Aquest tipus d'instruments van ser reemplaçats a partir dels anys quaranta del [[{{segle|XX]]|s}} pels [[Espectrofotòmetre|espectrofotòmetres]], que van renovar la popularitat d'aquesta tècnica. Aquests instruments empraven diversos mètodes per a l'obtenció de llum monocromàtica o d'un interval reduït de longituds d'ona, i la mesura de l'absorció es realitzava mitjançant [[Cèl·lula fotoelèctrica|cèl·lules fotoelèctriques]], que havien començat a ser utilitzades amb aquesta finalitat des de principis de segle XX per científics com [[Otto Berg]] i August H. Pfund. Un colorímetre d'aquest tipus constava de dos recipients que servien per a introduir els prismes de [[quars]] amb la solució a analitzar i una solució patró de concentració coneguda. Una cèl·lula fotoelèctrica permetia la mesura de la intensitat de la llum que travessava cadascuna de les mostres, de manera que la concentració de la dissolució analitzada podia ser calculada utilitzant una procediment similar al descrit més amunt. En aquest model de funcionament, els valors que romanen constants són les distàncies recorregudes pels raigs de llum i el que es calcula és la relació entre les intensitats de sortida.
