Cirerer: diferència entre les revisions

El cirerer viu cap a cent anys. És una espècie europea i d'Àsia Occidental, i es pot trobar com espècie forestal espontània del sud d'[[Escandinàvia]] fins a la [[Mediterrània]], incloses les [[illes Britàniques]]. A la [[península Ibèrica]] n'hi ha als [[Pirineus]] i [[Prepirineus]] i al sud, arribant al [[Nord d'Àfrica]].

És molt resistent al fred hivernal, no obstant prospera millor en àrees de freds limitats. Així a França arriba a 1.700 m d'altitud, encara que el seu òptim és per sota de 800 m.<ref>Bruno Boulet-Gercourt, Le Merisier, Institut pour le Developement Forestier. Paris, 1997</ref>

No requereix grans quantitats d'[[aigua]], encara que no li agraden els extrems. No suporta els terrenys saturats d'aigua durant molt de temps ni tampoc les sequeres estivals fortes.

Durant els primers anys viu millor amb protecció de la [[llum]] excessiva, o fins i tot admet la coberta, no obstant aviat vol rebre il·luminació directa a la seva capçada i no suporta d'estar dominat. Al contrari, és millor que els troncs estiguin protegits de l'acció directa del sol.

El [[vent]] no li és un perill particular, exceptat si té les arrels poc profundes. Les tempestes de neu humida que s'aferra a les branques pot causar el trencament de capçades.

És un arbre molt resistent al fred i bastant a la secada que, empeltat sobre l'espècie ''[[Prunus mahaleb]]'', també pot conrear-se en terres calcàries. La floració de finals de març a principi d'abril permet normalment escapar del perill de les glaçades. Les varietats utilitzades actualment ("Burlat", "Napoleó", "Van", "Ambrunesa o Picota", etc.) són d'origen francès o americà amb cireres més grosses i dolces que els tipus antics. Molt recentment s'han introduït varietats autocompatibles ("Summit", "Sunburst", "Stella", etc.) que per tant no necessiten pol·linitzadors d'una altra mena per donar fruit. Les malalties més freqüents del cirerer són la [[gomosi]] (emissió de goma produïda per causes fisiològiques o conseqüència de l'atac d'insectes) i la podridura d'[[Arrel (botànica)|arrels]] motivada per [[fongs]] del terra. A Europa, una de les plagues principals és la [[mosca de les cireres]] (''Rhagoletis cerasi'') que fa malbé els fruits.

La variant japonesa sota la que se celebra l'arribada de la primavera és el ''Prunus serrulata'', també anomenats [[Cirerer del Japó]], extensament conreat per tot Àsia per a usos ornamentals, tot i que el seu fruit també és comestible.<ref>{{format ref}} http://www.efloras.org/florataxon.aspx?flora_id=2&taxon_id=200010679</ref> En japonès, aquest tipus de cirerer s'anomena '''[[Sakura]]''' (桜 o 櫻; さくら). Els especialistes en botànica realitzen prediccions per mirar d'endevinar el dia exacte que cauran els pètals de Sakura a cada una de les regions. Just quan cauen els pètals, la gent s'hi reuneix a sota i celebra l'arribada del bon temps.

Per la bellesa i delicadesa de les flors, el cirerer s'associa amb els cavallers<ref>{{ref-llibre|cognom=Chevalier|títol=Diccionario de símbolos|editorial=Herder|any=2000|isbn=9788425415142}}</ref> a part d'amb el bon temps. Les flors són lleugeres i volen amb el vent, com la vida.