Revolta Espartaquista: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Correccions lingüístiques i d'estil |
→La revolta de gener: fusió de l'altra secció igual |
||
Línia 13:
[[Fitxer:Berlin.Brandenburger Tor.History 007.jpg|miniatura|Soldats sobre la Porta de Brandenburg al gener de 1919.]]
[[Fitxer:Bundesarchiv Bild 102-00539, Berlin, Revolution, Standrechtlich Erschossene.jpg|miniatura|Revolucionaris morts després de la seva execució sumària per les tropes governamentals, març de 1919.]]
[[Fitxer:Der_Vorwärts_ist_genommen.jpg|miniatura|Cartell per la reconquista de l'edifici Endavantt durant la revolta de Spartakus]]▼
[[Fitxer:Spartakusaufstand_Vorwärsgebäude_Regierungstruppen.jpg|miniatura|Les tropes governamentals a l'edifici d'Endavant durant la insurrecció dels Spartakus]]▼
[[Fitxer:Spartakusaufstand_Barrikaden.jpg|miniatura|Barricada durant la insurrecció espartaquista]]▼
Arran de les seves experiències dins de l'SPD i de la USPD, els espartaquistes van arribar a la conclusió que els calia organitzar el seu propi partit. Per això, juntament amb altres grups socialistes d'esquerra, fundaren el [[Partit Comunista d'Alemanya]] (Kommunistische Partei Deutschlands o [[KPD]], en [[alemany]]). Tanmateix, després d'haver discutit amb els espartaquistes, els sindicalistes revolucionaris decidiren continuar dins la USPD.
Linha 19 ⟶ 22:
Igual com el [[novembre]] anterior, va desenvolupar-se espontàniament una onada revolucionària a partir del [[4 de gener]] de [[1919]] després que el Consell de Comissaris del Poble, controlat per Ebert i l'[[SPD]] arran de la sortida del govern de la USPD el [[29 de desembre]], hagués destituït el cap de la policia de Berlín Emil Eichhorn, un militant de la USPD que s'havia negat a actuar contra els manifestants obrers de la Crisi de Nadal. En resposta a la destitució d'Eichhorn, la USPD, els Sindicalistes Revolucionaris i els dirigents del KPD [[Karl Liebknecht]] i [[Wilhelm Pieck]] convocaren una manifestació per a l'endemà, la qual, per a sorpresa dels seus convocants, es convertí en una gran assemblea de masses al centre de Berlín.
El dia [[5 de gener|5]] al vespre, els manifestants ocuparen les estacions de tren i les oficines del "Vorwärts" i dels diaris dels partits de les classes mitjanes, alguns dels quals els dies anteriors havien demanat no sols l'actuació dels Freikorps sinó també l'assassinat dels espartaquistes. Durant la manifestació, els manifestants armats i incitats per espies i provocadors van ocupar les impremtes d'Endavant socialdemòcrata i el Berliner Tageblatt i els edificis de les editorials de Scherl, Ullstein, Mosse, la impremta Büxenstein i l'oficina de telègrafs de Wolff.<ref name="Heinrich2">Heinrich agost Winkler: ''Weimar 1918–1933. ''</ref>
Els manifestants, els mateixos que dos mesos abans, demanaven la realització de totes les reivindicacions plantejades el novembre. Els espartaquistes no estaven pas en una posició dirigent, sinó que les protestes obreres comptaven amb el suport de diferents grups situats a l'esquerra de l'SPD. En realitat, doncs, l'Aixecament Espartaquista no va planificar-lo el [[KPD]].
Els líders dels representants de l'Obleute, l'USPD i el KPD es van reunir el mateix dia 5 al vespre, per acordar el camí a seguir. La majoria dels presents van donar suport a l'ocupació del districte dels diaris de Berlín i estaven a favor van mostrar partidaris de la lluita contra el govern socialdemòcrata. Liebknecht estava al costat de la manifestació massiva i va fer dir que tots els regiments del voltant de Berlín estaven al seu costat ", en un estat d'eufòria revolucionària. . Només dos portaveus de l'Obleute, Richard Mueller i Ernst Däumig, es van pronunciar contra aquest procediment. Tots dos estaven a favor d'una segona revolució contra el Consell de Diputats del Poble, però consideraven que era massa aviat i tàcticament imprudent; sols van votar a favor d'una vaga general. En contra tenien de 6 vots de les files de l'[[Obleute]]. 70 assistents dels quals 53 persones de Ledebour van decidir formar un comitè revolucionari provisional per l'enderrocament del govern i per la presa de poder. Liebknecht i Paul Scholze van ser els tres presidents amb els mateixos drets. Rosa Luxemburg, com també la majoria dels dirigents del KPD, considerà que, en aquell moment, la revolta estava condemnada al fracàs i va parlar-hi explícitament en contra.▼
Per a l'endemà dia [[6 de gener|6]], el Comitè Revolucionari va tornar a convocar una manifestació, que estigué molt més concorreguda que l'anterior. De nou, es van exhibir pancartes amb el lema "Germans, no dispareu!" i s'estigueren esperant fent assemblea en una plaça. Uns quants sindicalistes revolucionaris s'armaren i demanaren enderrocar el govern Ebert, però molts dels activistes del KPD fracassaren en l'intent de guanyar-se l'adhesió de les tropes; ni tan sols unitats com ara la Divisió Naval Popular, que es declarà neutral, volgueren donar suport a la revolta armada, mentre que d'altres guarnicions de Berlín es mantingueren lleials al govern.
