Modernisme català: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
m Revertides les edicions de 88.15.208.188. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
||
Línia 1:
[[Fitxer:Reptil Parc Guell Barcelona.jpg|miniatura|'El drac' del [[Parc Güell]], obra d'[[Antoni Gaudí]] ]]
El '''modernisme català''' va ser un moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana. Els modernistes, de final del XIX i principi del XX, van maldar per aconseguir una [[cultura]] moderna i nacional. Es desenvolupà a [[Catalunya]], i de forma especial a [[Barcelona]], al llarg d'unes tres dècades, entre aproximadament [[1885]] i [[1920]].
Va ser un moviment molt eclèctic que va destacar sobretot per la seva [[arquitectura]], que es va caracteritzar per una renovació formal, un sentit nacional i l'ús de materials innovadors. Els arquitectes modernistes construiran, amb una gran creativitat i profusió de detalls, els edificis d'una [[Catalunya]] moderna.<ref name="arquitectura">{{citar ref |títol =Arquitectura modernista |editor =Generalitat de Catalunya |obra =Culturcat |data =2012 |url =http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=d07cef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=d07cef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=ec3f110e279d7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD |consulta = 14/10/2012 }}</ref>
Tot i això, el modernisme català no va ser tan sols un estil arquitectònic i decoratiu caracteritzat per les formes curvilínies, extretes de la flora i en general de la natura. En realitat aquest modernisme és només una part del significat del nom, coneguda fora de Catalunya com a ''[[Art Nouveau]]'', ''Modern Style'' o ''Glasgow Style'', ''Jugendstil'', ''[[Sezession]]'', ''Liberty'', etc. El que va començar-se a anomenar ''modernisme'', a Catalunya, eren les [[arts]] –incloses [[literatura modernista|literatura]] i [[música]]– més noves, més ''modernes'', que van aparèixer al final del {{segle|XIX}} i van continuar els primers anys del segle XX. Era l'art més semblant a les tendències més modernes aparegudes a Europa. Així, tan modernista era un pintor que s'acostava al [[simbolisme]] com un altre que seguia l'[[impressionisme]] o un escriptor seduït pel [[naturalisme]]. Si sonaven a ''modern'' eren, en conseqüència, ''modernistes''.<ref name="culturcat">{{citar ref |títol =Pintura i escultura en el modernisme |editor =Generalitat de Catalunya |obra =Culturcat |data =2012 |url =http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=d07cef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=d07cef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=860f110e279d7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD |consulta = 21/10/2012 }}</ref>
Encara que és part d'un corrent general que sorgeix a tot [[Europa]] (el ''[[Modernisme]]''), a Catalunya adquireix una personalitat pròpia i diferenciada, i es converteix en el modernisme probablement més desenvolupat. Tractava de recuperar la cultura catalana unida a una ferma voluntat de modernitzar el país.<ref>[http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/contextos/5189.htm Arquitectura modernista catalana], El Arte y Cultura en Español, Junta de Castilla y León {{es}}</ref> L'arquitectura, l'escultura, la pintura i les arts decoratives catalanes van trobar la seva compatibilitat en l'[[Art Nouveau]], i la concordança amb el que necessitava la cultura i art català (completar la creativitat iniciada a la Renaixença), i la societat catalana (reafirmar la seva modernitat transformant-se). De mans d'arquitectes catalans, aquest estil té, a més a més, exemples notables a ciutats com ara [[Comillas]], [[Novelda]], [[Astorga]], [[Melilla]] o [[Lleó (Castella i Lleó)|Lleó]], tenint com a fites significatives l'[[Exposició Universal de Barcelona (1888)]] i l'[[Exposició Internacional de Barcelona (1929)]].
Algunes obres del Modernisme català han estat catalogades per la [[UNESCO]] com a [[Patrimoni de la Humanitat]]: De [[Gaudí]], el [[Parc Güell]], el [[Palau Güell]], la [[Casa Milà]], la façana del Naixement i la cripta de la [[Sagrada Família]], la [[Casa Vicens]] i la [[Casa Batlló]] a Barcelona, juntament amb la cripta de la [[Colònia Güell]] a [[Santa Coloma de Cervelló|Sta. Coloma de Cervelló]]; i el [[Palau de la Música Catalana]] i l'[[Hospital de Sant Pau]] a Barcelona, de [[Domènech i Montaner]]. Pel que fa a la pintura modernista, podem trobar moltes d'aquestes obres exposades a diferents museus catalans com el [[Museu Nacional d'Art de Catalunya]] o el [[Museu del Modernisme Català]].
