Diferència entre revisions de la pàgina «Església Ortodoxa Romanesa»

m
Plantilles
m (Coherència terminològica en el si d'un mateix article)
m (Plantilles)
[[Fitxer:Tombofmartyrs.jpg|miniatura|Sepulcre cristià de [[Niculiţel]] on es troben localitzades les restes dels primers màrtirs cristians a la Dàcia]]
 
El [[376]] la regió fou conquerida pels [[huns]], que dominaren els [[ostrogot]]s, per la seva banda els [[visigot]]s es desplaçaren a les fronteres de l'Imperi Romà per poder entrar-hi com a poble federat. Els huns van mantenir el domini a la regió fins a la mort d'[[Àtila]] el [[453]]. Aleshores els [[gèpides]], dirigits per [[Ardaric]], van erigir el seu regne, que va subsistir fins al [[566]] quan fou destruït pels [[llombards]], que foren desplaçats pels à[[avar|var]]s (segona meitat del {{segle|VI|s}}). Aquests van dominar la regió durant uns 230 anys quan el regne fou destruït per [[Carlemany]] a finals del {{segle|VIII|s}} ([[791]]). Al mateix temps començaren a arribar els [[pobles eslaus|eslaus]] que s'establien pacíficament i foren considerats la classe baixa i servil de la societat. Se'ls permetia l'assentament al territori per produir productes agrícoles, però a poc a poc es van establir arreu i es van fusionar amb altres grups que havien quedat a la regió com celtes, guetes, dacis o romans. Destruït el regne à[[avar|var]], el seu lloc fou ocupat pels [[Hongria|hongaresos]], que al [[{{segle |IX]]|s}} van entrar a Dàcia i només van trobar camperols eslaus organitzats per clans i sense poder central. Aquests eslaus eren els [[valac]]s o ''vlakhs'' (ells s'anomenaven ''rumunii'') i eren una barreja d'eslaus, celtes, guetes, dacis, romans i altres pobles que havien estat vivint a les muntanyes o a llocs allunyats però amb predomini dels eslaus. El [[segle X]] els valacs ja estaven sotmesos a Hongria.
 
El 976 el príncep búlgar David fou assassinat per un valac. L'Imperi Búlgar va caure en poder de [[Bizanci]] el [[1018]]. Els valacs en foren aliats de Bizanci i van servir al seu exèrcit però les incursions dels [[petxeneg]]s o ''patzinak'' (finalment establerts al nord-est de [[Bulgària]]) va provocar l'emigració de molts valacs i sobretot dels [[dacoromà|dacoromans]] del sud del Danubi al [[segle XI]]. Les guerres amb Hongria i les incursions dels [[uzes]], una tribu turca, vers el 1100, van ajudar a aquesta emigració; aquests emigrants es van dividir: uns cap a l'oest, on van originar les comunitats arumanes de [[Dalmàcia]] (morlacs o mavrovlakhs que vol dir valacs negres) i [[Regió d'Ístria|Ístria]] (istroromans); altres cap al sud, on van originar els arumans que viuen avui a [[Grècia]], Bulgària, [[República de Macedònia|Macedònia]] i [[Albània]], països on van originar les branques dels kutzovalacs (Grècia), dels walaohians i dels vlakhs (a Bulgària), dels txobans o farseroti (a Albània), dels meglenorumans a Macedònia. A [[Sèrbia]] els arumans van originar comunitats de cultura comuna conegudes avui pels noms de [[tsintsar]]s (''cincars'', també anomenats timok vlakh, torlacs, xopes o tribalis). Els que van emigrar al nord van originar el dacoromans (els romanesos actuals); els macedoromans (aromans de Romania) són probablement emigrants posteriors.
El fet que desaparegués el Bisbat de Tomis va fer que es reclamés des de les poblacions romaneses del sud del Danubi el nomenament d'un nou bisbe autòcton. No se sap amb certesa si aquesta demanda va reeixir. Hi ha proves que entre els segles XI i XIV va existir una seu episcopal al sud del Danubi anomenada Episcopat dels Valacs, que comprenia un territori que actualment forma part de Sèrbia i Bulgària. També entre els anys [[1185]] i [[1186]] va néixer l'Arquebisbat Valac - Búlgar de Tarnovo, que corresponia al Principat Valac Búlgar de [[Tarnovo]].
 
Amb la consolidació de l'Església búlgara al [[{{segle |IX]]|s}} (coincidint amb l'aparició de l'Estat búlgar) es van crear bisbats a les poblacions del sud del Danubi de Vidin i Silistria. L'Església búlgara semblava decantar-se cap a l'obediència directa a Roma, ja que amb la coronació l'any [[869]] del rei dels búlgars [[Boris I de Bulgària|Boris]] i la seva conversió al cristianisme, aquest va declarar la seva obediència al [[Patriarca de Roma]], en part a causa del fet que era un acèrrim enemic de l'emperador romà d'Orient. El gran control que tenien els emperadors romans d'Orient a l'Església i sobre el Patriarca de Constantinoble (en una clara mostra de [[cesaropapisme]]) feia difícil que els cristians búlgars acceptessin el control de l'Església búlgara per part del patriarca de Constantinoble, motiu pel qual es va donar obediència al papa de Roma com a màxima autoritat eclesiàstica. Amb el debilitament de l'estat búlgar a causa dels continus atacs de diferents pobles eslaus i el definitiu control d'aquest per part de Bizanci, mitjançant l'atac ordenat per l'emperador [[Basili II (emperador)|Basili II]] l'any [[1018]], l'Església búlgara va haver de jurar obediència al patriarca de Constantinoble. Així va ser com aquesta part de la cristiandat va entrar en el món grec i ortodox del [[cristianisme oriental]].
 
Per la seva banda, [[Transsilvània]] va ser controlada pels hongaresos i els [[magiar]]s al [[segle XI]]. Es va sotmetre la població autòctona a un règim d'esclavatge i de dominació mitjançant la instauració del [[feudalisme]]. Aquesta població també va ser obligada a romandre sota l'obediència al Papa de Roma, quan el rei d'Hongria va adoptar el catolicisme l'any [[1000]], tot i que la majoria de la població era de confessió ortodoxa. El rei [[Andreu II d'Hongria]] a principis del [[segle XIII]] va cridar en la seva ajuda cavallers dels [[ordes teutònics]], perquè el seu regne estava patint tot un seguit d'atacs per part de poblacions [[cumà|cumanes]] que volien penetrar a Transsilvània. La vinguda de cavallers teutons va servir per rebutjar l'atac i enviar els cumans a [[Moldàvia]] i [[Valàquia]]. També l'arribada dels [[teutó|teutons]] va anar acompanyada de grans quantitats de població procedents de [[Saxònia]] que es van assentar en territoris moldaus i valacs, en els turons dels Carpats orientals i meridionals, i que en molts casos van desplaçar d'aquells territoris les poblacions autòctones, i en van crear importants comunitats germàniques al centre mateix de l'actual territori de Romania. Quan a principi dels [[Dècada del 1230|anys vint]] del [[segle XIII]] es va decidir l'expulsió dels cavallers teutons, ja que tenien pretensions de crear el seu propi regne, es va permetre que les poblacions saxones romanguessin en llurs assentaments, en part perquè eren de confessió catòlica, van rebre de part del rei Andreu II un ampli estatus d'autonomia i tot un seguit de privilegis fiscals a canvi d'ajudar els monarques hongaresos a sotmetre la població autòctona –de confessió ortodoxa– i, per tant, a mantenir el domini hongarès a la regió.
118.432

modificacions