Longobards: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Enllaços |
m Coherència terminològica en el si d'un mateix article |
||
Línia 8:
Després, van caure sota domini del rei marcomà [[Marabodus]],{{sfn|Jarnut|2002|p=8}} del qual després es van separar i juntament amb els sèmnons es van unir a la confederació dels queruscs contra els marcomans.{{sfn|Capo|1992|p=383-384}} A la mort d'[[Armini]], el poder dels queruscs va entrar en decadència. El rei Italus fou enderrocat i expulsat, però els longobards li van donar suport, el van restaurar, i van estendre els seus territoris cap al sud (Halle, Magdeburg i Leipzig). Però després, els longobards van desaparèixer de la història durant algun temps. [[Claudi Ptolemeu]] els torna a esmentar i els situa entre el Rin i el Weser i darrere d'aquest riu fins a l'Elba, és a dir, els territoris de l'antiga confederació dels queruscs, cosa que suposaria un increment del seu poder. Però després tornen a desaparèixer dels relats històrics.<ref>{{nom=Claudi|cognom=Ptolomeu|enllaçautor=Claudi Ptolemeu|títol=Geografia|capítol= III}}</ref>
A mitjan segle II dC van emigrar cap al [[Danubi]], i el creuaren al costat de grups lugis (victofals i lacrings). Un petit incís de [[Pere Patrici el Mestre|Petrus Patricius]], historiador
Cap al [[370]], dirigits per Agelmund, van avançar fins a més enllà del [[Vístula]] i van arribar al nord dels [[Càrpats]], si bé van quedar sotmesos als [[huns]].<ref>[[Origo gentis Langobardorum]] XVII</ref> Independitzats a la mort d'[[Àtila]], es van establir en les terres entre el Vístula i l'[[Oder]] sota el seu cabdill [[Gedeoc]] (cap al [[488]]), i es van convertir al [[arrians|cristianisme d'Arrià]].{{sfn|Cardini|Montesano|2006|p=81}}
Línia 22:
Durant la seva migració, els longobards estaven organitzats en [[fara|fares]], que en el moment d'establir-se a la península Itàlica es van transformar en 36 ducats. El rei llombard governava sobre tots aquests i cada duc podia delegar funcions en uns administradors anomenats ''[[gastald]]s''.{{sfn|Jarnut|2002|p=44}} Inicialment [[paganisme|pagans]], els llombards havien adoptat el [[cristianisme]] [[arrianisme|arrià]] i això provocà molts conflictes amb els catòlics romans, i es veieren involucrats en la qüestió que s'anomena [[Qüestió dels Tres Capítols|''cisma dels tres capítols'']].{{sfn|Jarnut|2002|p=42}}
[[Alboí]] s'havia casat el [[566]] amb [[Rosamunda]], la filla del rei [[gèpid]] [[Cunimond]], que havia estat derrotat pels longobards. Aquesta matà el seu marit a [[Verona]] i posteriorment fugí a [[Ravenna]]. El seu successor [[Clef]] també fou assassinat al cap de només divuit mesos. Això provocà un període d'inestabilitat de deu anys, en què els diferents ducats es governaren independentment sense un rei per damunt. Finalment, davant del perill que suposaven els [[francs]], el fill de Clef, [[Autari]], fou escollit rei. Aquest aconseguí aturar una invasió del franc [[Khildebert II]], que actuà amb el vistiplau de l'emperador
Autari s'havia casat amb [[Teodolinda]], filla del duc bavarès [[Garibald]] I. A la seva mort, el 590, el seu successor Agilulf es casà, també, amb Teodolinda. Aquesta era catòlica i aconseguí que el rei abjurés de l'arrianisme. Això provocà diverses lluites internes dins del regne entre partidaris d'un i altre vessant del cristianisme. Els seus successors foren Adaloald i Arioald, que s'havia casat amb una filla de Teodolinda, anomenada ''[[Gundeberga]]''.<ref>[[Pau Diaca]] ''Historia Longobardorum'',llibre 4 capítol XLI</ref>
| |||