El Comitè Revolucionari va convocar l'endemà als treballadors de Berlín
Mentre que, obeint ordres seves, cada vegada més tropes es dirigien a Berlín, Ebert acceptà una oferta de la USPD de fer de mitjancers entre ell i el Comitè Revolucionari. Ara bé, un cop es conegué la marxa de tropes sobre Berlín i en una publicació de l'SPD hi aparegué la frase "S'acosta l'hora de la veritat" ("Die Stunde der Abrechnung naht"), el Comitè trencà negociacions ([[8 de gener]]), la qual cosa va donar a Ebert l'oportunitat d'usar les tropes a partir de l'endemà. A més, a partir del dia [[12 de gener|12]] van començar a arribar batallons de Freikorps a Berlín, on actuaren com a [[Esquadró de la mort|esquadrons de la mort]]. [[Gustav Noske]], antic Comissari del Poble per a l'Exèrcit i la Marina, va acceptar-ne el comandament. Després que els Freikorps desallotgessin brutalment alguns edificis ocupats i n'executessin immediatament els ocupants, els altres es rendiren, i una part d'ells acabà també afusellada. D'aquesta manera, hi hagué cent cinquanta-sis morts a Berlín.▼
▲[[Fitxer:Der_Vorwärts_ist_genommen.jpg|miniatura|Cartell per la reconquista de l'edifici Endavantt durant la revolta de Spartakus]]
▲[[Fitxer:Spartakusaufstand_Vorwärsgebäude_Regierungstruppen.jpg|miniatura|Les tropes governamentals a l'edifici d'Endavant durant la insurrecció dels Spartakus]]
▲[[Fitxer:Spartakusaufstand_Barrikaden.jpg|miniatura|Barricada durant la insurrecció espartaquista]]
▲Els líders dels representants de l'Obleute, l'USPD i el KPD es van reunir el mateix dia 5 al vespre, per acordar el camí a seguir. La majoria dels presents van donar suport a l'ocupació del districte dels diaris de Berlín i estaven a favor van mostrar partidaris de la lluita contra el govern socialdemòcrata. Liebknecht estava al costat de la manifestació massiva i va fer dir que tots els regiments del voltant de Berlín estaven al seu costat ", en un estat d'eufòria revolucionària. . Només dos portaveus de l'Obleute, Richard Mueller i Ernst Däumig, es van pronunciar contra aquest procediment. Tots dos estaven a favor d'una segona revolució contra el Consell de Diputats del Poble, però consideraven que era massa aviat i tàcticament imprudent; sols van votar a favor d'una vaga general. En contra tenien de 6 vots de les files de l'[[Obleute]]. 70 assistents dels quals 53 persones de Ledebour van decidir formar un comitè revolucionari provisional per l'enderrocament del govern i per la presa de poder. Liebknecht i Paul Scholze van ser els tres presidents amb els mateixos drets.
▲El Comitè Revolucionari va convocar l'endemà als treballadors de Berlín a fer una vaga general per als 7. Gener i a enderrocar la resta del govern d'Eberts. La crida va ser seguida per unes 500.000 persones que van anar en massa al centre de la ciutat. Una gran multitud es va reunir als carrers i a les places de Berlín. El Comitè Revolucionari no va participar en els dies següents ni va estar involucrada pels líders de la vaga encara que estaven disposats a desermar els soldats al igual que en el novembre del 1918. Alguns cartells pancartes eren, en part, les mateixes consignes que al començament de la Revolució de Novembre: "Pau i unitat".<ref name=":0">Richard Müller: ''Geschichte der deutschen Revolution'', Band 3, S. 30 ff.</ref>
Durant els dos dies següents, el Comitè no va ser capaç de posar-se d'acord sobre la forma d'actuar. Alguns representants van demanar un aixecament armat. Altres demanaven que es negociés amb Ebert.
Linha 43 ⟶ 36:
La Comissió va ser incapaç de donar indicacions als dos cents mil manifestants que eren als carrers i places de Berlín, per la qual cosa van tornar a casa seva el dia 6 i 7 de gener al vespre. Segons el periodista Sebastian Haffner, durant aquests dos dies van tindre l'oportunitat d'enderrocar al govern dels Representants del Poble i prendre posesió de la Cancellería del Reich.
El líder del KPD, Karl Liebknecht, inicialment estava en contra el Consell de [[Rosa Luxemburg]], però sí que l'hi va donar suport en desencadenar-se una [[guerra civil]] . El Consell dels Diputats del Poble anava a ser derrocat per la forces armades impedint així les primeres eleccions lliures de l'Assemblea Nacional, del 19
▲Mentre que, obeint ordres seves, cada vegada més tropes es dirigien a Berlín, Ebert acceptà una oferta de la USPD de fer de mitjancers entre ell i el Comitè Revolucionari. Ara bé, un cop es conegué la marxa de tropes sobre Berlín i en una publicació de l'SPD hi aparegué la frase "S'acosta l'hora de la veritat" ("Die Stunde der Abrechnung naht"), el Comitè trencà negociacions ([[8 de gener]]), la qual cosa va donar a Ebert l'oportunitat d'usar les tropes a partir de l'endemà. A més, a partir del dia [[12 de gener|12]] van començar a arribar batallons de Freikorps a Berlín, on actuaren com a [[Esquadró de la mort|esquadrons de la mort]]. [[Gustav Noske]], antic Comissari del Poble per a l'Exèrcit i la Marina, va acceptar-ne el comandament. Després que els Freikorps desallotgessin brutalment alguns edificis ocupats i n'executessin immediatament els ocupants, els altres es rendiren, i una part d'ells acabà també afusellada. D'aquesta manera, hi hagué cent cinquanta-sis morts a Berlín.
== Els assassinats de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg ==
| |||