Hedy Lamarr: diferència entre les revisions

Hedwig es presenta sola, amb setze anys, als estudis Sascha de Viena. La futura Hedy Lamarr entra «al món del silenci expressiu» per mediació del seu compatriota escenògraf [[Georg Jacoby]], que ha realitzat nombroses pel·lícules, entre les quals ''Vendetta'' el 1919, amb [[Emil Jannings]] i [[Pola Negri]] ''El petit Napoleó'' el 1922, la primera pel·lícula en què apareix [[Marlene Dietrich]], i cosignatari del famós ''[[Quo Vadis ?|Quo Vadis?]]'' de 1924. La contracten per a dues pel·lícules —''Geld auf Der Strasse'' amb [[Rosa Albach-Retty]], l'àvia de [[Romy Schneider]], i ''[[Tempesta en un got d’aiguad'aigua]]'', el 1930 i 1931— i com a guionista per mantenir-la a prop d'ell. Segueix amb ''No necessitat de diners'' de l'alemany [[Carl Boese]], i ''Els tretze baguls del senyor O. F.'' d'[[Alexis Granowsky]], amb [[Peter Lorre]] i [[Margo Lion]]. El 1933, en ''[[Extáze]]'' de [[Gustav Machaty]], presentada a la [[Biennal de Venècia]], és condemnada pel papa [[Pius XII]].

Va ser Antheil, deia, qui n'havia tingut la idea, i que l'havia associada a la patent per admiració cap a ella, com li hauria pogut dedicar una simfonia. La història es complica, però es fa més interessant també. Ja que George Antheil (1900-1959), el músic en qüestió, és un personatge que fa amb Hedy una mena de parella ideal per encarnar la cultura científica. Des de la seva arribada a París en els anys 20, es fa amb els mitjans artístics d'avantguarda. Stravinsky, Picasso, Joyce, Dalí assisteixen als concerts d'aquest músic que produeix «obres concebudes per i per a les màquines!». Fascinat pels pianos mecànics (en farà tocar setze en el mateix escenari), les hèlices d'avió (de les quals va fer instruments de percussió), les sirenes i els clàxons (''Un americà a París'', de Gershwin, és evidentment George Antheil), és el pioner d'una música integralment mecànica anunciant el modern ''tecno''. El pintor Fernand Léger apreciava tant aquest enfocament nou que va muntar amb Antheil un ballet mecànic acompanyat de projeccions sobre pantalla. "Bravo! Quina precisió!" va exclamar Eric Satie a l'estrena, mentre que el crític musical del ''Paris Tribune'' escrivia amb data 21 gener de 1925 que la música d'Antheil era concebuda "per posar fi a les grans orquestres… i al públic",<ref>{{ref-web|url= http://www.studiocleo.com/projects/ballettechnique| títol=B A L L E T &nbsp; T E C H N I Q U E <!--Títol generat per bot-->}}</ref> on és reconstituït, amb mitjans tècnics diferents però en homenatge a George Antheil, el ballet mecànic, estrany matrimoni de l'art i de la ciència.