Gioachino Rossini: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
m clean up, replaced: La muette de Portici → La Muette de Portici AWB |
||
Línia 25:
'''Gioachino Rossini'''<ref>Encara que «Giovacchino» fou l'ortografia del nom amb el qual va ser batejat, el mateix Rossini va adoptar generalment l'ortografia «Gioachino». Aquesta és ara l'ortografia acceptada del seu nom de pila per Osborne, 1986 Master Musicians Series, p. xv; Osborne, 1998, pp. 56-67; ''[[Baker's Biographical Dictionary of Musicians]]'', i la majoria dels estudiosos de Rossini (incloent la {{ref-web|url=http://www.fondazionerossini.com/rossini/?page_id=4 |títol=Fondazione G. Rossini}} i el {{ref-web|url=http://humanities.uchicago.edu/orgs/ciao/ |títol=Center for Italian Opera Studies at the University of Chicago}})</ref> ([[Pesaro]], [[29 de febrer]] de [[1792]] – [[Passy]], prop de [[París]], [[13 de novembre]] de [[1868]]) va ser un [[compositor]] [[Itàlia|italià]], considerat la figura més important de l'[[òpera]] del primer terç del {{segle|XIX|s}}.{{sfn|Alier|1992|p=95}} Cap compositor de la primera meitat del {{segle|XIX}} va gaudir de la mesura del prestigi, riquesa, aclamació popular i influència artística com la que va tenir Rossini, els seus contemporanis el van reconèixer com el més gran compositor italià del seu temps.<ref name=Creasy>{{ref-web|cognom=Creasy|nom=Barry|url=http://www.choirs.org.uk/prognotes/Rossini%20Petite%20Messe.htm|consulta= 8 novembre 2015|títol=Ressenya de l'obra|editor=choirs.org.uk|llengua=anglès}}</ref>
És recordat especialment per ''[[El barber de Sevilla]]'', però la seva notorietat va més enllà perquè va saber rejovenir tant l<nowiki>'</nowiki>''[[opera buffa]]'' com l<nowiki>'</nowiki>''[[opera seria]]'' amb la seva passió per l'estil vocal virtuós conegut com a [[bel canto]]. A través de la repetició i el ritme, va saber donar una continuïtat més moderna a l'estil carregat [[Rococó#Música|rococó]] que imperava quan va començar a compondre.
La vida del ''cigne de Pesaro'', com va ser conegut Rossini, va ser en certa manera comparable a un dels seus cèlebres ''[[crescendo|crescendi]]''. Va compondre trenta-nou òperes en dinou anys i va passar a ser el compositor d'òpera més popular de la història.<ref name="Fisher">Fisher 2005, p. ?</ref> Aquesta frenètica inspiració de composició el va portar, de vegades per falta de temps o per aprofitar fragments que no havien tingut èxit, a presentar temes vells amb noves formes, fet que té el seu propi encant particular. Però al cim de la seva popularitat, va abandonar la composició el 1829 i es dedicà a una jubilació tranquil·la a la campanya [[parisenca]],<ref name=Blackburn /> que el va portar a un període de quaranta anys d'indolència relativa que injustament ha tendit a dominar la seva imatge històrica.
Els seus vincles amb el {{segle|XVIII}} (va néixer el 1792, tres mesos després de la mort de [[Mozart]]) es van subratllar a costa de la seva posició frontal en els grans canvis d'estil, tècnics, temàtics i la convenció dramàtica durant l'època [[Romanticisme musical|romàntica]].<ref name=Blackburn />
Línia 44:
Quan Àustria va restaurar l'antic règim, el pare de Rossini va ser enviat a presó el 1799, on va romandre fins al juliol de 1800.<ref>Osborne 2007, p. 5</ref> Durant el captiveri del pare, la mare, amb una bella veu de soprano, va ser capaç de començar la seva carrera com a cantant. Va cantar durant el període 1797-1808, amb un repertori exclusivament còmic, compost per una quinzena de rols. La gràcia de la persona i la seva veu va compensar la manca d'educació musical, cosa que li va permetre participar, fins i tot en el paper de primera dama, en obres de [[Cimarosa]], [[Paisiello]], [[Johann Simon Mayr|Mayr]], [[Valentino Fioravanti|Fioravanti]], [[Giuseppe Gazzaniga|Gazzaniga]] i [[Joseph Weigl|Weigl]].<ref name=prourbino />
En tot aquest temps el petit Gioachino s'havia quedat a Pesaro sota la custòdia de la seva àvia i la seva tieta. Un frare franciscà va prendre la tasca d'ensenyar-li a llegir i escriure, i els principis de la música. Però pel poc control i pel caràcter animat del noi, es passava la major part del dia passejant per la ciutat i fent de les seves en la companyia dels seus amics.<ref name=prourbino />
Giuseppe Rossini, després dels deu mesos de separació forçada, es va reunir amb la seva esposa i fill. No va poder, però, tornar a ocupar el lloc de trompeta pequè ja havia estat suprimida. Llavors, la parella va decidir emprendre una vida nòmada pels diversos teatres dels [[Estats Pontificis]] i portar Gioachino a [[Bolonya]], on va estudiar amb tres sacerdots preceptors que li van ensenyar a llegir i escriure, aritmètica i llatí. Al mateix temps va rebre lliçons de [[clavicèmbal]] amb Giuseppe Prinetti de [[Novara]].<ref>Osborne 2007, p. 7</ref> Però Gioachino va continuar vivint la vida, aprofitant l'absència dels pares que estaven obligats per la seva professió a allunyar-se de Bolonya una bona part de l'any i que l'havien deixat en una pensió d'un botiguer. Quin profit va treure dels estudis literaris es mostra amb evidència a les seves cartes, exuberant d'esperit, però també plenes d'errors gramaticals i ortogràfics.<ref name=prourbino /> El 1801, a la temporada del carnaval i amb només nou anys, Gioachino tocà en la secció de violes de l'orquestra al Teatre della Fortuna de [[Fano]], en una òpera cantada per la seva mare.<ref name=ROF />
