Diferència entre revisions de la pàgina «Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna»

(retocs)
Etiqueta: editor de codi 2017
Etiqueta: editor de codi 2017
 
==== Evolució històrica ====
En el [[segle XX]] abunden els [[manifest]]s en els quals el terme "''arquitectura com un art social''" es repeteix. El 1928, [[Hélène de Mandrot|Helène de Mandrot]], amb pretensió de ser mecenes, convoca arquitectes europeus al seu Castell de [[La Sarraz]], a Suïssa, per tal que aquests, en consens, duessindugessin a terme un congrés per parlar de l’arquitectura moderna. Aquestes reunions, s’anirien repetint, a partir de l’any 28, fins arribar a l’any 59, i s’anomenarien CIAM (Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna). Se’n faran 11 en total. à Madame de Mandrot, que,qui amb anterioritat, havia fundat la ''Maison des Artistes'' i havia organitzat trobades de joves pintors, ara convidaba nous arquitectes de [[Bèlgica]], Alemanya, França, Holanda, Itàlia, Àustria, Espanya i Suïssa a trobar-se en el seu punt neutral al centre d’Europa. dient que estava a punt de visitar Zurich[[Zuric]], per proposar una trobada d’arquitectes connectats amb el nou moviment, al seu castell de La Sarraz, a pocs quilòmetres al nord del llac de Gènova, al cantó del Vaud. Aquesta, que ja havia parlat de les possibilitats amb Le Corbusier i altrs amics (P. Chareau, G. Guevrekian i altres) a París. El terme “congrés” va ser utilitzat en el seu sentit original com “treballar plegats”. Seria un congrés de col·laboració, no un en el qual cadascun defensés el seu camp en especial.<ref>{{Ref-llibre|títol=Space, time and architecture : the growth of a new tradition|url=http://worldcat.org/oclc/225874266|editorial=Harvard University Press|data=2008|isbn=978-0-674-83040-0|cognom=Giedion, S. (Sigfried), 1888-1968.}}</ref>
 
Altres membres fundadors van ser [[Karl Moser]] (primer president), [[Victor Bourgeois]], [[Pierre Chareau]], [[Josef Frank]], [[Gabriel Guevrekian]], [[Max Ernst Haefeli]], [[Hugo Häring]], [[Arnold Höchel]], [[Huib Hoste]], [[Pierre Jeanneret]] (cosí de Le Corbusier), [[André Lurçat]], [[Ernst May]], [[Fernando García Mercadal]], [[Hannes Meyer]], [[Werner Max Moser]], [[Carlo Enrico Rava]], [[Gerrit Rietveld]], [[Alberto Sartoris]], [[Hans Schmidt]], [[Mart Stam]], [[Rudolf Steiger]], [[Henri-Robert Von der Mühll]], i [[Juan Zavala de la Puente|Juan Zavala]].
 
===== Primera fase, els inicis =====
En un inici, aquests congressos es duen a terme amb un gran optimisme, amb la idea de pensar i fer arquitectura amb els seus iguals. L’any 28, hi havia 28 arquitectes, dels quals, només 3, eren dones. També cal destacar que, la gran majoria dels membres que hi partivipaven eren europeus, a excepció d’aquells com [[El Lissitzky]], [[Nikolai Kolli]] i [[Moissei Guínzburg]], que en van ser els delegats soviètics, ja que per a la conferència de la Sarraz no van poder aconseguir [[visat]]s. Altres membres notables que van entrar després van ser [[Alvar Aalto]] i [[Hendrik Petrus Berlage]]. El [[1931]], [[Harwell Hamilton Harris]] va ser triat secretari americà del CIAM.<ref>{{Ref-web|url=http://architectuul.com/architect/harwell-hamilton-harris|títol=Harwell Hamilton Harris|consulta=2018-08-17}}</ref> L'ímpetu inicial és provinent del mateix internacionalisme socialista de l’era de [[Weimar]] i dels intents de LeCorbusierLe Corbusier per revertir el rebuig de la seva proposta en el concurs de la [[Lliga de les Nacions]] i la selecció d’un disseny estil Beaux- Arts. Així doncs, des del primer congrés, l’any 1928, fins l’any 1933, coneguda com a fase doctrinària. El resultat dels congressos era una declaració, ja que estaven molt dominats, els tres primers, per arquitectes alemanys. Per tant, aquesta dominació, era d’avantguarda, [[Nova Objectivitat|nova objectivitat]], pensament socialista. Treball molt centrat en l’habitatge i en racionalizar a l’extrem la idea d’aquest. Sorgeix, amb tot això, L' ''existenzminimum'', que explica com ha de ser l’habitatge senzill i suficient per tal que la gent pugui viure amb el màxim confortcomfort possible.
 
===== Segona fase, de creixement =====
Es coneix que, aquesta segona fase, amb un CIAM més establert i amb més ressò, és dominada, en major part, pels arquitectes francesos, amb el principal exponent en Le Corbusier, qui, després de la celebració del CIAM IV, dut a terme en un [[Creuer (viatge)|creuer]] al llarg del mar Mediterrani, redacta la [[Carta d'Atenes per a la Restauració de Monuments Històrics|Carta d’Atenes]]. Aquesta, però, no es publica fins uns anys després, concretament, els anys 40 del s. XX. Es tracta d’un document sobre com han de ser les ciutats, però recorda a Le Corbusier en el tema de definir aquestes. Per tant, és rígida i idealista, doncs considera que la gent només pot viure en un tipus de casa. Té bastant impacte a la Segona Guerra Mundial amb les operacions de reconstrucció de les ciutats que van ser malmeses amb el primer gran conflicte mundial i, a més del paper del CIAM, també hi haurà altres institucions que funcionaran per esborrar els rastres de la guerra. Una d'elles, a Espanya, és l'[[Institut Nacional de Colonització]] i Desenvolupament Rural, creat l'any 1939 pel Ministeri d'Agricultura.
 
===== Tercera fase, el CIAM s'atura després de la guerra =====
Iniciada amb el CIAM VII, la tercera fase d'aquests congressos, s'estén de l’any 1949 al 1959. Provinent d’un idealisme, es canvia radicalment, per tocar de peus a terra. El fet d’estar en un context de postguerra hi té bastant a veure. Entre els arquitectes, l’estat d’opinió, torna a girar. Es passa de pensar en idealismes a centrar- se en la població. A més, es posa de manifest un canvi generacional. La vella guàrdia, elses ''Popes'', esrevela desconnectendesconnectada ideològicament i tècnicament parlant de les generacions més joves. Aquestes darreres, cada vegada, noten que hi ha menys connexió entre les necessitats de la gent i l’arquitectura que, fins el moment, s’estava proposant.
 
== CIRPAC ==