Diferència entre revisions de la pàgina «Odontologia»

m (robot estandarditzant mida de les imatges, localitzant i simplificant codi)
El cirurgià de més prestigi del segle XIV és [[Guy de Chauliac]], de [[Montpeller]], que va editar la seva obra ''Chirurgia Vel Inventarium in parte chirurgicale medicinae'' per primera vegada a Avinyó el 1363, i fins tres segles després va ser llibre de text per a molts cirurgians, fent-se edicions fins al segle XVII. l'obra està dividit en set llibres, en el quart escriu sobre les aftes, en el cinquè explica els símptomes de les fractures de mandíbula i el sisè el dedica a les malalties que no són úlceres, com les que afecten la llengua i les dents.<ref name="Rahola"/>
 
A Catalunya hem de destacar a [[Arnau de Vilanova]],<ref Group="n."> Destacat [[Galè|galenista]] que deu la seva fama a les obres científiques i mèdiques, reeditades fins a finals del segle XVI, que es basaven, com tota la medicina medieval, en la teoria dels símbols, els humors, les propietats i els elements universals on, a més, es reflecteixen inquietuds teològiques.</ref> en el ''Breviarium practicae'' explica que el dolor de les dents prové alguna vegada del vici del cervell a causa delsde les humors fredsfredes que, destil·latslades del cap, baixen pels nervis i produeixen ununa dolor sordsorda amb pesantor de cap, inflor i pal·lidesaliditat de la cara, o delsde les humors calentscalentes que produeixen una dolor agutaguda i punxant, amb ruborenrojolament de la cara. En ''De ornatum mulierum i De decoratione'', s'extreuen prescripcions per blanquejara blanquir les dents, enfortir les genives i acolorir-les. En el ''Regimen Sanitatis ad Regem Aragonum'' aconsella, per a conservar les dents, de netejar-les dues vegades al mes amb vi en el qual hagi bullit arrel de farigola. En resum, l'obra d'Arnau de Vilanova tracta dels problemes higiènics i dentals, basant-se en els conceptes hipocràtics, i representa, en definitiva, la via mèdica de l'odontologia.<ref name="Rahola"/>
 
Però hi havia una altra via, no mèdica: s'actuava de formaobrava ambulant i no eren necessaris cap tipusmena d'estudisestudi. Per altra banda, en aquesta època conflueixen la cirurgia, la barberia i la dentisteria. Els professionals dentistes, a casa nostra, van rebre el nom de '''Caxalersqueixalers''' (escrit ''caxalers'').<ref group="n."> Com explica Josep Rahola, aquestaaquest titulaciótítol estàés inscritainscrit en el llibre de fogatges de la Barcelona medieval. En elaquell corresponent a l'any 1357 hi figura la inscripció d'un d'ells; hi diu: “item un caxaler”. </ref> o '''arrencaqueixals'''. Els coneixements per a l'exercici de la professió els adquirien mitjançant l'ensenyament donat pels qui la practicaven. Però no era suficient aquest aprenentatge, japuix que per a exercir necessitavenels calia un permís especial del rei, [[Pere III el Cerimoniós]], que era el títol de '''Mestre caxaler''', pel qual havien de passar un examen de capacitació professional. Aquest títol els hi permetia actuarde treballar a les ciutats del domini reial.<ref name="Rahola"/> [[Simó Virgili]] és el primer d'aquests mestres caxalersqueixalers del quequal tenim informació. Aquesta titulació va durar només un segle, ja que, en morir [[Martí l'Humà]], sota els usos, costums i prerrogatives de la dinastia dels Trastàmares, els caxalersqueixalers es van veure privats dels prestigi que tenien i així vaes finalitzarterminà un període singular en la història de l'odontologia.<ref>Ustrell JM., ''Simó Virgili. Un dentista català del segle XIV''. Ann Med (Barcelona) 1988;74:160-161</ref>
 
La tercera època que podem destacar, s'iniciaenceta en el segle XVIII. Els ''sagnadors''(cirurgians menors o d'un examen), intentenmiren de tenir uns estudis i uns reglaments per a aconseguir a diferenciar-se del comerç ambulant. Aquest segle constitueix una època de ressorgiment que serà conseqüència, en part, de l'avenç que experimenta la cirurgia en el nostre país, amb la incorporació de cirurgians estrangers que troben aquí unes condicions òptimes per al seu treball. La recuperació de l'odontologia és paral·lela a la que assoleix la cirurgia, i la influència europea és l'inductor més rellevant després de dècades d'aïllament científic. Aquesta influència s'obre pas gràcies a la presència de nombrosos professionals, especialment francesos però també italians, que o bé estan al servei dels monarques o bé arriben a [[Barcelona]] per a estudiar en el [[Reial Col·legi de Cirurgia]].
 
Guiseppe Angelo Fonzi (Orsogna, 1768 -Barcelona,1840), després d'estudiar a Paris s'instal·là a Barcelona on aportà millores a l'aplicació de les dents de porcellana, en dotar-les d'un pern de platí individual que soldava a les bases, i també se li deu la primera aplicació del cautxú en fer-lo servir per recobrir la cara alveolar de les bases metàl·liques, amb la finalitat d'encoixinar i farcir els defectes. Jean Baptiste Gariot, nascut a Sante Machoul el 1761, exercí a Barcelona i també a València i a Madrid. El seu llegat va ser el llibre ''Traité des maladies de la bouche'' i la invenció d'un articulador frontissa per a la confecció de les pròtesis. Són dos exemples d'odontolegs que exerciren a Catalunya.
De l'estudi de l'època del Reial Col·legi de Cirurgia podem observar com aquell desig de millora que demostrava la professió s'anava complint, cada nova reglamentació per als sagnadors, se'ls exigia una millor preparació, tant teòrica com pràctica. Així veiem que l'any 1761 eren examinats de tot allò que havien après al costat d'un altre professional, a més d'uns temes teòrics, i finalitzant aquesta època, veiem com l'any 1827 se'ls exigien tres anys d'estudis, amb una part teòrica bastant completa.
 
DesA departir del 1843, metges i cirurgians continuaren la sevallur tasca, fent d'aquesta professió una ''especialitat'' de la seva carrera, en la qual sobresurten metges catalans. Com a exemple a Josep Oriol Aloy, que l'any 1835 s'anunciava com a Metge Cirurgià Dentista.
 
a mitjan segle XIX la professió es denominava ''Odontotècnia'' i anirà inclòs en el projecte d'Escola per Barcelona.
81

modificacions