Televisió d'alta definició: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Eliminació de contingut erroni |
Creació apartat i subapartats |
||
Línia 3:
Els termes [[HD ready]] ( "llest per a alta definició") i ''compatible HD'' ( "compatible amb alta definició") estan sent usats amb propòsits publicitaris. Aquests termes indiquen que el dispositiu electrònic que el posseeix, sigui un [[televisor]] o un projector d'imatges, és capaç de reproduir senyals en alta definició; tot i que el fet que sigui compatible amb continguts en aquesta norma no implica que el dispositiu sigui d'alta definició o tingui la resolució necessària, tal com passa amb alguns televisors basats en tecnologia de [[plasma]] amb menys definició vertical que televisors d'anys enrere (833x480 en comptes dels 720x576 píxels -anamòrfics equivalen a 940x576-), els quals són compatibles amb senyals en alta definició perquè redueixen la resolució de la imatge per adaptar-se a la resolució real de la pantalla.
== Desenvolupament i situació actual ==
La [[televisió]] ha evolucionat enormement des del primer sistema en color (NTSC), comercialitzat als anys 50 a [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]], fins als actuals aparells audiovisuals, els quals són d’una qualitat molt elevada, inclús superior als més recents estàndards [[PAL]] (llançats al mercat al 1967). D’altra banda, la majoria dels televisors d’alta gamma tenen un qualitat de imatge superior a les imatges PAL.
Aquest múltiples canvis produïts al llarg dels anys, han modificat la cultura del món audiovisual de l’espectacle.
La televisió d’alta definició és desenvolupa en un ambient de nombroses oportunitats tecnològiques, i noves necessitats.<ref>{{Ref-llibre|títol=Manual básico de tecnología audiovisual y técnicas de creación, emisión y difusión de contenidos|url=https://www.worldcat.org/oclc/57548009|editorial=Paidós|data=2004|lloc=Barcelona|isbn=84-493-1654-5}}</ref>
=== Antecedent històrics ===
En els anys 70, la ''[[NHK]]'' (''Nipon Hoso Kyokay''), va elaborar multitud d’estudis i treballs sobre l’alta definició en televisions, que van tenir com a resultat la creació d’un sistema propi de TVHD (als anys 80). En aquest procés van col·laborar conjuntament amb ''NEC'', ''Matsushita'', ''[[Sony]]'' y ''Toshiba'' (empreses d’alt prestigi i gran capital).
Finalment, es va aconseguir una televisió de 1.125 línies, 60 camps per segon, exploració entrellaçada, 30º d’angulació horitzontal, relació d’aspecte de 16:9, 20Mhz d’amplitud de passabanda per la [[luminància]] i 7 Mhz de passabanda per les senyals de [[crominància]].
Al 1986 la NHK va realitzar una campanya publicitària per tot el món, per promocionar el seu producte. En 1988, pels [[Jocs Olímpics|jocs olímpics]] de [[Seül|Seül,]] el MTP (Ministeri de Correus i Telecomunicacions de [[Japó]]), va instal·lar 250 televisions HD, en 81 llocs públics, les quals transmetien, dia a dia, els jocs.
Davant la incompatibilitat dels HDTV de la NHK i el sistema PAL, al 1988 es va presentar el model europeu per l’alta definició, el EU95 (''Eureka95''). En ell, hi van contribuir importants entitats com ''Thomson'', ''Bosch'' i ''Thorn;'' i va comptar amb el recolzament de la comissió europea.
El model EU95, proposava la difusió de televisió en alta definició, mitjançant el sistema MAC (multiplexació de components analògics), via satèl·lit. A més a més, era compatible amb el sistema PAL, per tant, si es combinava amb un equip addicional de recepció, permetia la visualització d’emissions HD, en televisions PAL.
