Estereòpsia: diferència entre les revisions

L'estereòpsia (del grec στερεά, 'sòlida' + Ὄψις, 'visió') és el fenomen dins de la [[percepció visual]] pel qual, a partir de dues imatges lleugerament diferents del món físic projectades a la retina de cada ull, el cervell és capaç de recompondre una imatge tridimensional. Aquesta diferència en les dues imatges retinianes s'anomena disparitat horitzontal, disparitat retinal o [[disparitat binocular]]; i s'origina per la diferent posició dels dos ulls al cap. L'estereòpsia és una de les vies binoculars per a la percepció de la profunditat, juntament amb altres de caràcter monocular.

 

 

== Història ==

L'any 1849, Sir David Brewster va dissenyar i construir la primera càmera estereoscòpica. La càmera disposava d'un visor que permetia veure les imatges preses per les lents. Alguns anys més tard, Oliver Wendell Holmes va construir el que seria l'estereoscopi de mà més popular de segle XIX.

 

 

A mitjans de segle hi va haver diferents intents d'impulsar les pel·lícules 3D sense massa èxit, ja que les tècniques utilitzades provocaven problemes de visió. No va ser fins als anys 80, quan van sorgir les pel·lícules d'alta resolució com IMAX 3D, que es van popularitzar.

Amb uns prismàtics s'aconsegueix una separació interocular més gran que la normal mitjançant la utilització de prismes i, gràcies a això, podem apreciar en relleu els objectes distants que en condicions normals no seríem capaços de separar de l'entorn. Aquesta tècnica s'anomena hiperestereoscopía i produeix la sensació que els objectes són menors.

 

 

== Visió estereoscòpica ==

 

Les informacions de cada ull s'envien per separat a el cervell, el qual s'encarrega de combinar-les aparellant les similituds i afegint les diferències per produir finalment una imatge en estèreo; de manera que percebem la sensació de profunditat, llunyania o proximitat dels objectes que ens envolten. Aquest procés de fusió s'anomena estereòpsia.

 

== Tècniques de visualització estereoscòpica ==

* Anàglifs. Les imatges que formaran la parella estereogràfica es representen superposades, utilitzant dos gammes de colors complementàries. Es visualitzen a través d'unes ulleres amb dos filtres dels mateixos colors complementaris, un color per a cada ull.

* Polarització: Les dues imatges es projectaran mitjançant dos dispositius equipats amb filtres polaritzats, girats 90º respectivament. L'observador haurà d'utilitzar unes ulleres polaritzades.

* ''Shutter glasses'': Es tracta d'unes ulleres que consten de dues lents LCD sincronitzades amb un monitor d'ordinador, de manera que les lents es van tornant opaques alternativament (mai podem veure amb els dos ulls alhora), mentre anem veient les imatges estereogràfiques pel monitor.

* Visors estereoscòpics d'òptica. El parell d'imatges es presenta un al costat de l'altre i per mitjà d'un parell de lents (de plàstic o de vidre), cada ull veu la imatge que li correspon.

* La visualització lliure. És possible veure la parella estereogràfica per mitjà només dels nostres ulls. Aquesta tècnica no requereix de cap accessori com ulleres, lents, visors o monitors. És una habilitat que qualsevol persona que tingui visió binocular pot adquirir amb una mica de pràctica.

 

Existeix un sistema innovador pel diagnòstic precoç, especialment en menors de 7 anys, de les alteracions de la visió estereoscòpica, que permet percebre un objecte en relleu o en tres dimensions. El sistema ha estat desenvolupat per investigadors de la ''Fundació pel Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana,'' juntament amb altres institucions.

 

 

 

 

 

 

 

 

== Referències ==