Tlemcen: diferència entre les revisions

'''Tlemcen''' (en [[llengua àrab|àrab]] '''تلمسان''', ''Tilimsān''; en [[llengua amaziga|amazic]] '''ⵜⵍⴻⵎⵙⴰⵏ''', ''Tlemsan''){{Citació necessària|data=desembre de 2016}} és una ciutat d'[[Algèria]], i la capital de la [[Província de Tlemcen|província del mateix nom]]. Tot i que la forma oficiosa d'aquesta ciutat és Tlemcen,<ref>{{efn|Tot i que la llengua oficial d'Algèria és l'àrab, l'administració encara empra molt sovint el [[llengua francesa|francès]], tot i que aquest no té cap reconeixement jurídic. En aquest sentit, cal considerar com a "oficiosa" la forma francesa dels noms àrabs o amazics de les ciutats i altres llocs algerians. Per tal de conèixer la forma francesa oficiosa es poden les pàgines governamentals com per exemple [http://www.el-mouradia.dz/francais/algerie/geographie/algeriefr.htm aquest plànol de la pàgina oficial de la Presidència de la República].</ref>}} en català també se la pot anomenar '''Tremissèn''', que és com se l'anomenava en català medieval, i també es poden documentar altres formes actuals com ara '''Tilimsen''',<ref>{{efn|Aquesta és la forma, més propera al nom àrab de la ciutat, emprada com a preferent per la [http://wwwGran Enciclopèdia Catalana.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=<ref>{{GEC|0066038 GEC].|Tilimsen}}</ref>}} '''Tlemsen''', '''Tlemsan''' o '''Tedelis'''. L'Enciclopèdia de l'Islam diu que el nom consagrat és Tlemcen, encara que potser es podria referir a nivell internacional i no a nivell local o entre els àrabs.

El [[931]] els [[fatimites]] van enderrocar la dinastia [[idríssida]]. Els Banu Khazar caps dels maghrawa, que acabaven de retornar del desert, es van establir a la zona del [[Chelif]] nominalment supeditats als fatimites, i els [[Banu Ifran]] formaven una confederació semiindependent de la rodalia de Tlemcen, també nominalment sota els fatimites. Els Banu Ifran no van participar directament a la revolta d'[[Abu Yazid Makhlad ben Kaydad al-Nukkari]] (943-948), conegut com l'home de l'ase, però sí que van facilitar els seus contactes amb [[Còrdova]] i el pas d'Ayyub ibn Abu Yazid cap a l'Àndalus, en missió política a la cort d'[[Abd al-Rahman III]]. En aquest temps els Banu Ifran tenien per cap a Muhammad ibn Salih al-Ifrani que després fou assassinat per un cap ifrànida que era fidels dels fatimites, i el va succeir el seu fill Yala ibn Muhammad al-Ifrani. Els maghrawes també restaven nominalment lleials als fatimites.<ref>hi{{efn|Hi va haver clans maghrawes que van donar suport a la rebel·lió, i Mabad ibn Khazar, germà de Muhammad ibn Khazar, va ser un dels partidaris del cap nukkarita, però un altre germà, Fulful ibn Khazar, fou un destacat partidari dels fatimites</ref>.}} La guerra va esclatar entre les dues agrupacions tribals; els Maghrawa mantenien la dependència nominal del califat fatimita, mentre el nou emir dels Banu Ifran, Yala, es va declarar pel califa omeia de Còrdova. Els maghrawes tenien com a cap al xeic Muhammad ibn Khazar (que lògicament no era el mateix Muhammad que governava vers el 790 però si de la mateixa nissaga).