Alhora, Estats Units va començar a investigar, per tal de construir el seu propi sistema d’alta definició. En el projecte hi van participar marques com ''[[Philips]]'', ''Thomson'', ''Zenith'', ''AT & T'', ''General Instruments'' y ''MIT''. El novembre de 1995, es va elaborar el ATSC (''Advanced Televisión System Comité''), el qual consta de 1080 línies i manté una relació de pantalla de 16:9 i una relació de píxel de 1:1.
A Europa, després del fracàs del EU95, la Comissió Europea va optar deixar de banda aquest assumpte i centrar-se en àmbit de la televisió digital. En el que, el 1991, van iniciar el projecte DVB (''Digital Video Broadcasting''), amb el qual es pretenia transformar en digital, la difusió i la recepció de la senyal de televisió. També, es centra en la modulació, transmissió de dades, els multiplexats, en els sistemes d’accés condicionals i en la difusió d’emissions en HDTV.
La definició de les bases de format d’imatge comú (CIF), produïda per la UIT (Unió Internacional de Telecomunicacions) el 1999, va simplificar al màxim l’intercanvi de material cinematogràfic i televisiu amb estàndards HDTV. El CIF, s’adapta a les a les 3 freqüències mundials: 24fps, 30 fps i 25fps. Es fonamenta en una imatge de 1125 línies, 1920 mostres per línia, relació de pantalla de 16:9 i [[píxel]] quadrat de relació 1:1.
=== Situació actual ===
Per un costat, el sistema de presentació de imatges en pantalla pot ser o entrellaçat (PAL) o progressiu (monitors PC). Aquest primer funciona amb 25 imatges per segon, fet que a la pantalla es mostra com un flash cada 1/50 de segon (cada imatge es vista 2 vegades). En pantalles grans, aquest sistema ocasiona parpellejos i falta de definició; per tant, es prefereix la utilització d’un sistema progressiu, que ens proporciona en cada flash una imatge completa amb totes les línies (mentre que el sistema PAL només n’ofereix dues), i 50 vegades per segon. Així s’aconsegueix una imatge més estable i una [[Alta resolució|resolució]] més elevada; però es requereix una major amplitud de banda.
Per l’altre, els nous sistemes de propagació de la senyal televisiva, per cable, terrestre i satèl·lit, són [[Senyal digital|digitals]]. Això comporta millores en el transport i en la captació de les senyals de vídeo i àudio; i permet la divulgació de senyals amb major definició (resolució) i major nombre de punts per pantalla que la senyal PAL clàssica (425 punts per línia).
En conclusió, la actual televisió d’alta definició, és una senyal digital (propagada per via terrestre, satèl·lit o per cable), d’alta resolució mesclada amb sistemes de so multicanal d’elevades prestacions.
==== So multicanal ====
La ubicació espacial del so i la qualitat d’aquest, són elements essencials en la reproducció audiovisual de contingut referent al món del entreteniment.
Els primers intents de millorar aquests aspectes van néixer als anys 50, quan la indústria cinematogràfica americana investigava nous incentius per atreure als espectador a les sales. Així es va crear el ''[[Cinemascope|CinemaScope]]'', en el que s’emprava una pantalla panoràmica i quatre pistes sonores, les quals proveïen canals d’àudio als altaveus frontal dret, central, frontal esquerre i dos als laterals.
Al llarg dels anys s’han elaborat diferents estudis per determinar el nombre mínim d’altaveus necessaris per proporcionar al públic la sensació d’endinsament total en l’espectacle. S’ha demostrat, mitjançant la resposta de la [[oïda]], que es requereixen un conjunt de 5 altaveus, distribuïts al voltant del individu, per aconseguir aquesta sensació d’espectacularitat màxima. Cada [[altaveu]] rep canals d’àudio diferents, dins d’una mateixa banda sonora.
En la pràctica, la disposició varia, utilitzant tres altaveus centrals i dos posteriors. A aquesta col·locació se la anomena: sistema 5.0. En el cas que s’incorpori un canal per sons greus de banda reduïda, es sistema es coneix com 5.1.
== Detalls tècnics ==
| |||