Línia 60:
==== Obres de joventut ====
Les classes van començar a donar els fruits, ja que en pocs mesos Rossini va estar en condicions de cantar a l'església com a [[veu blanca]]. Amb tretze anys es va convertir, també, en un excel·lent violinista, així com en lector i acompanyant amb instruments de teclat.<ref name=Planeta /> El mateix any d'entrar a l'Acadèmia, va compondre per a uns amics de la seva mare, el magrimoni Mombelli, la seva primera òpera, ''[[Demetrio e Polibio]]'', basada en un llibret escrit per la mateixa senyora Mombelli{{sfn|Alier|1992}} i que no seria representada fins al 1812. Va començar a signar contractes com a director de cor i mestre de clavicèmbal per als diversos teatres de la regió. La seva carrera semblava orientar-se cap al cant i fins i tot va rebre classes del famós tenor retirat [[Matteo Babbini]].<ref name=Planeta />
El seu nom no apareix en els registres de les classes de violoncel, piano i contrapunt al Liceo de Bolonya des de mitjans de desembre de 1807 fins a mitjans de març 1808.<ref name=ROF /> Està justificat perquè a la primavera és contractat com a primer [[clavicèmbal]] al teatre de [[Faenza]], on el seu pare era el primer [[fiscorn]]. De fet, fins al 1811 continua en la funció de ''maestro al cembalo'' a diversos teatres.<ref name=Gallo>{{ref-llibre|cognom=Gallo|nom=Denise|títol=Gioachino Rossini: A Research and Information Guide|editorial=Routledge|any=2012|isbn=9781135847012}}</ref> Així, per exemple, és contractat com a primer clavicèmbal per a la temporada de Carnaval de 1809-1810 al Teatro Comunale de Ferrara i el Teatro Comunale de Bolonya.<ref name=ROF />
Línia 81:
Durant el transcurs de l'any 1812, cinc òperes van veure la llum (sis, si incloem ''[[Demetrio e Polibio]]'', realitzada al [[Teatro Valle]] de [[Roma]] el 18 de maig): tres òperes còmiques d'un acte estrenades al Teatro San Moisè de Venècia: ''[[L'inganno felice]]'' (8 de gener), ''[[La scala di seta]]'' (9 de maig) i ''[[L'occasione fa il ladro]]'' (24 de novembre). L'òpera ''L'inganno felice'', considerada un avançament parcial del futur gènere ''semiserio'', per la confluència d'elements còmics i seriosos, li donà el primer autèntic èxit i el feu famós en un bon nombre de ciutats italianes.<ref name=Planeta /> En algun dels passatges d'aquesta obra es poden trobar els primers accents preromàntics.{{sfn|Alier|1992}}
També compon la seva primera òpera seriosa, ''[[Ciro in Babilonia]]'' (Teatro Comunale de Ferrara, Temporada de Quaresma). Fou el primer verdader fiasco per al músic, segurament per les seves innovacions estilístiques. Malgrat la seva fama de conservador, Rossini innova constantment: ritme, melodia i sentiment, units a un pes més gran de l'orquestra. Els seus contemporanis no sempre els aprecien si els perceben.<ref name=Planeta /> En aquesta òpera va passar una de les múltiples anècdotes que s'expliquen de Rossini. La ''seconda donna'' que havia de cantar ''Ciro in Babilonia'' era, a més d'extremadament lletja, una cantant de molt poc nivell. Rossini, que convivia amb els cantants abans d'escriure la partitura per observar els seus punts forts i febles, va adonar-se que aquesta dona tenia una nota en la veu, el si bemoll, més ben timbrada que les altres. Llavors va decidir escriure-li una ària en la qual havia de cantar constantment aquesta nota, dissimulant-ho amb la seva gràcia orquestral. Anys més tard, Rossini parlava de la cantant "unitonal" en les seves converses amb [[Ferdinand Hiller]].{{sfn|Alier|1992}}
A partir d'aquest moment, les peticions d'obres per a Rossini queien per tot arreu. Rossini va començar a compondre sense descans. El següent encàrrec tornava a ser del San Moisè de Venècia, i era una altra farsa cimarosiana ''[[La scala di seta]]''. La primera cosa que crida l'atenció en aquesta òpera és la qualitat musical de l'obertura, en la qual Rossini demostra el gran domini dels instruments de vent, que en alguns fragments funcionen com una veritable harmonia germànica, que en canvi no es podia trobar en cap obra de Cimarosa. El públic venecià va detectar les qualitats germanitzants de la música de Rossini, però va valorar també les seves melodies italianitzants, i d'aquí va néixer el que començava a ser la gran popularitat del compositor. En aquesta òpera, alguns personatges reuneixen les seves veus per cantar concertants d'una gran vistositat, com el quartet ''I voti unanimi, la tenerezza'', formant combinacions amb una clara influència germànica. Tot plegat va fer que amb el temps se l'anomenés "Il tedeschino" ("L'alemanyet"). ''La scala di seta'' va tenir menys èxit que les anteriors, però també Barcelona va ser la primera i de les poques ciutats italianes que van poder veure aquesta òpera, l'any 1823.{{sfn|Alier|1992}}
Línia 103:
