Arquebisbat de Narbona: diferència entre les revisions

 

==Història==

 

El primer bisbe històricament documentat és Ilario, esmentat en algunes cartes papals entre el [[417]] i el [[422]]. Una gran figura episcopal dels primers segles va ser [[Rústic de Narbona|sant Rústic]], que va governar l'església de Narbona durant més de trenta anys; a ell li devem la reconstrucció de la [[catedral]], destruïda per un incendi l'any [[441]], en la què va ser enterrat.

Narbona va ser la [[metropolità|seu metropolitana]] de la [[Gàl·lia Narbonesa]] i una [[província eclesiàstica]] testificada des del {{segle|VI|s}}. No obstant això, a causa dels esdeveniments polítics i militars que van convuulsionar el [[Llenguadoc]] a la caiguda de l'Imperi Romà, en teoria la província eclesiàstica coincidia amb el Narbonensa I. Quan el [[francs]] van arrencar la [[Septimània]] als [[sarraïns]] ([[759]]), van restaurar l'original metropolia, constituïda per les seus d'Elna, Carcassona, [[Bisbat de Besiers|Besiers]], [[Bisbat de Lodeva|Lodeva]], [[Bisbat d'Agde|Agde]], [[Arquebisbat de Montpeller|Maguelonne]], [[Bisbat de Nimes|Nimes]], [[Arquebisbat de Tolosa|Tolosa]] i [[Bisbat d'Usès|Usès]]. Després de les conquestes de [[Carlemany]] i [[Lluís el Piadós]], algunes diòcesis ibèriques van entrar a la província eclesiàstica de Narbona, que va aconseguir el seu punt màxim així amb l'addició de les diòcesis d'[[bisbat d'Urgell|Urgell]], [[Bisbat de Girona|Girona]], [[Arquebisbat de Barcelona|Barcelona]] i [[Bisbat de Vic|Vic]]. Aquesta situació va durar fins a la primera meitat del [[segle XII]], quan la província eclesiàstica va tornar a la situació anterior.

 

 

Dos arquebisbes de Narbona van ser elevats al [[papat|soli pontifici]]: Guiu Foulcois, que es va convertir en el [[papa Climent IV]]; i Giulio de' Medici, que es va convertir en el [[papa Climent VII]].