== Modernisme ==
[[Fitxer:Théophile-Alexandre Steinlen - Tournée du Chat Noir de Rodolphe Salis (Tour of Rodolphe Salis' Chat Noir) - Google Art Project.jpg|miniatura|''La tournée du Chat Noir avec Rodolphe Salis'' (1896) de [[Théophile Steinlen]].]]
{{AP|Modernisme}}
A la fi del {{segle|XIX|s}} sorgeixen a [[Europa]] tendències arquitectòniques que trenquen amb els criteris tradicionals i busquen noves formes d'edificar amb la intenció del {{segle|XX|s}}, que donen gran rellevància a l'estètica. Aquest moviment és conseqüència de la [[Segona Revolució Industrial]], que ha anat arrelant en els diversos països, i dels avanços derivats d'ella, com l'[[electricitat]], el [[ferrocarril]] i la [[màquina de vapor]], que han canviat completament la forma de viure de la població i han originat un creixement de les ciutats, en les quals s'han anat establint indústries que regenten un nombre creixent de burgesos.
El [[modernisme]] fou, doncs, un estil urbà i burgès, a cavall entre el {{segle|XIX|s}} i el {{segle|XX|s}}, fou un moviment internacional que amb diferents noms es desenvolupà per tot el món occidental: [[Art Nouveau]] a [[França]] i [[Bèlgica]], [[Modern Style]] o Glasgow Style a [[Escòcia]] i al [[Regne Unit]], [[Jugendstil]] a [[Alemanya]], [[Sezession]] a [[Àustria]], [[modernisme|Liberty]] a [[Itàlia]], etc. A Catalunya va tenir suficient personalitat pròpia per parlar de modernisme català, per la gran quantitat i qualitat d'obres realitzades i el gran nombre d'artistes de primer ordre que conrearen aquest estil. Estilísticament és un moviment heterogeni, amb moltes diferències entre artistes, cadascú amb el seu segell personal, però amb un mateix esperit, un afany de modernitzar i europeïtzar Catalunya.<ref>Francesc Fontbona: ''El modernisme i el noucentisme''. A ''El llibre d'or de l'art català'', pàg. 153. </ref>
La recuperació del passat arquitectònic medieval propugnada per [[John Ruskin]] i [[Viollet-le-Duc]] i l'[[estètica]] de [[William Morris]], [[Walter Crane]], Mackmurdo, [[Charles Rennie Mackintosh|Mackintosh]], entre d'altres, van ser acceptades com a base de la renovació artística. Els ''Modernistes'' creien en la imaginació creativa com a creadora de símbols en contrast amb els eclèctics que pensaven en l'art com a representació objectiva de la realitat. De fet, el Modernisme representa a tot el món i en especial a Catalunya la llibertat per la creació de noves formes anteriorment no acceptades, traient l'art de l'academicisme.
Aquestes noves tendències es fan evidents en les diferents arts com l'arquitectura (inclosos tots els tipus d'edificis), l'escultura (tant com a art independent, com a complement d'edificis), la pintura, les [[arts decoratives]] (amb materials com ceràmica, mosaic, vidre, fusta, tèxtils i ferro per manufacturar qualsevol objecte com mobles, làmpades, joies, vestits, ampolles, vaixelles, coberts, catifes, etc.), i a la literatura i la música.
De forma aproximada s'acostuma a considerar que el Modernisme català comença l'any [[1888]] el de la primera [[exposició universal]] de Barcelona però ja hi ha trets de Modernisme en la nova Escola Provincial d'Arquitectura, inaugurada a Barcelona l'any 1871 i dirigida per l'arquitecte [[Elies Rogent i Amat]] (1821-1897). I abans d'aquesta fita es presenten tendències del Modernisme en l'obra d'arquitectes com [[Josep Domènech i Estapà]] malgrat que ell mateix, explícitament, va refusar ser un seguidor del Modernisme. Es va donar la circumstància que en ser enderrocades les muralles de Barcelona (que transcorrien pel que després serien les rondes de la ciutat) i fer-se efectiva la construcció de l'eixample barceloní fins a unir els diferents municipis de la plana, es posa definitivament en marxa el creixement de la ciutat prenent la dimensió a partir d'aleshores de gran ciutat, i restant-ne a conseqüència d'això un gran nombre de testimonis d'aquella febre urbanitzadora i constructora.