Al cap d'un mes, Rossini torna a Venècia. El seu ritme de vida és frenètic. Entre 1810 i 1816 visitarà, per motius de treball, un nombre increïble de ciutats, detenint-se no més de dos o tres mesos en cada una d'elles. Amb aquest enrenou, el temps del qual disposava Rossini per compondre era molt escàs. Stendhal descriu com es produïen aquestes estades. En arribar, el primer eren els homenatges i festejos que podien durar fins a quinze dies. Després primer contacte amb el llibret i prova de les veus dels cantants. I per últim, i uns vint dies abans de l'estrena, Rossini començava a compondre en mig de les xerrades amb els nous amics. Després de sopar, cantussejava les seves melodies i, de matinada, les idees més brillants les transcrivia a corre-cuita, sense piano, sobre trossets de paper. L'endemà feia els ajustos i la instrumentació. Anys més tard va haver de pagar un alt preu per aquest ritme de vida, amb un deteriorament físic i psicològic.<ref name=Planeta />
[[Fitxer:L'italiana in Algeri set design by Francesco Bagnara.jpg|miniatura|Disseny de Francesco Bagnara per a la producció de ' [[L'italiana in Algeri]] '' al Teatre San Benedetto el 1826]]
En aquest ordre de coses, l'empresari venecià [[Cesare Gallo]] li va demanar una òpera urgentment per al [[Teatro San Benedetto]]. [[Carlo Coccia]] havia fallat en la seva promesa de lliurar-li una nova òpera.<ref name=Boyden>{{ref-llibre|cognom=Boyden|cognom2= Kimberley|nom=Matthew |nom2= Nick|títol=The Rough Guide to Opera|pàgines=171|editorial=Rough Guides|any=2002|isbn=9781858287492}}</ref> La nova composició rossiniana, ''[[L'italiana in Algeri]]'', dues hores i quart de ''[[dramma giocoso]]'', fou composta en només vint-i-set dies, amb Gallo al seu costat donant-li pressa. Amb la [[Marietta Marcolini|Marcolini]] com a ''prima donna buffa'', va tenir un èxit espatarrant. La representació es va interrompre continuadament pels aplaudiments entusiastes. El rondó del segon acte ''Pensa alla patria'', que va gaudir d'un particular fervor i que el públic interpretava amb esperit patriòtic, Rossini va declarar haver-lo compost perquè en aquesta època la Legió Italiana s'havia cobert de glòria a la campanya de Rússia.<ref name=Planeta /> El resultat va ser la primera obra mestra còmica de ple dret de Rossini, la primera manifestació del geni còmic de Rossini<ref>{{ref-llibre|cognom=Osborne|nom=Richard|títol=Rossini|pàgines=207|editorial=Oxford University Press|any=2007|isbn=9780199724406}}</ref> o com la va descriure [[Stendhal]] «la perfecció en l'estil de l'òpera bufa».<ref name=Blackburn /> Rossini va buidar el sac de la inventiva en aquesta òpera amb brillantíssims concertants. El grandiós ''finale'' devia causar un impacte inenarrable en el públic.<ref>{{ref-llibre|cognom=Alier|nom=Roger|títol=Guía universal de la ópera|pàgines=687|editorial=Ediciones Robinbook|any=2007|isbn=9788496924031|enllaçautor=Roger Alier}}</ref>
''L'italiana in Algeri'' va suposar, al costat de ''[[Tancredi]]'', creada a [[La Fenice]] pocs mesos abans, l'impuls que portaria al compositor a dominar el panorama operístic internacional fins a la seva retirada, el 1929.<ref>{{ref-web |url=https://www.plateamagazine.com/criticas/5826-riccardo-frizza-dirige-l-italiana-in-algeri-de-rossini-en-el-liceu |consulta=12 abril 2019 |títol=Riccardo Frizza dirige "L'Italiana in Algeri" de Rossini en el Liceu |editor=Platea Magazine}}</ref> Curiosament, una altra de les obres còmiques de Rossini, ''[[La pietra del paragone]]'' no havia anat bé a Venècia. No obstant això, després de la immensa popularitat de ''Tancredi'', hi havia una veritable gana entre el públic venecià per la música brillant i entretinguda de Rossini. Gallo es va adonar que Rossini era l'home del moment.<ref name=Blackburn>{{ref-web|cognom=Blackburn|nom=Robert|url=http://www.bathopera.org/2002_Algiers/Introduction.html|títol=An Introduction to the Opera|editor=Òpera de Bath}}</ref> El meravellós èxit de ''L'italiana in Algeri'' va fer que encara creixessin més les peticions dels empresaris. Però al mateix temps que creixien les lloances, hi va haver les primeres observacions verinoses sobre l'estil i formes de la seva música. Les crítiques venien sobretot de Bolonya, la ciutat que més conservava la tradició dels estudis musicals.<ref name=Planeta />
Línia 134:
Però si a les versions anteriors la diversió deixa ja entreveure la melangia, la decepció de la convivència o l'esperit de revolta del mateix Figaro, al ''Barbiere'' de Rossini i el seu llibretista [[Cesare Sterbini]] el que s'imposa és l'alegre lleugeresa amb un punt d'ironia. Uns mesos abans de l'estrena havia començat una violenta campanya denigrant, que acusava a Rossini d'haver esgotat la seva inspiració. Els partidaris de l'obra de Paisiello no perdonaven que Rossini hagués triat aquest tema. A sobre uns dies abans de l'estrena havia mort el duc Sforza Cesarini, amb el que en certa manera l'espectacle havia quedat sense el seu protector.<ref name=Planeta />
