Honor de cavalleria: diferència entre les revisions

| direcció = Albert Serra i Juanola

| fotografia = Edu Grau <br/> Christophe Farnarier

'''''Honor de cavalleria''''' és una pel·lícula d'[[Albert Serra i Juanola]] estrenada l'any [[2006]]. Fou el segon llargmetratge del director i guionista [[Albert Serra]], i primer estrenat en sales comercials. El film és una singular aproximació ''sui generis'' al [[Quixot]] de [[Miguel de Cervantes Saavedra|Cervantes]], interpretada per actors no professionals. Presentada a la Quinzena de Realitzadors del [[Festival de Canes]], va tenir una excel·lent acollida de la crítica, tant nacional com internacional.<ref name="gencat13">{{citar ref | títol =Honor de cavalleria |editor =Generalitat de Catalunya |obra =Web |data =Març 2013 |url =http://www20.gencat.cat//portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=c6ba1277156d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=c6ba1277156d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=ac3e50c8a2f48210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD |consulta = Març 2013 }}</ref>

Cineastes de l’envergadura de [[Georg Wilhelm Pabst]], [[Gregori Kozintsev]], [[Orson Welles]] o [[Terry Gilliam]] han ofert (o han intentat oferir en el cas dels dos darrers, que no van poder acabar-les) lectures molt personals del gran clàssic de la literatura de [[Miguel de Cervantes]] ''[[El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha]]''. Ningú, però, ho ha fet amb tant agosarament i radicalitat com [[Albert Serra]] a ''Honor de cavalleria'' (2006). Nascut a Banyoles l’any 1975 i autor prèviament de ''[[Crespià, the film not the village]]'' (2003), llargmetratge que no va arribar a les sales comercials, Serra despulla la novel·la dels episodis significatius i centra la mirada en les relacions entre el Quixot i [[Sancho Panza]] en el viatge a la recerca d'unes aventures que, probablement, no arribaran mai.<ref name="gencat13"/>

A’hi podria afegir encara, a la llista de parents il·lustres pròxims, el nom de [[Roberto Rossellini]] i, molt especialment, del film ''[[Francesco, giullare di Dio]]'' (1950).<ref name="gencat13"/> A més, el fet que els actors no siguin professionals i les actuacions siguin tant sinceres i poc recarregades acosta al director al mètode de [[Pier Paolo Pasolini]] i a l'[[Hiperrealismehiperrealisme]] del director italià.