Diferència entre revisions de la pàgina «Escultura»

6 bytes afegits ,  fa 2 mesos
m
Plantilla
m (Plantilla)
[[Giambologna]] és el que presenta en la seva escultura, com a ''[[El rapte de les sabines (Giambologna)|El rapte de les sabines]]'', l'estil del [[manierisme]]. A la fi del [[cinquecento]], els escultors van tractar les figures allargant-ne les proporcions i mostrant uns posats artificials i oposats –dona i home, vellesa i joventut, bellesa i lletgesa– i amb la sinuositat d'unes formes (''serpentinata''), una espècie de moviment de rotació de les figures i els grups escultòrics.<ref name="Gee274">[[#Gee07|Geese 2007]]: pàg.274</ref> El [[concili de Trento]] ([[1545]]-[[1563]]) va marcar una nova orientació en les imatges religioses; [[Gian Lorenzo Bernini]] –l'autor de ''[[David (Gian Lorenzo Bernini)|David]]'', ''[[Apol·lo i Dafne]]'' i ''[[Èxtasi de Santa Teresa]]''–, va ser l'escultor que més va influir en l'[[escultura barroca]], en la qual se cerquen efectes emotius i dramàtics.<ref name="Gee286">[[#Gee07|Geese 2007]]: pàg.286</ref> A [[França]] destaca l'obra de [[Simon Guillain]] i [[Jacques Sarrazin]] fent retrats de la noblesa, la tomba del [[cardenal Richelieu]] realitzada per [[François Girardon]] i les escultures del jardí del [[Palau de Versalles]] de [[Pierre Puget]].<ref name="Gee304">[[#Gee07|Geese 2007]]: pàg.304</ref> En aquest període, la producció d'escultura religiosa a Espanya és sorprenent, amb escultures per a interiors d'esglésies, façanes, devocions particulars i per a les processons de [[Setmana Santa]]; van sorgir dues escoles: la castellana i l'andalusa. Entre els escultors es poden destacar [[Gregorio Fernández]], [[Juan Martínez Montañés]], [[Francisco Salzillo]], [[Pedro de Mena]] i [[Alonso Cano]].<ref name="Gee354">[[#Gee07|Geese 2007]]: pàg.354-366</ref>
 
A mitjans del [[{{segle |XVIII]]|s}}, les orientacions de [[Johann Joachim Winckelmann|Winckelmann]] «d'alimentar el bon gust en les fonts directes i prendre exemple de les obres dels grecs» va fer que molts artistes es dediquessin a copiar en lloc d'imitar; arribava el [[neoclassicisme]]. L'obra de [[Jean-Antoine Houdon]], originalment barroca, va adoptar un caràcter serè i un verisme sense detalls anecdòtics, en un procés per aconseguir la bellesa ideal de l'antiguitat; va retratar molts personatges del moment, com [[Napoleó]], [[Jean de la Fontaine]], [[Voltaire]] o [[George Washington]]. L'escultor més conegut i innovador, però, fou l'italià [[Antonio Canova]], un autor molt versàtil a cavall entre el barroc, el rococó i el neoclassicisme. Per la seva banda, la producció de [[Bertel Thorvaldsen]] segueix la línia més ortodoxa del neoclassicisme, amb una expressió més freda i estàtica.<ref name="Bor96">[[#Bor88|Bornay 1988]]: pàg.96-103</ref> A Catalunya, cal destacar [[Damià Campeny]], el qual va anar a Itàlia i va rebre la influència de Canova, igual que l'andalús [[José Álvarez Cubero]].<ref name="Bor392">[[#Bor88|Bornay 1988]]: pàg.392-394</ref>
<center><gallery>
Fitxer:Lorenzo Ghiberti - Esaú e Jacó - Porta do Paraíso.jpg|Relleu d'Esaú i Jacob a la ''[[Porta del Paradís]]'' per [[Lorenzo Ghiberti]]
</gallery></center>
 
