Flauta dolça: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m robot estandarditzant mida de les imatges, localitzant i simplificant codi |
m Plantilla |
||
Línia 3:
La '''flauta dolça''' o '''flauta de bec''' és un [[instrument de vent]] d'origen molt antic, que tradicionalment sempre s'havia fet de [[fusta]] fins al segle XX en què es va veure la possibilitat d'utilitzar el [[plàstic]] per a la seva fabricació. El seu so es produeix quan el buf de l'intèrpret arriba a l'orifici on està ubicat el [[bisell]] o també anomenat [[trencavent]], un mecanisme emprat per altres instruments de [[bisell]] com ara l'[[orgue]] o el [[flabiol]]. El seu [[so]] és extraordinàriament clar i dolç, en part degut a la manca d'harmònics superiors ([[Acústica musical]]) i al predomini d'harmònics imparells en el so.
La flauta de bec va ser popular a l'[[edat mitjana]], però va declinar a meitats del
La flauta de bec va ressorgir ja en el [[segle XX]], en dos vessants destacades. La primera, de cara a la recuperació de la interpretació de la música històrica amb els instruments originals pels quals va ser escrita. La segona, per la seva idoneïtat pedagògica per a l'ensenyament de música a l'escola com per l'atractiu que representa per a molts intèrprets aficionats. Avui, malgrat que molta gent el veu com a un simple instrument per a nens, el cert és que hi ha molts grans intèrprets professionals que demostren àmpliament tota la capacitat de l'instrument recuperant així el prestigi que havia tingut en el seu moment.
| |||