No obstant a mesura que la rebel·lió nakkaria obtenia èxits, Muhammad ibn Khazar l'emir maghrawa, va mirar de treure partit de la revolta per a la seva agrupació; el 944/945 un exèrcit del califa omeia de Còrdova, manat pel general d'origen berber Hamid ibn Yasal, fou enviat al Magreb central; els Maghrawa llavors es van apoderar de Tlemcen i manats per fill gran de Muhammad, al-Khayr ibn Muhammad ibn Khazar al-Zanati, amb el suport del seu germà Hamza ibn Muhammad, i d'un germà de Muhammad, Abd Allah ibn Khazar, van atacar [[Tahert]] ([[Tiaret]]) i [[Biskra]] ciutats on els fatimites tenien guarnició, que en un primer atac no van poder ocupar. En un segon atac, amb participació directe de les forces omeies, les dues ciutats van caure a les seves mans. Després de la derrota nukkarita a Makkara o Mordj Magra ([[14 de desembre]] del 946) va suposar quasi el final de la revolta que encara es van mantenir uns mesos fins que es va acabar el [[18 d'agost]] de [[947]] amb la mort del cap rebel<ref>el{{efn|El fill d'Abu-Yazid Màkhlad ibn Kaydad an-Nukkarí, Fadl ibn Abu-Yazid va mantenir certa resistència fins a morir el maig/juny del [[948]]</ref>}} i els fatimites es van dirigir contra els maghrawes. Muhammad ibn Khazar es va sotmetre al califa fatimita ([[947]]). Les fonts no són clares sobre què va passar després però sembla que aviat va trair al califa fatimita.

Vers 949/950 Yala ibn Muhammad al-Ifrani va fundar la vila de Fakkan o Afakkan que va esdevenir la seva capital<ref>{{efn|era un lloc tradicional de mercat de les tribus de la família berber zanata a la confluència de uadi Fekkan i el uadi Hammamm al sud-sud-oest de Mascara</ref>}} i poc després va conquerir Tahert (Tiaret) amb el suport de l'emir dels maghrawes. El 951/952 Mabad ibn Khazar, un membre del clan governant dels maghrawes (germà de l'emir Muhammad ibn Khazar) que havia estat un seguidor de primera hora les doctrines nukkarites, fou fet presoner pels fatimites i executat.

En una data que varia segons les fonts, el 951/952 o 953/954, Muhammad ibn Khazar es va sotmetre altre cop als fatimites i sembla que ja no va tornar al partit omeia. El 954/955 Yala dels Banu Ifran, principal cap del partit dels omeies, va conquerir per assalt als fatimites la ciutat d'[[Orà]], que fou destruïda i aviat va dominar tot el territori entre Tahert i Tànger. Així els Banu Ifran van exercir l'hegemonia sobre totes les tribus zenates<ref>{{efn|que abans havien tingut els Miknasa al Magreb occidental i els Maghrawa al central</ref>}} i una part dels maghrawes foren els seus aliats.

El 955/956 Yala va rebre un diploma de la cort omeia de [[Còrdova]] que el nomenava governador del país dels zenates, del Magrib central i de Tlemcen. A petició seva el califa cordovès li va donar el govern de [[Fes]] a Muhammad ibn al-Khayr ibn Muhammad, que era el fill gran del maghrawa al-Khayr ibn Muhammad ibn Khazar al-Zanati (al-Khayr havia governat el país de [[Laghouat]] i mai va compartir la política profatimita del seu pare -encara que temporalment el 947 va acceptar la submissió- i quan aquest es va sotmetre al califa d'Ifríqiya vers el 952/953 va restar fidel als omeies).<ref>un{{efn|Un fill de al-Khayr, de nom Fatuh, fou enviat en ambaixada a Còrdova vers el 951 o 952 acompanyat dels xeics ce Tahart i d'Orà, també partidaris dels omeies</ref>.}} Muhammad ibn al-Khayr va obtenir del califa omeia el permís per anar a fer la guerra a l'[[Àndalus]] (vers 956/957) i va deixar com a lloctinent a Fes al seu cosí Ahmad ibn Bakr.

