l'aliança amb els xinesos,<ref> es va establir que el regne Liao es repartiria entre xinesos i djürchät</ref> el [[1114]] es va revoltar contra el rei kitan i va llançar a la seva horda la conquesta del regne Liao, cosa que va fer en nou anys: Ning-kiang (al sud de la moderna [[Kharbin]] a la riba d'un afluent del Sungari) el [[1114]], Leao-yang el [[1116]] (després d'aquesta ciutat tota [[Manxúria]] va passar als djürchät). Lin-huang (capital septentrional dels kitan, al nord del modern [[Jehol]]) el [[1120]]; Ta-ting (capital central) i Ta-t'ong (al nord del [[Shanxi]]) el [[1122]]. Pekín havia de passar a la Xina segons els termes del tractat entre l'Imperi i els djürchät, però els xinesos no van poder ocupar la ciutat i finalment foren els bàrbars els que ho van fer ([[1122]]) però la van entregar a la Xina el [[1123]]. El darrer rei kitan Ye-liu Yen-hi es va refugiar a la zona de Kuku-khoto i va tractar de resistir a la comarca de Wou-tcheou ([[1124]]) però fou derrotat diverses vegades i finalment capturat el [[1125]]. El regne Lieao va acabar així.