Ascetisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m thumb -> miniatura |
correcció (cas-cat) |
||
Línia 8:
En l'ascetisme [[budisme|budístic]] és la noció de moderació i d'independència de passions que prepondera, en l'[[estoïcisme]] la lluita contra les passions o la impassibilitat,<ref>{{GEC|0106587|estoïcisme}}</ref> al [[gnosticisme]] i el [[catolicisme]] la noció de [[dolor]] que mai no podrà compensar el que va patir el [[Jesús de Natzaret|Crist]] crucifixat. Refusar un plaer, tot i un plaer legítim, és considerat com una [[virtut]] i consumir un plaer com un vici o un pecat. El [[gnosticisme]] va introduir la teoria que la purificació del cos per l'abstinència i el dolor ajuda a aconseguir una connexió més íntima amb la divinitat i en conseqüència a trobar la pau interior.
Durant el cristianisme primerenc van desenvolupar-se diversos moviments d'ascetisme exagerat o d'asceticisme: els [[anacoreta|anacoretes]], els [[estilita|estilites]] i molts més.<ref>Josefina Rabella, [http://www.benedictinescat.com/montserrat/htmlfotos/vidJosParesMoncat.html «Temes sobre pares i mares»], Montserrat, monestir de Bendicitines de Sant Benet [consulta l'11 d'agost de 2013]</ref> Al [[judaisme]] un moviment semblant va manifestar-se al {{segle|II}} amb els [[essenis]].<ref>Laura Masip i Bracons, ''Ermitans a la literatura medieval'', Barcelona, Ed. de l’Abadia de Montserrat, 1999, pàgina 119-121, {{ISBN|9788484151449}}</ref> També dins les estructures monacals, els exercicis ascètics podien prendre formes extremes d'abstinència, de laceració corporal en pensar que ajudava a obtenir la gràcia divina i a atènyer un estat de perfecció superior que el comú dels mortals mai no podran aconseguir. Inspirat de [[Plató]] i dels [[neoplatonisme|neoplatonistes]] que preconitzen la immortalitat de l'ànima, van encara més lluny en concloure que el cos — als texts ancians es parla de la carn — junts amb el dimoni són els enemics de l'ànima, que s'han de dominar amb tots els mitjans possibles. Encara avui, els membres d'[[Opus Dei]]
A l'inici del {{segle|XX|s}} el sociòleg alemany [[Max Weber]] veu una diferència conceptual en «l'ascesi que refusa el món»<ref>''Weltablehnende Askese''</ref> i «l'ascesi intramundial». Aquesta darrera es manifesta per exemple en moviments que volen imposar un ideal ascètic, dins del món a tothom com per exemple [[Oliver Cromwell]], els [[Societat Religiosa d'Amics|Quakers]] o certes branques del [[pietisme]]. [[Riquesa]] i èxit professional, per a l'ascètic intramundial, són considerats com bons, en la mesura que són una prova que el pietós col·labora al manteniment del món i de la creació. S'hi veuen una expressió de la gràcia de Déus per a aquesta feina ben feta. Riquesa i èxit són dolents ans al contrari si el ric en gaudeix i n'esdevé dependent. ''[[Mutatis mutandis]]'' s'ha de concebre l'eroticisme, la violència d'estat, el poder amb el mateix racionalisme ascètic: són bons quan contribueixen al manteniment del món, dolents quan hom hi troba un plaer personal o una passió. Weber veu en aquesta ascesi «intramundial» un dels factors que van contribuir a l'èxit econòmic i tècnic de l'Occident. L'art, el lleure i altres activitats «inútils» són ''[[ipso facto]]'' dolents.<ref>''Innerweltliche Askese'' en: Max Weber, [http://www.textlog.de/7935.html Weltablehnende und innerweltliche Askese»], ''Wirtschaft und Gesellschaft. Grundriss der verstehenden Soziologie,'' 1922.</ref><ref name = ALM/>
| |||