El va succeir el seu nét Muhammad ibn al-Khayr ibn Muhammad, governador de Fes en nom del califa omeia Còrdova. Muhammad ibn al-Khayr que era a l'Àndalus, va retornar al Magreb occidental (que entremig havia caigut quasi tot en mans fatimites) i al front dels maghrawes i aliat als Banu Ifran i a les altres tribus zenates, va iniciar la guerra contra els fatimites atacant les seves posicions al Magreb central. Els fatimites el 962 havien progressat cap al Magreb occidental i els omeies només conservaven Ceuta i Tànger, però mercès a l'acció de Muhammad els fatimites van haver de retrocedir cap a l'est. Muhammad es va apoderar del Magreb central incloent Tlemcen i va crear un gran estat Maghrawa sota protectorat omeia; aquest estat va durant uns 15 anys, tenint un primer entrebanc quan el governador fatimita d'Ifríqiya, [[Ziri ibn Manad]], del gran grup berber [[sanhadja]], hostil als zenetes en general i especialment als maghrawes, va rebre orde d'aturar l'expansió d'aquests i apoderar-se dels seus territoris. Va reunir un exèrcit ([[971]]) i la primera batalla es va lliurar el [[15 de febrer]] del [[971]] probablement molt prop de Tlemcen, i els maghrawes i aliats zenates van ser derrotats de manera decisiva. Muhammad es va suïcidar i altres disset emirs maghrawes i zenates van quedar morts sobre el camp de batalla. Però els maghrawes es van reagrupar sota al-Khayr ibn Muhammad ibn al-Khayr, el fill de l'emir que s'havia suïcidat, i van poder formar aliança amb Djafar ibn Ali ibn Hamdun antic governador fatimita del [[Zab]], revoltat; els maghrawes i altres tribus zenetes i Djafar reconeixien tots la sobirania omeia cordovesa; tres mesos més tard foren atacats prop de [[Tahert]], i van infligir una derrota important a l'exèrcit fatimita (zírida). Entre el 971 i el [[980]] (la data exacta no se sap, però probablement vers 975) al-Khayr va poder reconquerir als fatimites la ciutat de Tlemcen. Djafar que havia esdevingut comandant en cap de les forces col·ligades, fou nomenat governador omeia del Magreb (vers 975/976), però al cap d'un temps van haver d'evacuar el Magreb central davant l'ofensiva fatimita del 979 dirigida per [[Bulugguín ibn Ziri]], governador fatimita de l'Ifríqiya.<ref>{{efn|El califa fatimita el va nomenar successor del seu pare Ziri ibn Manad quan aquest va morir en lluita contra el governador rebel del Zab, Djafar ibn Ali ibn Hamdun (Jàfar ibn Alí ibn Hamdun al-Andalusí) al començament de l'estiu del [[971]], i el [[2 d'octubre]] del [[972]] el va investir com a governador de tot el Magreb a l'oest de [[Tripolitana]] sota sobirania fatimita</ref>}} Els maghrawa i els seus aliats van creuar el [[Muluya]] i van entrar al Magreb occidental (Maghrib al-Aksa) que va caure en mans de Bullugin; al-Khayr ibn Muhammad ibn al-Khayr fou derrotat i fet presoner a Sigilmasa (979) i fou executat poc després, però les tribus derrotades van poder arribar a la zona costanera de [[Ceuta]] i [[Tànger]] que restaven en mans dels omeies; els fatimites/zírides es van apoderar de Fes i Sigilmasa. Quan les forces de Buluggin van abandonar el Magreb occidental, i havent mort el cap maghrawa al-Khayr ibn Muhammad ibn al-Khayr, l'hegemonia dels zanates va retornar als Banu Ifran (986/987).