== Arquitectura ==
[[Fitxer:Gaudi-Batllo-0279ret.jpg|miniatura|La [[Casa Batlló]] de [[Gaudí]].]]
A finals del segle XIX, producte de la [[industrialització]], a tota Europa hi havia un debat intel·lectual respecte a mantenir les idees academicistes clàssiques (que havien tingut al [[Neoclassicisme]] el darrer exponent), i aquelles que incidien en una modernitat innovadora, experimental i agosarada paral·lela a l'economia industrial i l'aprofitament de nous materials.
La [[burgesia]] industrial i rural catalana, en les últimes dues dècades del {{segle|XIX|s}} i el primer quart del [[s. XX]], va trobar una via de representació amb l'arquitectura modernista. Aquest moviment es va significar per una renovació artística paral·lela a altres arts contemporànies, la recerca de noves expressions formals i la voluntat de situar-se en una modernitat a altura europea. Tenia similituds conceptuals i estilístiques amb les diverses variants de l'anomenat ''[[Art Nouveau]]'' (Art Nou) que es desenvolupa a Europa durant el mateix període. Els centres artístics van ser ciutats que tradicionalment es trobaven a la perifèria dels grans moviments culturals ([[Glasgow]], [[Brussel·les]], [[Nancy]], [[Viena]] i en menor mesura [[París]]).<ref name="arquitectura"/>
A Catalunya, el procés es va veure accentuat per tres aspectes més: la [[Renaixença (catalana)|Renaixença]] ([[1833]] - [[1880]]), la necessitat evolutiva de regeneració social i política, i l'ampliació urbanística de moltes ciutats ([[Girona]], [[Tarragona]], [[Reus]], [[Sabadell]], [[Terrassa]], [[Mataró]], i en concret l'[[Eixample de Barcelona]] des de [[1859]]).
Els últims anys del {{segle|XIX}} [[Barcelona]] es va convertir en la metròpoli més important del [[sud d'Europa]]; tant demogràficament i econòmicament, com en l'activitat cultural de masses amb la multiplicació d'editorials, impremtes, diaris, revistes, entitats i associacions. Els intel·lectuals van aprofitar aquestes possibilitats comunicatives per obrir un debat sobre la secularització i l'obertura, la permissivitat i allò no oficial: els valors establerts estaven en crisi i discussió producte de les conseqüències socials hereves de la industrialització, i de la particularitat cultural catalana sotmesa a [[Espanya]]. El gir artístic cap a Europa no es va fer esperar: les altres arts van prendre el relleu a la literatura, i Barcelona tenia un immens Eixample per urbanitzar, construir i decorar.
Les premisses amb les quals sorgeix el moviment a Catalunya són clarament definides en el text de [[Lluís Domènech i Montaner]] (1849-1923) ''En busca de una arquitectura nacional'', publicat el 1878 a la revista ''[[La Renaixensa]]''.
{{cita|La paraula final sobre tota conversació sobre arquitectura, la qüestió capital de tota crítica es mou sense voler al voltant d'una idea, la d'una moderna arquitectura nacional.|[[Domènech i Montaner]], [[La Renaixensa]] (1878)|}}
En l'escrit queda palesa la vinculació al corrent [[eclecticisme|eclecticista]], però alhora Domènech emfatitza dos aspectes: una voluntat d'inspiració en estils històrics nacionals com l'[[arquitectura medieval]], i la confiança en la creativitat i saber fer de l'arquitecte per servir-se dels estils més idonis. Aquest article de Domènech va obtenir resposta de seguida per Gaudí, Fontserè, Domènech i Estapà, Vilaseca, Martorell i Puig i Cadafalch.<ref name="Petit2003">{{ref-llibre|autor=Joan Molet i Petit|títol=Història de l'arquitectura: De la il·lustració a l'eclecticisme|url=http://books.google.com/books?id=OnDqoqyv1IgC&pg=PA5|consulta= 21 octubre 2012|any=2003|editorial=Edicions Universitat Barcelona|isbn=978-84-8338-401-5|pàgines=5–}}</ref>
En aquest àmbit s'han de situar les primeres produccions del mateix Domènech i Montaner com l'[[Editorial Montaner i Simón]] (Barcelona, 1879-1885) — actual seu de la [[Fundació Tàpies]] —, o les obres realitzades per a l'[[Exposició Universal de Barcelona del 1888]] (''Cafè Restaurant i Hotel Internacional'', ara desaparegut, ambdós de Domènech i Montaner, i l'[[Arc de Triomf de Barcelona|Arc de Triomf]], de [[Josep Vilaseca]]). Aquests edificis contenen les característiques principals del primer modernisme: unes referències difoses a l'[[arquitectura gòtica]] catalana, el recurs a potents elements ornamentals i decoratius, i l'ús d'elements constructius tradicionals catalans (la [[rajola]] esmaltada, la volta de maó de pla o [[volta catalana]], el [[ferro forjat]]) i altres d'industrials (estructures metàl·liques, [[ferro colat]], [[maó]] ceràmic vist).<ref name="arquitectura"/>
{{-}}
<center>
; Materials i tècniques de construcció utilitzats
<gallery>
File:Stapel bakstenen - Pile of bricks 2005 Fruggo.jpg|[[Maó (construcció)|Maons de teula]].