Composta en 13 dies, va arribar el dia de l'estrena, al Teatro Argentina de Roma el 20 de febrer, amb el títol d'''Almaviva''. El teatre estava pleníssim, la tensió palpable. Molts espectadors havien viatjat des de Nàpols. La companyia de cant no tenia un nivell homogeni. En qualsevol cas es comptava amb la presència del gran tenor [[Manuel del Pópulo Vicente García|Manuel García]] i un bon bufo, [[Luigi Zambini]], encara que al final de la seva carrera. La part de Rosina fou confiada a [[Geltrude Righetti-Giorgi]], amiga de Rosini. Va rebre una acollida particularment negativa. Potser van convergir diversos factors en el fracàs de l'estrena: la novetat de la música, els incidents escènics (guitarres desafinades, cantant que cau i comença a sagnar pel nas, irrupció d'un gat sobre l'escenari...) i sobretot la presència a la sala de nombrosos enemics de Rossini, confabulats per provocar un escàndol a base de xiulits i crits. El dia de l'estrena hi va haver una tempesta de bramuls i crits, rialles i desqualificacions que no jutjaven l'obra, sinó l'actitud "irreverent" de Rossini d'haver gosat tocar un tema tan entranyable pel públic del moment.{{sfn|Alier|1992}}
[[Fitxer:Geltrude Righetti.jpg|miniatura|esquerra|[[Geltrude Righetti-Giorgi]]]]
El 1823, Righetti-Giorgio va fer una famosa resposta a un article de Stendhal, titulat ''Cenni di una donna già cantante, sopra il Maestro Rossini...''. En aquest treball tira per terra diverses anècdotes relacionades amb Rossini i dóna informació interessant sobre ell i les seves obres.<ref>{{ref-web|url=http://www.treccani.it/enciclopedia/gertrude-righetti-giorgi_%28Enciclopedia-Italiana%29/|títol=Biografia de Righetti-Giorgi|editor=treccani.it}}</ref> També inclou la seva explicació de per què l'estrena d'''El barber de Sevilla'' fou un fracàs. Explica que els problemes van començar quan el tenor García va començar amb una serenata composta pel mateix cantant i autoritzada per Rossini. Inexplicablement mentre García afinava l'instrument el públic va començar a riure. El tenor, molest, va cantar amb poc entusiasme, provocant encara més reacció en el públic. Tampoc va agradar que la soprano responia breument al tenor en comptes de l'acostumada [[cavatina]]. L'apoteosi negativa va arribar quan tots els cantants canten una frase còmicament lenta. Des d'una llotja es va sentir: els funerals del duc Cesarini!, cosa que va provocar una irrefrenable hilaritat general.<ref name=Planeta />
El fiasco de la nit de la inauguració es va convertir en un èxit clamorós en actuacions posteriors.<ref name=ROF /> Només l'endemà, el públic va acceptar escoltar l'obra de nou i ben aviat aquesta va ser jutjada com a molt superior a la "versió" de [[Paisiello]]. Rossini va aportar alguns canvis per a la segona representació, substituint la simfonia -inspirada en temes espanyols- per a aquells de ''[[Aureliano in Palmira]]'' i d'[[Elisabetta, regina d'Inghilterra]] que els romans evidentment no coneixien. Va convèncer a García que renunciés a la seva serenata, i alguns retocs més. Rossini no va anar al teatre sinó al llit. Cap a les deu de la nit, va sentir una gran cridòria des de l'hotel. La por se li va apoderar del cos quan va pensar que la manifestació era violenta i deguda al desastre de la segona funció. Però eren els crits que se sentien des del teatre aclamant la seva obra.<ref name=Planeta />
No va ser fins uns mesos després, amb ocasió d'una representació al [[Teatro Comunale (Bolonya)|Teatro Comunale]] de [[Bolonya]], que Rossini donà a l'òpera el títol definitiu de ''Il barbiere di Siviglia''.
El dia 29 se signa un contracte amb el [[Teatro Valle]] de Roma per estrenar-hi una òpera que seria ''[[La Cenerentola]]''. Mentre Rossini batallava a Roma per ''Il barbiere'', un violent incendi havia destruït el [[Teatro San Carlo]] de Nàpols. Barbaia s'havia compromès a reconstruir-lo en menys d'un any, i ho va reeixir de sobres perquè ja el [[12 de gener]] de [[1817]] es va poder estrenar. Malgrat tot, Rossini va voler tornar a Nàpols, segurament per retrobar-se amb la Colbran. Colbran era l'amant de Barbaia i el risc d'enemistar-se era molt elevat.<ref name=Planeta />
Va continuar amb dues obres més a Nàpols que ja havien estat contractades: la cantata ''Le nozze di Teti e di Peleo'', composta per al casament del duc de Berry (Teatro del Fondo, 24 d'abril) i la primera òpera còmica que estrenà per a aquesta ciutat: ''[[La gazzetta]]'' (Teatro dei Fiorentini, 26 de setembre).<ref name=ROF /> També seria l'última, ja que no va agradar ni al públic ni als crítics, que van destacar la comicitat grollera i l'absurd de les situacions de l'òpera. Però hi havia peces de valor, com la simfonia inicial utilitzada més tard per ''[[La Cenerentola]]''.<ref name=Planeta />
Línia 155:
==== L'última òpera còmica: ''La Cenerentola'' ====
Incansable davant la necessitat dinerària i les exigències dels empresaris, de trajecte entre Nàpols, Roma i Milà, el 1817 va produir tres variades obres mestres: ''[[La Cenerentola]]'', que es posa en escena a Roma (Teatro Valle, 25 de gener), ''[[La gazza ladra]]'', una important òpera ''semiseria'', a Milà (La Scala, 31 de maig), i ''[[Armida (Rossini)|Armida]]'' a Nàpols (San Carlo, 9 de novembre) amb la Colbran una vegada més en el paper protagonista.
