Micenes: diferència entre les revisions

La major part dels [[cultes micènics]] van perdurar en l'època de la Grècia clàssica, però no se sap quines creences eren de procedència micènica i quina part procedeix de l'[[edat fosca grega]]. L'historiador [[Moses I. Finley]] va assenyalar que només uns pocs dels déus esmentats per Homer al s. VIII &nbsp;aC eren autènticament micènics,<ref>Moses I. Finley, p.124</ref> però segons [[Martin P. Nilsson]] la religió micènica va ser la mare de la religió grega.<ref> Martin P. Nilsson, Volum I, p. 339.</ref> Homer va transcriure les creences de l'edat fosca grega que li havien arribat per tradició oral, però es va deixar per dir que hi havia una confederació dels pobles grecs en temps de l'hegemonia micènica,<ref>Denys L. Page, "IV: La descripció homèrica de Grècia", p. 118–177 (en especial p. 122–123).</ref> esmentant de passada "quan els déus passejaven amistosament al costat dels homes i el temps dels herois que protagonitzaven la història". La creença en déus com a forma tangible dels poders sobrenaturals, l'existència dels herois que interactuaven amb aquests heretada d'un passat llunyà, juntament amb els cultes [[ctònic]]s, van anar encaixant en el marc de les ciutats estat.

Segons la història traçada per Nilsson i Guthrie, el [[llistatmitologia de déus micènicsmicènica|panteó micènic]] consistia en unes deïtats d'origen [[Civilització minoica|minoic]], juntament amb d'altres que, per les seves característiques, coincideixen amb d'altres de diferents noms, però amb funcions similars en cultures tant de l'est com de l'oest.<ref name="Diet28">Bernard C. Dietrich, p.65,66</ref> Molts d'aquests noms que apareixen en les inscripcions del sistema lineal B coincideixen amb noms trobats en el període posterior de la Grècia clàssica, com ara: [[Zeus]], [[Hera]], [[Posidó]], [[Atena]], [[Hermes]],[[Ilitia]] i [[Dionís]],<ref>John Adams Paul, "Mycenaean Divinities", Northridge, CA: California State University</ref> però l'etimologia no n'és l'única prova del culte.

Els micènics van adoptar, probablement d'Orient, un sistema de sacerdots aristòcrates. Cap al final del segon mil·lenni &nbsp;aC, quan va haver-hi el declivi dels governs micènics, sembla que es va abandonar gradualment la idea que l'objectiu de la religió era convertir els ciutadans en servidors dels déus i es van començar a buscar propòsits morals en la religió. És possible que aquesta manera de procedir hagués començat abans del final de l'era micènica, però la idea està gairebé absent en els poemes homèrics, en els quals la interferència dels déus no està relacionada amb les accions correctes o incorrectes dels humans.<ref name="Diet28"/> Posteriorment, Hesíode va fer servir material oriental en la seva cosmologia i en els arbres genealògics dels déus,<ref>Peter Walcot, p. 85 i seg.;L.H. Jeffrey, p. 38; M.L. West: "Early Greek Philosophy and the Orient", 1971, p. 205, West creu que aquest material procedent d'orient és més probable que sigui el romanent de la tradició pròpiament micènica que el resultat de contactes amb cultures orientals durant l'època d'Hesíode.</ref> introduint-hi la idea de l'existència de quelcom més, que era més poderós que els mateixos déus.<ref>[[Hesíode]], "Teogonia", versos 216–224. «Ella també va donar llum el Destí i les despietades i venjatives Moires: Cloto, Làquesis i Àtropos, les quals donaven als humans en néixer la capacitat per fer el bé i el mal, i perseguien les transgressions dels déus i dels humans; i aquestes deesses mai cedien en la seva ira fins que castigaven els pecadors amb la pena del dolor.»</ref> Aquesta idea introductòria està en les [[moires]], que en els poemes homèrics actuaven en paral·lel amb els déus i predestinaven els esdeveniments.<ref name="Nil37">Martin P. Nilsson, volume I, p. 368: «La Moira no és una deessa, perquè si fos així el desig del bé estaria predestinat. Compareu l'opinió de Kismet sobre la religió musulmana.»</ref> Hesíode compleix amb el desig grec d'un ordre en l'univers i prova de portar els déus sota una regla comparable a la regla que regeix les vides dels humans. En la mitologia grega, aquest poder s'anomena Ἀνάγκη (''[[Ananke]]'', «necessitat, força, restricció»).<ref>[[Èsquil]], "[[Prometeu encadenat]]", línies 515,518</ref>

Els déus olímpics segueixen un sistema basat en un ordre: Zeus ocupa el lloc directiu i els altres déus tenen cadascú un àmbit d'acció fàcilment recognoscible. Això no obstant, determinats elements en alguns cultes grecs indiquen la supervivència d'alguns cultes més antics pertanyents a un món no tan organitzat: cultes relacionats amb els morts, creences màgiques relacionades amb l'agricultura, l'exorcisme d'esperits malèfics, sacrificis peculiars i déus amb cap d'animal. En els poemes homèrics, les venjatives moires, probablement, en el seu origen, eren un ''daemon'' que actuava en paral·lel amb els déus.<ref name="Nil37"/> Posteriorment, el culte a [[Dionís]] [[Zagreu]] indica que la sang portadora de vida dels animals era necessària per a renovar la vida dels humans.<ref>Fritz Schachermeyer, p.128</ref> Una creença similar es pot extreure de la tríada micènica, expressada en el [[sarcòfag de la Hagia Triada|sarcòfag de l'Hagia Triada]] del 1400 &nbsp;aC, la qual combina trets de les civilitzacions minoica i micènica. Segons sembla, la sang d'un bou era emprada per a regenerar la vida o invocar els morts.<ref>Fritz Schachermeyer, p.241</ref> Probablement, molts d'aquests cultes ja existien en el període micènic i la seva pràctica va perdurar durant molt de temps.