Federats: diferència entre les revisions

Amb la paraula [[llatina]]Els '''''foederatus''federats''' (plural ''foederati''), es denominava en els primers temps de la història de l'antiga [[República romana]] a qualsevol tribu que hagués subscrit a un tractat (''foedus''), que no era ni colònia romana ni se li havia concedit la ciutadania romana (''[[civitas]]''), però de la que s'esperava que proporcionés un contingent de soldats quan hi hagués problemes. Es considerava als latini aliats de sang dels romans, però la resta eren federats o socii.

Una llei de l'any 90 aC, [[Julia de civitate italis]], va oferir la ciutadania romana als estats federats que acceptessin les condicions.<ref>{{ref-llibre|cognom= Keaveney |nom=Arthur |títol= Rome and the unification of Italy |url=http://books.google.cat/books?id=ojoOAAAAQAAJ&pg=PA170&dq=lex+Julia+de+civitate&as_brr=3&client=firefox-a&hl=ca&cd=1#v=onepage&q=lex%20Julia%20de%20civitate&f=false |llengua=anglès |editorial=Croom Helm |lloc= |data= |any=1987 |pàgines=p.170 |isbn= 0-7099-3121-2 |ref= }}</ref> No totes les ciutats (per exemple, Heraclea i [[Nàpols]]) estaven preparades per incorporar-se a la república romana en qualitat de ciutadans. Més enllà d'Itàlia romanien molts altres foederatifederats, entre els que podem destacar: [[Gades]] ([[Cadis]]) o [[Ebusus]] ([[Eivissa (municipi)]]) a [[Espanya]] i [[Massalia]] ([[Marsella]]) a [[França]].

Posteriorment, ja en la plenitud de l'[[Imperi Romà]], a partir del segle III, el terme ''foederati'' es va estendre pel costum romà de subvencionar les tribus bàrbares -que incloïen als attacotti, francs, vàndals, alans, i els més coneguts, els visigots- a canvi de proporcionar soldats per lluitar en l'exèrcit romà. Així, per exemple, Alaric I va començar la seva carrera liderant una banda de foederatifederats gots.

Al principi, el subsidi romà es concedia en forma de diners o d'aliments, però quan els ingressos per impostos van disminuir en els segles IV i V, els foederatifederats dels [[pobles germànics]] van ser situats en hisendes locals, la qual cosa va acabar sent el mateix que establir-se en territori romà. Amb el temps, els grans terratinents locals que vivien en províncies frontereres distants (marques), en villae extenses i pràcticament autosuficients, van veure la seva lleialtat al poder central compromesa en aquestes situacions. Llavors, quan les lleialtats van començar a fraccionar-se i tornar més locals, l'Imperi va començar a esmicolar-se en territoris cada vegada més petits.

En el 376 els [[visigots]] van sol·licitar a l'emperador ValenteValent instal·lar-se a la zona meridional del riu Danubi, i van ser acceptats en l'imperi com a foederatifederats. Dos anys més tard els visigots es van rebel·lar i van derrotar els romans en la [[Batalla d'Adrianòpolis (378)|batalla d'Adrianòpolis]]. L'elevada pèrdua de mà d'obra militar va forçar l'Imperi Romà a confiar més en els ''foederati''federats.

En el segle V, la força militar romana es basava gairebé totalment en unitats de ''foederati''federats. El [[451]], l'hun [[Àtila]] només va poder ser derrotat amb l'ajuda dels foederatifederats (que incloïen visigots i alans). Els foederatifederats van donar el cop de gràcia al moribund Imperi Romà en el 476 quan el seu cabdill [[Odoacre]] va deposar l'últim emperador romà, [[Ròmul Augústul]].