''La Cenerentola'' havia d'estar llesta abans del desembre però els compromisos amb Nàpols, sobretot ''Otello'', la van retardar. A més a més, la censura va obligar a canviar el llibret. La censura romana va arribar fins a tal punt que va imposar que la Ventafocs donés un braçalet al Príncep per identificar-la, en lloc de perdre la clàssica sabata, perquè una dona no podia descalçar-se en escena sense provocar un notori escàndol públic.{{sfn|Alier|1992}} Una altra vegada les presses van obligar a Rossini a treballar intensament en només vint-i-quatre dies, amb l'ajuda del mestre [[Luca Agolini]] i de la reorquestració d'alguns passatges, i sense que ningú el pogués molestar.<ref name=Planeta />
Línia 164:
==== Milà: ''La gazza ladra''====
Les quatre grans òperes de Rossini (''Elisabetta'', ''Otello'', ''Il baribiere'' i ''La Cenerentola'') encara no s'havien representat a [[Milà]]. L'expectació era enorme, però el clima enverinat per la premsa local no era favorable al músic. Van arribar a Milà cap a la fi de febrer. Rossini es va dedicar a la vida social i a la seva nova òpera '' [[La gazza ladra]]''. Quan va arribar, el llibret ja estava enllestit i va disposar aquesta vegada de més de tres mesos per la seva composició, tot i que no deixà el costum d'escriure l'obertura l'última nit. Aquesta tranquil·litat es va notar en què no va haver de recórrer a autoplagis i per la unitat més gran del treball.<ref name=Planeta />
Al contrari de la font teatral, el llibret rossinià se situava dins del gènere ''semiserio'', que el músic ja havia utilitzat a ''[[Torvaldo e Dorliska]]''. Les característiques d'aquest gènere, que a França es coneixia com a ''opéra comique à sauvetage'', residien en una trama seriosa i sentimental però amb els elements còmics i un final feliç. Altres elements específics eren l'ambient agrest de tipus feudal i un sabor gairebé de faula. Normalment també hi havia una noia jove i humil, assetjada per un noble prepotent, i en general la víctima era acusada injustament. Comparat amb el francès, el model italià era més sentimental i patètic.<ref name=Planeta />
Línia 179:
Malgrat considerables problemes en l'escenografia dels primers dies, ''Mosè'' va anar millorant en les successives funcions i un mes més tard la premsa parlava de triomf. Però el seu èxit complet no arribarà fins a la seva reposició del 7 de març. El llibret va ser modificat i s'hi va afegir la pregària ''Dal tuo stellato soglio'' que va agradar molt, es va fer molt famosa en molt poc temps, però pel seu caràcter monotemàtic revela una certa fatiga en la capacitat compositiva de Rossini.{{sfn|Alier|1992}} La premsa i el públic començaven a demostrar l'existència de dues faccions: els que trobaven la seva música gran, commovedora i melodiosa, amb uns cors nombrosos que entusiasmaven, i els nostàlgics dels vells temps per a qui Rossini era massa "alemany" amb la seva harmonia pesada. ''Mosè'' incorpora notables innovacions vocals, la més important és la d'haver elevat el rang de protagonista absolut al registre de [[baix (veu)|baix]].<ref name=Planeta />
Després d'una petita estança a Pesaro per representar ''La gazza ladra'', es traslladà a Bolonya l'agost de 1818 per veure la seva família. Allà va rebre l'encàrrec de Diego Ignazio de Pina Manique, inspector dels teatres portuguesos, per escriure l'òpera en un acte còmic ''[[Adina (Rossini)|Adina]]''. L'òpera no es realitzarà fins al 12 de juny de 1826 ([[Teatro Nacional de São Carlos]], [[Lisboa]]).
Al setembre torna a Nàpols. El 3 de desembre ''[[Ricciardo e Zoraide]]'' es posa en escena al San Carlo<ref name=ROF /> amb un triomf impressionant. També va agradar a altres ciutats però no va tenir la longevitat d'altres òperes. En aquesta òpera, que oscil·la entre el gènere ''serio'' i ''semiserio'', Rossini va intentar contentar en part als seus detractors. Almenys, s'hi observa la intenció de donar més relleu a les veus i de simplificar l'acompanyament. Però tampoc hi manquen novetats, sobretot pel que fa a la forma de la simfonia de l'obertura i a la presentació dels preludis i postludis instrumentals. També accedeix a una major presència d'àries i cavatines.<ref name=Planeta />
El 27 de març de 1819 estrena ''[[Ermione]]'' al San Carlo. Fou un fracàs total i no es va tornar a representar ni a Nàpols ni a cap més lloc. El públic no va apreciar el conjunt del treball de caràcter "francès" amb predomini de les declamacions i amb una gran llibertat en les estructures dramàtico-musicals. Tornava a la "provocació" d'un final tràgic que ja no havia funcionat a ''Tancredi'' i ''Otello''. Posteriorment ''Ermione'' s'ha observat com una avantsala d'un Romanticisme aspre, xocant i passional, present en òperes posteriors com ''[[Norma (Bellini)|Norma]]'' de [[Bellini]], ''[[Lucia di Lammermoor]]'' de [[Gaetano Donizetti|Donizetti]] i ''[[Macbeth (Verdi)|Macbeth]]'' de [[Verdi]].<ref name=Planeta />
Línia 190:
==== Preromanticisme: ''La donna del lago'' ====
[[Fitxer:Rosmunda Pisaroni by Giovanni Antonio Sasso.jpg|miniatura|[[Benedetta Rosmunda Pisaroni]] per Giovanni Antonio Sasso. Fou la contralt que va crear el paper de Malcolm Groeme a ''[[La donna del lago]]'']]
