Bioestadística: diferència entre les revisions

{{cita| Devem considerar l'estat present de l'univers com l'efecte del seu estat anterior, i com la causa del que vindrà. Una intel·ligència que, en un instant donat, conegués totes les forces de la naturalesa i la situació respectiva dels éssers que la componen, si fos suficientment extensa com per sotmetre a una anàlisi totes aquestes dades, englobaria en una mateixa fórmula els moviments dels majors cossos de l'univers i dels àtoms més lleugers: res li seria incert i tant el futur com el passat estarien presents davant dels seus ulls".<ref>{{ref-lliibre |cognom=Laplace JP|nom=J.P.| títol=Essai philosophique sur les probabilités,|data= 1825: «| Nous devons envisager l'état présent de l'univers comme l'effet de son état antérieur, et comme la cause de celui qui va suivre. Une intelligence qui, pour un instant donné, connaîtrait toutes les forces dont la nature est animée et la situation respective des êtres qui la composent, si d'ailleurs elle était assez vaste pour soumettre ces données à l'analyse, embrasserait dans la même formule les mouvements des plus grands corps de l'univers et ceux du plus léger atome : rien ne serait incertain pour elle, et l'avenir, comme le passé, serait présent à ses yeux. L'esprit humain offre, dans la perfection qu'il a su donner à l'astronomie, une faible esquisse de cette intelligence. Ses découvertes en mécanique et en géométrie, jointes à celles de la pesanteur universelle, l'ont mis à portée de comprendre dans les mêmes expressions analytiques les états passés et futurs du système du monde. En appliquant la même méthode à quelques autres objets de ses connaissances, il est parvenu à ramener à des lois générales les phénomènes observés, et à prévoir ceux que les circonstances données doivent faire éclore. » }}</ref>}}

Però, segons [[Ian Hacking]], «l'esdeveniment conceptual més important de la física del {{segle |XX va ser el descobriment que el món no està subjecte al [[determinisme]]. La causalitat […] va ser enderrocada o, almenys, inclinada i en suspens: el passat no determina exactament el que passarà en el futur».<ref> Hacking I. La domesticación del azar. Barcelona: Gedisa; 2006, pàg 17 </ref> Els científics van abandonar el somni determinista de [[Laplace]] per diverses raons, algunes teòriques i altres pràctiques:

# L'estat macroscòpic del cos humà en un moment determinat, com la de molts altres sistemes, depèn de l'estat d'un gran nombre de partícules microscòpiques<ref> Un cos humà adult d'uns 70 kg té uns cent bilions (100.000.000.000.000) de cèl·lules [Thibodeau GA, Patton KT. Anatomía y fisiología, Harcourt, 2000, pàg. 7] i cada cèl·lula te bilions d'àtoms. Per tenir una idea de les xifres manejades, en una simple càmera de bicicleta hi ha unes 10²⁴ (1.000.000.000.000.000.000.000.000) molècules de N₂ i O₂ i en un bacteri E. coli poder té uns 100.000.000.000 àtoms. </ref> Aquest nombre és tan gran i el nombre de les seves possibles combinacions és de tal magnitud, que la deducció de l'estat futur a partir de l'estat present és impracticable malgrat el comportament determinista d'aquestes partícules. A més a més, a cada moment interaccionem amb bilions i bilions de partícules i estructures més complexes de l'entorn que ens envolta, algunes de les quals són capaces de provocar lesions i malalties. D'aquí la necessitat d'unes lleis estadístiques que descriuen, no la sort d'un individu, sinó els comportaments mitjans de grups. Però no s'ha de veure la bioestadística com "un mal menor que s'accepta a falta de quelcom millor. Ans al contrari, constitueix el nivell de descripció pertinent".<ref> Lévy-Leblond J-M. Conceptos contrarios o el oficio del científico. Barcelona: Tusquets editores, 2002, pàg. 257 </ref> De què serveix conèixer en detall la situació i el moviment de cadascuna de les partícules d'una cèl·lula o d'un individu? El que interessa és saber si, per exemple, caurà malalt o no, que és un fenomen intrínsecament macroscòpic. I per això, l'anàlisi de la mecànica clàssica del comportament individual de cada molècula o partícula, no és necessari i, sobretot, no és suficient. "Seguir les trajectòries particulars de miríades de partícules [...…] no ens aclaririen les qüestions que ens plantegem a la nostra escala [...…]. [Si una persona desenvoluparà o no la malaltia] no apareixeria en les interminables llistes de posicions i velocitats moleculars, de la mateixa manera que les característiques pertinents de la població d'un país (per exemple, l'edat mitjana o el percentatge de dones) no apareixen directament en els milions de fitxes del cens. Les nocions macroscòpiques pertanyen a un marc conceptual diferent al de la mecànica microscòpica, i és impossible que apareguin espontàniament en el si d'una teoria que no és la pròpia".<ref> Lévy-Leblond J-M. Conceptos contrarios o el oficio del científico. Barcelona: Tusquets editores, 2002, pàg. 258 </ref> Einstein va ser un dels primers a comprendre que en sistemes deterministes, quan el nombre de partícules en joc era molt gran, s'havia d'utilitzar l'estadística per descriure el seu estat a escala macroscòpica. Per exemple, va comprendre que la deducció rigorosa de les lleis de la termodinàmica a partir del comportament determinista d'un nombre gran de partícules no era factible.<ref> Toury T, Marty G, Fadel K. Einstein, quelques idées reçues, Découverte, Revue du Palais de la découverte, no. 323, 2004. </ref>

# L'aparició o no de la majoria d'esdeveniments de salut (per exemple, malaltia, guarició, recidiva o defunció) en un determinat individu depèn de molts factors, alguns coneguts i altres no. Poques malalties són degudes a una única causa i, fins i tot en aquest cas, la seva gravetat depèn d'altres moltes causes. A més a més, en el cas de conèixer alguna causa important (per exemple el nivell socioeconòmic), la mesura del factor no sempre és fàcil. Quan un fenomen depèn d'una constel·lació de causes, massa complexes per poder-les conèixer totes o per mesurar-les de forma adient, no es poden establir lleis per un sol individu, però si es pot establir quin és el comportament d'un gran nombre d'individus i establir les anomenades "«lleis estadístiques"».

# [[Heisenberg]] el 1927 demostra que no és possible precisar a la vegada la posició i la velocitat d'una partícula quàntica qualsevol (i l'univers està format per partícules quàntiques), ja que les partícules quàntiques "«no tenen una extensió fixa"»<ref> Lévy-Leblond J-M. Conceptos contrarios o el oficio del científico. Barcelona: Tusquets editores, 2002, pàg. 169 </ref> i, per tant, "«no són pas corpuscles localitzats"»<ref>Lévy-Leblond JM. Dictionnaire d'histoire et philosophie des sciences, Ch. Quantique, PUF, pp. 785-789, 1999.</ref> i no té sentit parlar de quina és la seva posició.