Falange (militar): diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
enllaços |
||
Línia 44:
== Legió romana ==
Tota formació tàctica té el seu final. El de la falange va ser l'aparició de la legió romana, molt més flexible, ja que la primera no tenia bona mobilitat. La falange a l'estil macedoni de [[Pirros]], rei de l'[[Regne de l'Epir|Epir]], va envair Itàlia al segle III a. C. i va derrotar les primeres legions romanes, però la legió es va retirar del camp amb poques pèrdues després de cada batalla. Posteriorment durant aquest segle i l'II a. C., Roma va derrotar Cartago, que tenia falanges mercenàries com a part del seu exèrcit, encara que no eren la seva força principal. Finalment, a la [[batalla de Pidna]], al peu del mont Olimp a Grècia, any 168 a. C., la legió romana va aixafar totalment la falange del rei Perseu, mostrant l'obsolescència d'aquesta formació, molt imitada per tot el Mediterrani.
En realitat, la falange estava aconseguint d'imposar-se sobre la legió en una aferrissada batalla, en la qual els legionaris eren incapaços d'obrir-se pas entre les piques; no obstant això, en retrocedir els romans van portar accidentalment la falange a un terreny irregular, la qual cosa unit a l'"estira-i-arronsa" del combat va crear petits buits en el bosc de llances de la falange. El general romà va aprofitar la flexibilitat dels legionaris, capaços de lluitar en unitats petites o sols, per explotar aquests buits, trencant la formació de la falange. De no haver entrat en terreny difícil, és molt possible que la falange hagués vençut.
El punt final el va representar la [[batalla de Magnèsia]], en la qual el rei [[Antíoc III]] va ser derrotat per [[Luci Corneli Escipió Asiàtic el Vell|Luci Corneli Escipió]]. No obstant això, la batalla que és reconeguda actualment com la que representa la derrota definitiva de la falange, és la [[batalla de Cinoscèfales]]. El sentit comú indica que, donades i conegudes les estratègies i ubicacions de tots dos exèrcits, la victòria romana va ser tan sols un cop de sort per al bàndol llatí: la condició de l'exèrcit macedoni (falange) no va ser la causa principal de la seva derrota, sinó la falta de rapidesa del flanc esquerre per formar-se, lloc des del qual els romans van obrir una bretxa fatal per guanyar la batalla.
== Referències ==
| |||