La història de l'escultura a l'[[Índia]] es remunta al [[2500 aC]], a la [[cultura de la vall de l'Indus]]. En excavacions arqueològiques a [[Harappa]] i [[Mohenjo-Daro]] s'han trobat una gran varietat d'escultures en [[terracota]] de figures humanes. S'hi observen símbols relacionats amb la [[fertilitat]]; destaca també una ''Ballarina'' de [[bronze]] i un ''Bust d'un rei-sacerdot'' d'[[esteatita]].<ref name="Boz308">[[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.308</ref> Durant l'[[imperi Maurya]] ({{segle|III|-|s}}) es realitzaren grans columnes i [[capitell]]s amb temes d'animals, com el ''[[Capitell dels lleons]]'', a [[Sarnath]]; també escultures de divinitats (''[[Yaksi]]'', museu de [[Patna]]).<ref name="Boz310">[[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.310</ref> A la regió de [[Gandhara]], durant l'[[imperi Kushan]], es desenvolupà amb la influència del [[budisme]] i l'[[hinduisme]] un tipus d'art catalogat com a «grecobúdic» a causa de la influència de la Grècia clàssica en les imatges del [[Siddharta Gautama|Buda]] realitzades en aquest període.<ref name="Boz314">[[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.314</ref> Durant l'[[imperi Gupta]] es va crear un «art clàssic» de línies pures i formes harmonioses, amb imatges de les divinitats ([[Brahma]], [[Vishnú]] i [[Shiva]]). Al sud de l'Índia, a [[Mahabalipuram]], hi ha uns temples excavats en la roca decorats amb uns relleus magnífics, com el ''[[Descens del Ganges]]'' de l'època de la dinastia dels [[Pal·lava]]. Des del segle VIII l'[[erotisme]] és tema predominant en les escenes de molts temples, on es representen il·lustracions del ''[[Kama Sutra]]''. Malgrat la conquesta musulmana, al sud va continuar la tradició escultòrica, tot i que va anar incorporant un [[barroc|barroquisme]] vigent fins al [[{{segle |XVIII]]|s}}.<ref name="Boz319">[[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.319</ref>
<center><gallery>
Fitxer:Shiva Nataraja Musée Guimet 25971.jpg|Śivá Nataraja, [[Tamil Nadu]], [[dinastia Chola]]
La seva funció ornamental pot estar lligada a alguna de les altres funcions, encara que de vegades pot ser l'objectiu principal, com passa amb la decoració vegetal o la geomètrica. En els estils anicònics, com l'[[art islàmic|islàmic]] o l'[[art hebreu|hebreu]], compleix un paper fonamental. La funció pràctica s'esdevé quan la seva utilitat és per a algun ús especial: així ho veiem als altars portàtils i, des de molt antic, als díptics de relleus en ivori, que es buidaven lleugerament per poder-hi posar una capa de cera on es gravaven missatges i, llavors, es tancaven un full sobre l'altre per enviar-ho al seu destinatari; com que la cera era fàcil esborrar i reescriure, el mateix díptic s'utilitzava per a la resposta.<ref name="Sar1114">[[#Sar84|Historia Universal del Arte 1984]]: pàg.1114</ref>
 
Una altra funció de l'escultura és el [[col·leccionisme]], el qual va començar a esdevenir important a partir del [[renaixement]], quan els nobles adquirien obres d'escultura per a l'adornament dels seus palaus o jardins. Més endavant, a partir del [[{{segle |XVIII]]|s}}, l'escultura era una [[inversió (economia)|inversió econòmica]] per a monarques, homes de negoci, burgesos i col·leccionistes, o els aportava prestigi i la pròpia satisfacció de posseir obres d'art.<ref>{{ref-web |url=http://www.revistaarte.com/numero83/enportada.html|títol=Coleccionistas. De Grecia al Siglo XXI |editor=Revistaarte |consulta=2-12-2010|llengua=castellà|}}</ref>
 
== Vegeu també ==
128.087

modificacions