Basada en un poema de [[Walter Scott]], ''[[La donna del lago]]'' albira ja una època preromàntica que després de passar per la literatura i la pintura, arriba a la música: a Itàlia amb Rossini i, de l'altre costat dels [[Alps]], amb [[Beethoven]], [[Carl Maria von Weber
És un drama amb forts tints fabulosos, ric en moments lànguids i sensuals, als que contribueix el registre de [[contralt]] d'un dels protagonistes, Malcolm. Rossini segueix explorant en horitzons expressius desconeguts. Si bé persisteixen elements del Classicisme, Rossini introdueix els [[Corn anglès|corns]], [[arpes]], cors de bards i caçadors, i les formes vocals que predominen són les romances i fins i tot la cançó. Les melodies, molt adequades a l'acció dramàtica, confereixen a l'ambient una sensació de son i irrealitat.<ref name=Planeta /> La qualitat de la partitura és la que atorga interès al conjunt, des de la primera ària ''Oh matutini albori'' de la protagonista, que travessa un llac misteriós enmig d'altes muntanyes sobre una barca. L'ària final ornamentada i preciosista de la protagonista, ''Tanti affetti in tal momento'', corona l'obra amb una de les grans creacions rossinianes, on es combinen la gràcia rítmica amb la troballa melòdica.{{sfn|Alier|1992}}
Rossini es desplaça a Milà per representar-hi la seva nova òpera ''[[Bianca e Falliero]]'', a La Scala, el 26 de desembre de 1819. Segons Stendhal, els italians només volien escoltar les seves òperes. De fet, per aquestes dates disset teatres estaven representant òperes rossinianes, i altres set a l'estranger. Com era habitual, ''Bianca'' no va començar bé però es va anar consolidant amb el pas dels dies fins a arribar a les trenta-nou representacions. No va agradar la falta de música original i que el cant estigués excessivament fragmentat per la coloratura. Tampoc va entusiasmar la mescla de gèneres ''serio'' i ''bufo''. Però el públic se sentia fascinat per la música.<ref name=Planeta />
Línia 204:
L'última visita de Rossini a Roma fou el 1821 i està marcada per l'estrena de ''[[Matilde di Shabran]]'' ([[Teatro Apollo]], 24 de febrer). De nou amb les presses provocades per l'endarreriment del llibret, va haver de recórrer a l'habitual tràmit d'utilitzar música no del tot original i acceptar l'ajuda del seu jove col·lega [[Pacini]]. També hi va haver contratemps amb el director de l'orquestra, [[Giovanni Bollo]], que va caure malalt aquells dies. Aprofitant casualment l'estada a Roma en aquell moment del gran violinista [[Niccolò Paganini]], Rossini el va proposar com a primer violí, i aquest va acceptar amb molt de gust.<ref name=Planeta /> Dins del gènere de l'òpera semiseriosa, va tenir molt bona acollida i va ser popular a Europa durant tot el {{segle|XIX}}.
Unes llargues negociacions amb la Deputazione dei Teatri di Roma per a una nova òpera còmica per la temporada de carnaval de 1821-1822 no van concloure bé. El mateix any va visitar [[Viena]] per a la representació de ''[[Zelmira]]'', que s'acabava d'estrenar a Nàpols. A la capital austríaca va conèixer [[Ludwig van Beethoven|Beethoven]], amb el qual va ser incapaç d'establir relacions cordials, potser a causa de la sordesa i la dolenta salut del compositor alemany.
==== Última etapa napolitana: ''Zelmira'' ====
Línia 249:
[[Fitxer:Laure Cinti-Damoreau - Devéria - Gallica2.jpg|miniatura|[[Laure Cinti-Damoreau]], soprano que va crear el paper de Pamira a ''[[Le Siège de Corinthe]]'']]
Una setmana més tard, acabava el contracte de Rossini com a director del Théâtre Italien i no fou renovat.<ref name=Vitoux /> El rei francès, per assegurar la seva presència a París el nomenà compositor reial i inspector general de cant de les institucions musicals franceses, amb una nòmina de vint mil francs anuals.<ref name=Vitoux /> Això li obre les portes de l'[[Opéra]], que li va oferir un contracte per deu òperes.
Just abans de la triomfal estrena de ''[[Moïse et Pharaon]]'' (Académie Royale de Musique, París, 26 de març de 1827), Rossini va quedar profundament afectat per la notícia de la mort de la seva mare. L'èxit de ''Moïse'' no alleujarà el seu dolor. Rossini havia afegit acte i revisat completament la partitura de ''[[Mosè in Egitto]]''. En aquesta obra aconsegueix un equilibri força harmoniós entre l'elegància italiana, la seva antiga facilitat melòdica i les meditades i grandioses harmonies de la tragèdia francesa, amb majestuoses declamacions, gran orquestra i absència total de cant ornamentat.<ref name=Vitoux />
A la primavera, Rossini ho tenia tot a punt per posar-se a treballar en una nova òpera, de la qual ja havia triat el tema: [[Guillem Tell]]. No obstant això, amb ganes de guardar i reciclar algunes parts de la música que havia compost per a ''Il viaggio a Reims'', proposa ''[[Le Comte Ory]]'' (Académie Royale de Musique, París, 20 d'agost de 1828), amb llibret de Scribe i Delestre-Poirson.<ref name=ROF /> Però no deixaven de ser revisions de la gràcia bufa rossiniana en incorporar-hi l'elegància francesa, segurament per amagar el seu estat de salut.