File:Casa Pere Carreras i Robert - estucat del vestíbul.jpg|[[Estuc al foc]]
File:Finca Guell.jpg|[[Ferro forjat]]
File:Catalonia Terrassa mNATEC VoltaCatalana 01.jpg|[[Volta catalana]]
</gallery>
</center>
Amb la puixança econòmica posterior a l'[[Exposició Universal]], es construeixen una sèrie d'edificis innovadors que suposaran una valenta investigació formal. El recurs a la detallada ornamentació, els motius vegetals, les línies corbes i el colorisme de les façanes i els interiors comencen a desenvolupar-se en les primeres obres d'[[Antoni Gaudí]], que serà l'arquitecte més influent del moviment. També es poden trobar en una sèrie de finques urbanes per a la burgesia de [[Lluís Domènech i Montaner]] ([[Casa Roura]], [[Canet de Mar]], 1889-92; [[Palau Montaner]], Barcelona, 1889-93; [[Casa Thomas]], Barcelona, 1895-98; i [[Casa Rull (Reus)|Casa Rull]], [[Reus]], 1900). Aquestes obres suposaran el germen de l'expansió del moviment en la geografia catalana l'última dècada del segle XIX, quan es construeixen en els centres de les principals ciutats catalanes edificis d'habitatges burgesos de marcat caràcter representatiu. [[Josep Puig i Cadafalch]] (1867-1956) serà un dels principals arquitectes i projectarà la [[Casa Martí]] (Barcelona, 1895-96), on se situarà la popular cerveseria [[Els Quatre Gats]], la [[Casa Coll i Regàs]] (Mataró, 1897-98) o la [[Casa Amatller]] (1898-1900). Puig i Cadafalch mostra en aquestes obres un rigorós esquema formal que mescla imatges medievalistes de [[Palau (arquitectura)|palaus]] catalans i europeus. Per altra banda, els interiors dels edificis esdevenen àmbit d'una cuidada decoració fruit del treball en col·laboració amb artesans de gran qualitat, com ebenistes, metal·listes i guixaires.<ref name="arquitectura"/>
[[Fitxer:Spain.Barcelona.Casa.Ametller.y.Batllo.jpg|miniatura|La [[Casa Amatller]] i la [[Casa Batlló]], situades al [[passeig de Gràcia]] de [[Barcelona]].]]
El barri barceloní de l'[[Eixample de Barcelona|Eixample]] és un clar exemple de l'expansió. Entre les clares i rigoroses construccions dels mestres d'obres s'hi comencen a aixecar edificis d'una gran originalitat i qualitat urbana. Els millors exemples els trobarem en parcel·les en xamfrà, estretes o de grans dimensions, que obliguen a la recerca de noves solucions espacials, com la [[Casa Llopis Bofill]], d'[[Antoni Gallissà]] (1902); la [[Casa Pomar]], de [[Joan Rubió i Bellver]] (1904-05); la [[Casa Terrades]] o de les Punxes, de [[Puig i Cadafalch]] (1903-1905); o la [[Casa Lleó Morera]], de [[Domènech i Montaner]] (1903-05). L'ús de la ceràmica vidrada, el maó vist i els esgrafiats enriqueixen les façanes d'uns edificis d'habitatges que es resolen en l'interior amb una riquesa de materials i mobiliari a fi de crear el càlid i domèstic interior burgès al qual estaven destinats.<ref name="arquitectura"/> L'àmbit del Modernisme també va ultrapassar els límits de la capital catalana: gràcies al fenomen de l'[[estiueig]], en trobem manifestacions arreu del territori en forma de torres de vacances.