Però al cap d'un temps el govern omeia, per evitar un poder massa gran de Yaddu, va començar a afavorir a un dels caps maghrawes de nom Ziri ibn Atiyya<ref>{{efn|Ibn khaldun esmenta com a caps dels maghrawes en aquest temps, a part de al-Khayr ibn Muhammad ibn al-Khayr, a Ziri ibn Khazar, Ziri ibn Atiyya, Mukatil ibn Attiya -germà de l'anterior-, Khazrun ibn Muhammad i Falful ibn Said, tots els quals apareixen entre els principals col·laboradors del general Djafar ibn Ali ibn Hamdun, governador omeia del Magreb designat per [[al-Hàkam II]], califa del 961 al 976</ref>}} i la vella rivalitat entre Maghrawa i Banu Ifran va renéixer.

El [[989]]/[[990]] o [[991]]/[[992]], Ziri ibn Attiya va rebre del califa omeia el govern de Fes. Yaddu es va revoltar. Els omeies i els seus aliats maghrawes es van imposar i Yaddu va acabar havent de fugir al Sàhara on va morir el 993/994. Els seus descendents van establir un emirat a [[Salé]] i [[Tadla]]. Pocs anys després apareixen els Maghrawa governant a Tlemcen i cal pensar que fou el clan Banu Khazar, els que van dominar la ciutat, des de Fes.<ref>els{{efn|Els Maghrawa van tardar un segle a retornar a les seves terres del Chelif i entremig es van crear emirats a Fes, Sigilmasa i Aghmat</ref>.}} Segons Ibbn Khaldun, al-Muizz ibn Ziri (1099-1026) va arrabassar Tlemcen i la seva regió al zírida [[Nàssir-ad-Dawla Badis ibn al-Mansur]] i en va confiar el govern a un parent de nom Yala ibn Muhammad, fill de l'emir Muhammad ibn al-Khayr ibn Muhammad II (emir dels maghawes vers 979-986). Yala fou fidel a al-Muizz; va transmetre als seus descendents<ref>el{{efn|El nom del seu successor i altres abans de la meitat del segle XI no són esmentats pels historiadors</ref>.}} el govern de Tlemcen i aquests van viure en pau amb els zírides (i van signar diverses treves amb els [[hammàdides]]) i progressivament Tlemcen va esdevenir un estat independent separat de Fes. Després del 1050 governava un emir de nom Bakhtit i Bakhti que va entrar en guerra contra els hammàdides trencant la treva en vigència. Bakhti va nomenar com a visir a un membre de la tribu [[Banu Ifran]] de nom Abu Suda que va aplegar a totes les tribus zenetes amb els Maghrawa i Banu Ifran com a principals, i va lliurar diverses batalles. Quan els [[hilalians]] (tribus de Zughba i d'Athbadj) van arribar a la zona vers [[1054]]/[[1055]], el príncep Bakhtit (que Ibn Khaldun qualifica en un lloc d'ifranita i en un altre de maghrawa o Banu Khazar) governada a Tlemcen; els hammàdides es van aliar als nou vinguts i van lliurar diversos combats contra els zenetes fins que Abu Suda va morir em combat amb els [[hilàlides]] i els seus aliats el [[1058]]. La data de la mort de Bakhti és desconeguda, però se sap que el va succeir el seu fill al-Abbas ibn Bakhtit. Els Maghrawa i els Banu Ifran es repartien el govern de les tribus zenates al Magreb central, junt amb dues altres tribus, els Wamannu i els Banu Iluman. Durant el regnat d'al-Abbas ibn Bakhtit van arribar els [[almoràvits]]. El [[1080]]/[[1081]] [[Yússuf ibn Taixfín]] va enviar un exèrcit format per [[lamtunes]] que es va apoderar de Tlemcen. Al-Abbas fou executat junt amb tots els descendents de Yala ibn Muhammad i els maghrawes que s'havien refugiat a la ciutat foren exterminats com els almoràvits ja havien fet en altres llocs. Yússuf va fundar la ciutat de Takrat de la fusió de la qual amb la vella Tlemcen (Agadir) va néixer la nova Tlemcen.

* [[Honaine]].