==== L'últim esforç: ''Guillaume Tell'' ====
A principi del 1829, Rossini s'instal·la al camp, a casa del seu amic el banquer Aguado,<ref name=Vitoux /> buscant tranquil·litat convençut que havia de fer un esforç per presentar una obra que fos veritablement de nova creació. La tasca li va resultar ingrata i dura, però va tirar endavant una extensíssima partitura.<ref name=Alier /> Lentament comença a compondre, per a l'Opéra, ''[[Guillaume Tell]]'', una vasta òpera de cinc hores de durada, que es desenvolupa al llarg de quatre immensos actes que van aclaparar un públic que el dia de l'estrena va comprendre que es trobava davant d'una obra mestra, però no sabia com reaccionar davant de tanta quantitat de música.<ref name=Alier /> Amb els corresponents ballets i amb escenes de multituds, comptant amb els grans mitjans de l'Òpera de París, Rossini va crear la primera òpera de gran espectacle que caracteritzaria a partir d'ara les produccions d'aquesta institució: la ''[[grand'opéra]]'', seguint el camí que havia traçat [[Auber]] amb ''[[La
A diferència d'altres obres, aquesta òpera no la va escriure a corre-cuita, sinó que la va treballar acuradament, potser per què pressentia que seria la seva última obra escènica.<ref name=Real /> En tot cas, ''Guillaume Tell'' ens presenta, més que una immensa multitud d'àries, peces més extenses i durables, entre les quals es destaquen les grans àries dels protagonistes. Entre totes brilla amb llum especial la de Mathilde ''Sombre Forêt'', pel seu encant poètic i la seva bella melodia.<ref name=Alier />
Línia 268:
=== Retir ===
[[Fitxer:Rossini1.jpg|esquerra|miniatura|Gioachino Rossini]]
Però Rossini va romandre escèptic sobre el camí al qual es dirigia l'òpera. S'havia buidat amb ''Guillaume Tell'', que juntament amb la malaltia l'havia deixat cruixit, i cada vegada se sentia amb menys ànims. Va tenir la certesa d'haver obert les portes a una manera d'enfocar l'òpera i en el qual ell no se sentia del tot segur: el Romanticisme.
Un altre fet podria explicar que Rossini no hagués continuat la seva carrera operística d'èxits: l'esclatat el juliol de l'any següent (1830) la [[Revolució francesa de Juliol|revolució]] que va enderrocar els [[Borbons]] i va fer pujar al tron el rei-burgès [[Lluís Felip I de França|Lluís Felip d'Orleans]].{{sfn|Alier|1992}} Quan el compositor torna a París, el novembre,<ref name=Vitoux /> el nou monarca no va voler reconèixer el contracte que havia signat l'administració anterior.<ref name=ROF /> Efectivament, els privilegis obtinguts per Rossini estaven lligats al règim anterior i van ser revocats, fet que va embolicar al compositor en una sèrie de plets que el van acabar d'esgotar. Aquests fets i la seva [[neurastènia]] progressiva el van portar al retir i a no escriure cap més òpera de les que tenia contractades. Durant tots aquests anys que van venir, van freqüentar les especulacions sobre l'estranya retirada de Rossini en el moment en què es trobava al cim de la seva carrera.{{sfn|Alier|1992}}
Línia 275:
[[Fitxer:OlympePélissierStudy.jpg|miniatura|[[Olympe Pélissier]], segona dona de Rossini. Retrat d'[[Horace Vernet]], de qui era model]]
A principi de febrer de 1831, emprèn un curt viatge a [[Espanya]] amb el seu amic el banquer Aguado, la pàtria d'Isabella. Durant aquesta estada, Rossini accepta la invitació de l'ardiaca de Madrid, Manuel Fernández Varela, de compondre un ''[[Stabat Mater (Rossini)|Stabat Mater]]''. Un mes després torna a París, sol. Isabella no l'ha seguit. El matrimoni ja feia temps que no s'entenia.<ref name=Vitoux /> Es posa a treballar en l{{'}}''Stabat'' i només és capaç de compondre sis dels deu números, de manera que confià la seva finalització al director musical del Théâtre Italien [[Giovanni Tadolini]]. Aquesta versió de l'''Stabat'' es porta a terme a la capella de San Felipe el Real de Madrid, el Divendres Sant de 1833.<ref name=ROF />
Mentrestant, el lloc d'Isabella és ocupat aviat per [[Olympe Pélissier]], semicortesana poc afortunada, estalviadora i una bona mestressa de casa, encantada de poder refugiar-se en l'afecte exclusiu d'un home, malalt i ric, al que cuidarà i protegirà fins a la seva mort amb un afecte maternal.<ref name=Vitoux />
Línia 281:
El 1834 torna a fer una breu estada a Bolonya. De retorn a París, ajuda Bellini que ja fa un any que hi viu. Gràcies a ell rep l'encàrrec d'una nova òpera i Rossini li prodiga els seus consells. Finalment el 24 de gener de 1835 s'estrena ''[[I puritani]]'', amb la partitura revisada per Rossini. Bellini escriu a un amic: «A l'estrena hi va assistir tota l'alta societat, sense oblidar al meu estimat Rossini, que m'estima com a un fill». Bellini moriria vuit mesos després en circumstàncies misterioses. Rossini s'encarregaria de preparar-li unes exèquies grandioses.<ref name=Vitoux />
El setembre de 1837<ref name=ROF /> es va fer legal la seva separació d'Isabella Colbran, que va morir el 7 d'octubre de 1845 a la vila de [[Castenaso]], prop de Bolonya, acompanyada del compositor. El 16 d'agost de l'any següent, Rossini pren [[Olympe Pélissier]] com la seva segona esposa.<ref name=ROF />
El 1841 completa l'''[[Stabat Mater (Rossini)|Stabat Mater]]'' i reemplaça els fragments fets per Tadolini. Aquesta nova versió, l'autèntica, s'estrenà a París el 7 de gener. [[Gaetano Donizetti]] porta a terme la posterior actuació a Bolonya el 18 de març. Després d'una breu estada a París, on va anar per rebre atenció mèdica del seu uròleg, a principis d'octubre torna a Bolonya, on probablement tenia la intenció de passar la resta de la seva vida.<ref name=ROF />
A Bolonya, va donar algunes classes de [[cant]] i entre els alumnes tingué [[Angel Mariani]]<ref name="Enciclopèdia Espasa v. 33">{{ref-llibre|títol=[[Enciclopèdia Espasa]] |volum=Volum núm. 33|pàgina=83|isbn=84 239-4533-2}}</ref> i la [[Marietta Alboni]].<ref name="Espasa">{{ref-llibre|títol=Enciclopèdia Espasa|volum=Volum núm. 4| pàgina= 172|isbn=84-239-4504-9}}</ref> Però va patir el trasbals provocat pels moviments revolucionaris que sacsejaven Itàlia l'any 1847. Impopular davant els seus compatriotes per l'horror que li provocaven les sedicions populars, Rossini hagué de fer front a l'animositat del poble i hagué de deixar Bolonya per [[Florència]], on es va instal·lar al palau de San Donato, posat a la seva disposició pel príncep Demidoff. L'any següent va tornar a deixar Itàlia i va marxar a França i es va instal·lar en un apartament del carrer de la ''Chaussée d'Antin''. Va passar l'estiu a la seua vil·la de [[Passy]], on feia moltes reunions amb la gent de la lírica parisenca, donà suport a molts d'ells i, sobretot recomanà [[Augusto Vianesi]], que gràcies a Rossini es donà a conèixer com a director d'orquestra d'òpera el [[1858]] a [[París]].