Al voltant del canvi de segle es pot observar una renovació del repertori formal i estilístic de l'arquitectura, resultat en part dels contactes amb altres moviments europeus, de la potent influència de la figura d'[[Antoni Gaudí]] i de l'ampliació tipològica a edificis públics i de major dimensió. [[Domènech i Montaner]] desenvolupa l'[[Institut Pere Mata]] de Reus (1897-1919) i inicia la immensa obra de l'[[Hospital de la Santa Creu i Sant Pau]] (1902-1912). En ambdues obres, la complexitat del programa es resol amb un cert [[racionalisme arquitectònic|racionalisme]] en la disposició dels diversos pavellons, acompanyat d'un curós tractament de l'ornament i claredat constructiva. El projecte més reeixit de la carrera de [[Domènech i Montaner]] serà probablement el [[Palau de la Música Catalana]] (1905-08), que va ser l'auditori de l'[[Orfeó Català]] i que havia d'ocupar un complex solar al nucli antic de Barcelona. Domènech assoleix en el Palau un perfecte equilibri entre la simbologia nacional de l'edifici, l'escala urbana, les limitacions del solar i l'imponent interior. Mitjançant una innovadora estructura metàl·lica, crea espais de grans dimensions banyats per vidrieres que omplen de llum les fantasioses i coloristes ornamentacions de les sales.<ref name="arquitectura"/>
[[Fitxer:Casa Navas.Domenech Muntaner-01.jpg|miniatura|La [[Casa Navàs]], obra de [[Lluís Domènech i Montaner|Domènech i Montaner]], situada a [[Reus]].]]
Dins d'aquesta ampliació tipològica cal citar el notable precedent del [[Celler Güell]], de [[Francesc Berenguer i Mestres|Francesc Berenguer]] ([[Garraf]], 1888-90), o la [[Fàbrica Casarramona]], de [[Puig i Cadafalch]] (Barcelona, 1909-11). Ambdues són obres de racionalitat constructiva, que assoleixen una gran expressivitat amb l'ús d'[[arc parabòlic|arcs parabòlics]] i voltes de maó de pla vistes. Servint-se dels mateixos recursos, [[Cèsar Martinell]] construeix cooperatives agrícoles a les comarques de [[Tarragona]] ([[el Pinell de Brai]], [[Gandesa]] i [[Nulles]], 1918-20) i al [[Vallès]] ([[Sant Cugat del Vallès]]), un clar exemple de sobrietat formal i eficàcia creativa mitjançant materials i tècniques constructives tradicionals.<ref name="arquitectura"/>
A partir del 1906, el modernisme comença a perdre suport intel·lectual, en favor de l'universalista [[Noucentisme]] impulsat teòricament per [[Eugeni d'Ors]]. Tot i així, en aquest moment diversos arquitectes aconsegueixen alliberar gairebé per complet l'arquitectura de referències històriques. [[Rafael Masó]] (1880-1935) aplica lliurement l'ornamentació en els asimètrics volums de la [[Farinera Teixidor]] ([[Girona]], 1910-11). Posteriorment enfoca l'arquitectura cap a una geometria de plans i línies ortogonals, en clara influència de l'arquitectura vienesa. Aquest enfocament culmina amb la [[Casa Masramon]] ([[Olot]], 1913-14), on la voluntat representativa de l'edifici queda sotmesa a una sobrietat en els volums, els ornaments i el tractament dels materials.<ref name="arquitectura"/>
Per altra banda, en aquest període es construeixen una sèrie d'obres que comparteixen el recurs a les formes vibrants i orgàniques en la recerca d'una potent expressivitat. La fàbrica tèxtil anomenada [[Vapor Aymerich, Amat i Jover]] ([[Terrassa]], 1907-08) i la [[Masia Freixa]] ([[Terrassa]], 1907-10), ambdues de [[Lluís Muncunill]], mostren com un repetitiu recurs a arcs i voltes organitza per complet tota l'arquitectura, en espais de gran sensualitat. Quelcom semblant succeeix als edificis d'habitatges [[Casa Comalat]] ([[Barcelona]], 1906-11), de [[Salvador Valeri Pupurull]], i [[Casa Sayrach]] ([[Barcelona]], 1918), de [[Manuel Sayrach i Carreras]], on les referències orgàniques i les formes corbes permeten una imatge fantasiosa plenament allunyada dels estils històrics.<ref name="arquitectura"/>