El 15 d'abril de 1857 li va fer un present a la seva esposa Olympe amb ''Musique Anodine'', un àlbum pertanyent als ''[[Péchés de vieillesse]]'', un títol irònic en què Rossini va agrupar les seves últimes composicions. La casa que Rossini s'havia construït especialment a [[Passy]] (avui destruïda) estava a punt a la primavera de 1859. Els Rossini divideixen el seu temps a París entre el número 2, ''Chaussée d'Antin'', on donen recepcions musicals, i la casa de Passy, que va esdevenir un lloc de trobada de la societat musical internacional.<ref name=ROF />
Línia 296:
== L'enigma de la retirada ==
El 1829, després de buidar-se amb ''[[Guillaume Tell]]'', després de compondre trenta-nou òperes en dinou anys i al cim de la seva popularitat, va abandonar en sec la composició lírica i es dedicà a una jubilació tranquil·la a la campanya parisenca. Alguns autors es decanten per la manca de salut i altres per la manca de creativitat.
Van ser quaranta anys de lliurar-se en cos i ànima a la gastronomia, als seus amics i al ''dolce far niente''. Un cronista va escriure en els seus funerals, amb certa crueltat i ressentiment musical: «Els seus funerals han sigut més brillants que tristos i emotius. […] L'art, que havia abandonat feia molt de temps, no ha de deplorar cap pèrdua. El geni, que s'havia enterrat a si mateix, ja no tenia dret a un dol pòstum».<ref name=Vitoux /> Ningú ha pogut entendre, tant durant la seva vida, com després de la seva mort, l'enigma d'aquest silenci. Per això hi ha multitud d'interpretacions, retrets, anàlisis, excuses, hipòtesis, arguments psicològics, artístics, econòmics, etc., que han tractat d'omplir aquest buit.
Línia 310:
En va s'ha buscat la solució de l'enigma del seu silenci als trenta-nou últims anys de vida. El biògraf del mestre, G. Radicciotti, assenyala diferents causes que van produir un mateix efecte: perdurable ressentiment pels perjudicis econòmics que li va implicar el canvi de règim a 1830 i pel mal procedir de l'Administració francesa; necessitat de repòs, per la salut trencada; per la fatiga mental produïda després de la composició febril de 34 òperes en 13 anys.<ref name=LV1929 />
Malgrat els seus èxits de taquilla, la seva obra no estava exempta de crítiques. A Itàlia es veia amb suspicàcia el seu interès per a la música alemanya; al nord d'Europa se l'atacava a vegades com a conservador pel seu rebuig a seguir els preceptes del Romanticisme, que apareixen, per exemple, en els cors de ''Guillaume Tell'' que tant delectaven [[Berlioz]]. Per a alguns, és possible que Rossini s'adonés que el seu geni pertanyia a una llengua que ja havia estat esgotat i que podria fallar si tractava d'ajustar-lo a l'estil contemporani. El compositor [[Camille Saint-Saëns]] ho va explicar segurament amb la frase més senzilla i potser la més evident: «Rossini va callar perquè ja no li quedava res per dir». La frase es podria allargar amb «i el que havia de dir ja ningú ho volia escoltar o no ho sabia interpretar». La seva obra era el triomf de la melodia, amb deliciosa acrobàcia ornamental, de les floritures, el gust pels trinats, les ''appoggiaturas'' i les cadències lliures. Aquells anys havien desaparegut i Rossini sabia molt bé quines eren les seves virtuts. ''Guillaume Tell'' li havia exigit massa esforç, havia forçat massa el seu talent per satisfer el públic francès i n'estava fart.<ref name=Vitoux />
Altres autors sostenen que Rossini no va abandonar la ploma perquè se li s'esgotés la capacitat creadora. La millor prova d'això són les dues extraordinàries obres religioses, l'''[[Stabat Mater (Rossini)|Stabat Mater]]'' que va completar als 49 anys i la ''[[Petite messe solennelle]]'' (que ni és petita ni és solemne) escrita quan tenia 71 anys.
Línia 490:
* ''Preghiera'' (vers 1820)
* ''Tantum ergo'' (1824)
* ''[[Stabat Mater (Rossini)|Stabat Mater]]'' (1831, segona versió de 1841) (Bolonya, 1842, amb la soprano [[Clara Novello]]).<ref name= "SARPE v. III">
* ''Trois choeurs religieux: la foi, l'esperance, la charité'' (20 de novembre de 1844)
* ''Tantum ergo'' (Bolonya, 28 de novembre de 1847)
Línia 555:
{{Autoritat}}
{{ORDENA:Rossini, Gioachino}}
[[Categoria:Compositors d'òpera italians]]
| |||