Un arquitecte deixeble de Gaudí, [[Josep Maria Jujol]] (1879-1949), resultarà ser un dels exponents més tardans de l'arquitectura modernista. Les seves obres, de les quals cal destacar la [[Torre de la Creu]] (1913) i [[Can Negre]] (1915-26), ambdues a [[Sant Joan Despí]], el [[Teatre Metropol (Tarragona)|Teatre Metropol]] (Tarragona, 1908), l'[[església del Sagrat Cor de Vistabella]] ([[La Secuita]], [[Tarragonès]], [[1918]] - [[1923|23]]), i el [[Mare de Déu de Montserrat de Montferri|Santuari de la Mare de Déu de Montserrat]] ([[Montferri]], [[Alt Camp]], [[1926]] - [[1931|31]]), mostren una sensibilitat formal al servei d'una profunda religiositat i un intens lligam amb la tradició rural catalana. La llibertat amb què Jujol tracta els elements ornamentals i els objectes tradicionals (carruatges, porrons, ulls de bou, eines de pesca) ha permès relacionar-lo formalment, si bé no essencialment, amb corrents artístics posteriors com el surrealisme o l'[[art brut]].<ref name="arquitectura"/>
<center>
; Trets arquitectònics
<gallery>
File:CasaMila-Balcons.jpg|Predomini de la corba sobre la recta.
Linha 12 ⟶ 78:
</center>
El modernisme desapareix per complet la tercera dècada del segle XX, com havia succeït amb l'[[Art Nouveau]] a tot Europa. De les causes possibles de la decadència del moviment cal considerar el fet de no arribar a resoldre les necessitats d'estandardització que demanava la [[producció industrial]] moderna ni el problema de l'[[habitatge social]], i l'impacte de les [[avantguardes]] artístiques de principi del {{segle|XX|s}}.<ref name="arquitectura"
Al Modernisme arquitectònic català li seguirà el [[noucentisme]] i el [[racionalisme arquitectònic]] dels [[dècada del 1920|anys 20]] i [[dècada del 1930|30]] del {{segle|XX|s}}. A més la tècnica, les possibilitats constructives dels nous materials i la decoració hauran d'anar lligades a un estil modern i internacional. Allò que serà important serà assolir un caràcter unitari entre tècnica/forma/ornamentació.
Linha 57 ⟶ 123:
== Pintura ==
[[Fitxer:Plein Air.jpg|miniatura|''[[Plein air (Casas)|Plein air]]'', [[Ramon Casas]] (MNAC).]]
Encara que els modernistes més famosos són arquitectes, els primers artistes catalans que van rebre aquest adjectiu van ser, segurament, [[Santiago Rusiñol]] i [[Ramon Casas]] quan havien tornat de [[París]], al començament del decenni dels noranta, i n'havien portat una visió grisa, moderadament [[impressionisme|impressionista]], de temes suburbials d'un [[Montmartre]] encara desconegut per la majoria, i d'altres racons de [[França]] i fins i tot de la mateixa Catalunya, fets aquests ja sota la influència rebuda fora. L'emblemàtic oli de Casas ''[[Plein air (Casas)|Plein air]]'', de cap al [[1891]], que és al [[MNAC]], és l'exemple més conegut i entenedor d'aquest estil, com també ''[[El Sacré-Coeur en construcció]]'' (1890), de Rusiñol, al [[Musée d'Orsay]] de [[París]].<ref name="culturcat"
Aquella manera de pintar les coses, influïda per [[Edgar Degas]] o [[James Whistler]], que defugia l'anècdota i l'enquadrament brillant per donar importància a la pintura pura, sonava tan nova que va desconcertar molts afeccionats i va desagradar molts altres, mentre començava a seduir aquells que sintonitzaven amb la modernitat d'aleshores. I així el modernisme pictòric es va obrir pas.<ref name="culturcat"/>
| |||